L  

Fugida.Palais de Tokio, París, 2007. Foto: Joan Navarro

                        

[Fugida, Palais de Tokio. París, 2007. Foto: Joan Navarro]

 

 

Miren Agur Meabe

 

 

      Natura hila

     

      Naturaleza muerta

      Natura morta

      Natureza-morta

      Nature morte

      Still life

 

 

 

Natura hila

                                       

Idatzi eta ezabatu idatzi eta ezabatu idatzi eta ezabatu idatzi eta ezabatu eta ezabatu eta ezabatu gero (norbera) difuminat(u) (tzea).

Ada Salas,  Ashes to Ashes

 

 

Argia ez dator iturri jakin batetik, ertz batetik, goialdetik.

Argia koadroko irudietan sortzen da.

Parpaila xingledun zapi batek aldare-itxura ematen dio mahaiari.

Rimbaudek esan zuen: “Bada Jainko bat barreka aldareetako zapi damaskatuetan, urrezko kalizarretan, intsentsuan, eta hosannen kulunkan lokartzen dena...”.

Kristalezko lorontzi batetik larrosak amiltzen dira ostraz beteriko azpil batera.

Petaloak nahasi egiten dira maskor latz grisekin eta mami hori umelarekin.

Txolarre-bikote bat txortan pinporta morez gainezka den adar batean.

Habia bat arrautza eta guzti, saski bat ziza eta guzti, sare bat izokin eta guzti.

Angurri bat, mahatsa, mingranak, madariak, gereziak ispiluan, ispiluaren islan.

Guritasuna. Leuntasuna. Zaporea.

Barraskiloa narras laute baten zur arrosaxkan.

Beldarra tulipa baten korola mamurtzen eta inurria ogi-birrina garraiatzen.

Tximeleta pausaturik kopa baten hegian.

Beste kopa bat, iraulita, ardo isurika. Ardoak zapia tindatu du.

Kandela itzali berri bat, kea askatuz.

Hauskortasuna. Laburtasuna. Iheskortasuna.

Bada, halaber, erloju bat saten urdinezko zinta batekin.

Pinturaren argilunetan, ongizate-giroa hautematen du nire begiak.

Multzoak plazeren katalogo bat dirudi.

Janarekiko kezka adierazten du.

Aberastasuna eta gizarte-maila baten bizi-tankera adierazten du.

Izadiaren joritasuna adierazten du.

Gizakiak izadiaren gain duen aginpidea adierazten du.

Erloju bat ere bada, saten urdinezko xingola batekin.

Tik-tak. Memento mori. Gogoan izan hilkorra zarela.

Artistak giza izatasunaz duen ardura adierazten du, halaber.

Multzoak —etxetresnen sendotasunak, izakien ederrak, fruituen azalak, usaimenak ia sumatzen duen lurrinen bafadak— aztoratu egiten du nire begia.

Errealitatearen kopia horren perfekzioa da txanponaren aldeetako bat.

Multzoak —tretxuaren geldiak eta animalia hilek, zomorren afanak, usteltzear den frutak, usaimenak ia sumatzen duen lurrinen bafadak— jabaldu egiten du nire begia.

Azpitestu emozional artegagarria da txanponaren ifrentzua.

Txintxin. Juste milieu. Bi aurpegiko lan baten batez besteko neurritsua.

Lanaren sinbolismoa moralizatzailea da.

Munduari buruzko ikuspegi bikoitza iradokitzen du.

Atseginak eta galerak. Oparotasuna eta gabezia.

Argiak eta itzalek elkarri eragiten diote.

Liburu bat. Zientzia. Partitura bat. Artea. Igeltsuzko apaingarri bat, herren. Aisia.

Natura lasaia da. Baretasun hori faltsua du.

Bodegoi nekropoli bat da.

Formula. Vanitas vanitatum omnia vanitas. Banitateen banitatea, dena da banitatea.

Ez garezurrik, ez burbuilarik, ez paper nahasirik egon ez arren.

Bizitzaren handitasuna eta heriotzaren ziurtasuna iradokitzen ditu.

Bada zer bat, zertarako bat, eta batez ere, nola bat. Bada prozesu bat.

Prozesuak lotu ditu zoologia, botanika, arkitektura eta erlijioa.

Amaituta al dago pintura? Kolorea, testura, harmonia, konposizioa, perspektiba.

Osatuta al dago begia? Betazala, betilea, esklerotika, irisa, ninia.

