[ PREFACI ]

Christophe Mileschi

 És Ludwig Wittgenstein, crec, qui va dir que no es pot parlar de pintura si no és amb pintura, de poesia si no és amb poesia. Gregory Bateson ho ha dit també, a la seua manera: tot llenguatge és la pròpia glossa d'ell mateix. Però sembla que no ens hi podem resignar, sembla que necessitem irreprimiblement traduir sense parar cada llenguatge a d'altres. Potser perquè caldria, si no ho fem, conéixer i reconéixer la solitud sense remei. Potser perquè portem la nostàlgia infinita d'un temps anterior a Babel. Potser perquè.

 *

 Si les paraules no estigueren tan fetes malbé per un excés de mercaderia, tan traïdes per haver sigut i per ser tan escopides i remugades en les boques dels faedors de glòria, dels usurpadors de sofriment i dels venedors de vent, diria simplement això, on cada mot pesa i compta: Pouzol és un grandíssim poeta. Pouzol és un dels pocs grans poetes del nostre temps. I també d'altres.

 Per a mi, en dir això, ho he dit tot. No puc, després, sinó contar com  he arribat a aquesta convicció i com m'ha atrapat.

 *

 Fou el 1996. Per circumstàncies més o menys atzaroses -d'aquest atzar que podem anomenar objectiu, que prepara per a nosaltres les trobades crucials-, arribà a les meues mans un exemplar d'un recull de poemes de Jean Pierre Pouzol: Une histoire incomplète.

Fou un enamorament fulminant. No sols en sentit corrent -vaig caure, literalment, sota l'encanteri violent, en les angoixes i els transports,  enamorats, d'aquesta poesia-, sinó també en el sentit més precís de l'expressió: vaig quedar llampferit. Havia llegit poetes, i no dels menors. Els qui estimava, els qui m’abellia estimar, els qui m’impulsaven  a venir a les mans amb els artesans de l'inic. Però rarament els qui, al mateix temps que tot això, em parlaven tan lluny a dintre meu, directament a alguna part sota l'escorça de les hores, allà on jo no em sent normalment existir, ni viure, esperar  o sofrir. Allà on incessantment unes veus udolen en nosaltres, sangloten o supliquen, invocant alliberament, coronament i perdó, un paradís perdut anticipadament.

 *

 Desesperació d'aquesta poesia? Tenebra, per exemple, d'aquests Échardes & Rossignols? Sens dubte, és l'evidència, que primer de tot encega, la negror que menja els ulls. Tanmateix. tanmateix  hi ha una altra cosa.

     La poesia no és aquesta petrificada. És aquesta escuma espinosa, insubmisa, aquesta escuma embullada i solar dreçada. La seua veritat és cremar el foc.

 Qui no veu el ridícul i l'enganyifa de tota posa en la llengua, el perill mortal de tota llengua coagulada en catedral d'alguna Esperança? Qui no veu que aquesta poesia ens preserva dels cultes falsos, de les tiranies que se'n delecten? Lladre de foc ver, incendiari d’inútils inicis de vol, el poeta Pouzol s'enfonsa per no esfondrar-se. Per aquesta immersió en ell mateix,  paga un alt preu. Però és per nosaltres, és per tots nosaltres que ell cerca, que ell crema, es crema en el foc d'aquests mots-forns. Els mots, els nostres mots de cada dia, que retornen a nosaltres calcinats, retornats al seu impensable origen, a la seua vacuïtat, al seu tro. Que retornen per fi vius.

*

 No hi ha mots adequats, no hi ha mots que valguen per a parlar d'allò que em diu aquest cant esquinçat escorxat que pastura l'irreal, aquest cant desembussat dels boscos que remunta pel cor. Aquest cant d'un món, aquest cant del món que els mots no poden contenir. Aquest cant, aquest crit, aquesta injunció en la seua pròpia feblesa, a mai vessar-se en el plany fútil, aquests mots-escalpels o mots fregats que desenvelen, que caven aquesta distància dins nosaltres.

 *

 Pouzol parla des de més lluny que ell mateix, a alguna cosa més antiga que nosaltres. És de més enllà de la seua pròpia mort des d’on  parla, parla del temps on nosaltres ja no hi serem, i que ja és aquest temps, sempre anticipadament ja.

 Restaran després els blats segats, la seua veu que farà ressonar vers les collites futures la nostra crida traïda de tòtems vius, el nostre desig trencat d'una espurnejant presència, el nostre refús -encara que fos a preu de l'extrema tristesa, de la còlera sense fi, de la familiaritat formidable amb els pensaments vescosos de sang i de plomes- el nostre refús a sucumbir a les eminents mentides: la nostra fràgil humanitat: Oh fronda de crits on sense fi remoreja la vida.

  ]