Zehazturik dago ideia? Alegoria, arrazoia, ametsa, emozioa, gogoeta.

Balantza. Gravitas. Obra bat artelantzat hartzeko behar adinako pisu.

Lepoko zapia haztatzen dut. Txorien eta loreen marrazkiak ditu,

eta koadroko elementuen tonu berberak.

Zapatei begiratzen diet. Hebilla zilarkara bat dute,

koadroko distiraren parekoa.

Berokian sartzen ditut eskuak. Poltsikoak ditu,

nolabaiteko sakonera, koadroaren hondoak legez.

Hondoa zutabedun paisaia sotila da, lorategi idealizatu bat.

Lenteak. Trompe l´oeil. Iruzurra begiarentzat.

Zer dago koadrotik kanpo? Zer urtaro da? Non? Kalean?

Girlandak malko zuridun heliotropo moreen antzeko, Gabonak.

Oin bat luzatu, bestea gero, oin bat luzatu, bestea gero.

Letra bat jarri, beste bat gero, letra bat jarri, beste bat gero.

Ibili-ibilian, hondartzara iristen da bat. Paisaiak aldatu egiten du nire begia.

Itsas belar gorriak mordoka itoriko triku erraldoien antzeko, negua.

Sorkuntza sorrararazten duen sorkuntza.

Rachel Ryisch.

Giovanna Garzoni.

Fede Galizia.

Margarita Caffi.

Georgia O´Keefe.

Frida Khalo.

Rosy Morales.

Mihise batetik erortzen.

“Eta guk, etengabe gure bizitza zentzen dugunok, guk ere ez dugu Artemisa begiztatu, baina hementxe hartzen dugu haren belar- eta izar-lurrina, ortzi honen azpian etzanda, gauari oratzen diogu haren mantuaren ertz bat balitz bezala”, esan zuen Yourcenarrek.

Argia, pintzel bat. Itzala, haren paleta.

Itzalek munduko irudiak imantzen dituzte.

Itzalak ez du uzten xehetasun guztietara iristen.

 

31/01/2011

 

 

|Miren Agur Meabe. Lekeitio, Bizkaia, 1962. Magisteritza eta Euskal Filologia ikasitakoa, irakaskuntzan eta ikasliburugintzan aritu izan da. Haur eta gazteentzako hainbat libururen egilea da. Zenbait sari jaso ditu, hala nola Kritika saria, Euskadi saria eta Lauaxeta saria, literaturan eta testugintzan izandako ibilbideagatik. Hiru poema-liburu idatzi ditu: Oi, hondarrezko emakaitz, 1999; Azalaren kodea, 2000 eta Bitsa eskuetan, 2010. Nazioarteko literatura-topaldietan parte hartu du, besteak beste Dublin Festival Writers, 2003; Emakume Poeten VIII. Biltzarra, Vitoria-Gasteiz, 2005; Vjlenicako XXI. Literatur Jaialdia, 2006; Edinburgoko Liburu Azoka, 2007; Vienako Cervantes Institutua; Santa Barbara eta Renoko Basques Studies Centres, 2008; eta Frankfurteko Azoka, 2009. Haren lanak beste hizkuntza batzuetara itzuli dituzte, katalanera tartean.

 

 

Λ

 

 

Naturaleza muerta

                                     

Escribir y borrar escribir y borrar escribir y borrar escribir y borrar y borrar y borrar después difuminarse.

Ada Salas, Ashes to Ashes

 

 

La luz no emerge de una fuente concreta, de una esquina, de lo alto.

La luz nace de las propias figuras del cuadro.

Un mantel, con un pequeño encaje, da a la mesa apariencia de altar.

Rimbaud dijo: “Hay un Dios que se ríe en los manteles de damasco de los altares,

en los grandes cálices de oro, en el incienso, y se duerme acunado por hosannas...”.

De un jarrón de cristal caen rosas sobre una bandeja llena de ostras.

Los pétalos se mezclan con las ásperas conchas grises y la amarilla carne húmeda.

Una pareja de gorriones copula sobre una rama repleta de bayas moradas.

Un nido con huevos, un cestillo con setas, una red con un salmón.

Una sandía, uvas, granadas, peras, cerezas en el espejo, en su reflejo.

Carnosidad. Suavidad. Sabor.

El caracol se arrastra sobre la madera rosada de un laúd.

La oruga masca la corola de un tulipán y la hormiga transporta una miga de pan.

La mariposa se posa en el borde de una copa.

De otra copa volcada fluye el vino. El vino tiñe el mantel.

Una vela recién apagada humea.

Fragilidad. Brevedad. Fugacidad.

En los claroscuros de la pintura, mi ojo capta una atmósfera de bienestar.

El conjunto parece un catálogo de placeres.

Representa la preocupación por la comida.

Representa riqueza y el estilo de vida de una clase social.

Representa la generosidad de la naturaleza.

Representa el control del ser humano sobre ella.

También hay un reloj con una cinta de raso azul.

Tic-tac. Memento mori. Acuérdate de que eres mortal.

También representa la preocupación del artista por la condición humana.

El conjunto —la solidez de los objetos domésticos, la belleza de las criaturas, la piel de las frutas, la nube de aromas que se intuye— exaltan mi ojo.

La perfección de esa copia de la realidad es una cara de la moneda.

El conjunto —la quietud del ajuar y de los animales muertos, el afán de los insectos, la fruta que empieza a pasarse, la nube de aromas que se intuye— calman mi ojo.

El inquietante subtexto emocional es la otra cara de la moneda.

Chinchín. Juste milieu. El término medio de una obra de dos caras.

La obra contiene un simbolismo moralizante.

Refiere una doble visión del mundo.

Placer y pérdida. Abundancia y carencia.

Luz y sombra interaccionan.

Hay un libro. Ciencia. Hay una partitura. Arte. Hay una figurilla de yeso, coja. Ocio.

Es una naturaleza tranquila. Su serenidad es falsa.

Es un bodegón necrópolis.

Fórmula. Vanitas vanitatum omnia vanitas. Vanidad de vanidades, todo es vanidad.

Aunque no haya cráneo ni burbujas ni papeles en desorden.

Alude a la magnitud de la vida y recuerda la certeza de la muerte.

Hay un qué, un por qué, un para qué y un cómo, un proceso.

El proceso une botánica, zoología, arquitectura y religión.

¿Está terminada la pintura? Color, textura, armonía, composición, perspectiva.

¿Está completo el ojo? Párpado, pestaña, esclerótica, iris, pupila.

¿Se concreta la idea? Alegoría, razón, sueño, emoción, reflexión.

Balanza. Gravitas. El peso suficiente para ser una obra de arte.

Me palpo el pañuelo del cuello. Tiene dibujos de pájaros y flores,

y los mismos tonos del cuadro.

Me miro los zapatos. Tienen una hebilla plateada,

un brillo semejante al del cuadro.

Me meto las manos en el abrigo. Tiene bolsillos,

cierta hondura, como el fondo del cuadro.

El fondo es un sutil paisaje con columnas, un jardín idealizado.

Lentes. Trompe-l’œil. Trampantojo, trampa para el ojo.

¿Qué hay fuera del cuadro? ¿Qué estación es? ¿Dónde? ¿En la calle?

Guirnaldas como heliotropos con lágrimas blancas, Navidad.

Poner un pie, luego el otro, poner un pie, luego el otro.

Poner una letra, luego otra, poner una letra, luego otra.

Caminando se llega a la playa. El paisaje cambia mi ojo.

Montones de algas granas como erizos gigantes ahogados, invierno.

Creación que da lugar a una creación.

Rachel Ryisch.

Giovanna Garzoni.

Fede Galizia.

Margarita Caffi.

Georgia O´Keefe.

Frida Khalo.

Rosy Morales.

De un lienzo caen.

“Y nosotros que sin cesar morimos nuestra vida, tampoco hemos vislumbrado a Artemisa, pero aspiramos aquí su perfume de hierba y de astro,  tendidos bajo este cielo, agarramos la noche como si fuera una punta de su manto”, dijo Yourcenar.

La luz, un pincel. La sombra, su paleta.

La sombra imanta las figuras del mundo.

La sombra no permite acceder a todos los detalles.

 

31/01/2011

 

 

|Miren Agur Meabe. Lekeitio, Bizkaia, 1962. Maestra y filóloga vasca, ha trabajado en la enseñanza y en la elaboración de libros escolares en euskera. Es autora de una extensa obra de literatura infantil y juvenil. Ha recibido diversos premios como el de la Crítica, el Euskadi de Literatura Juvenil, así como el Lauaxeta por su trayectoria literaria y profesional. Autora de los libros de poemas Oi, hondarrezko emakaitz, 1999; Azalaren kodea (El código de la piel), 2000 y Bitsa eskuetan (Espuma en las manos), 2010. Ha participado en encuentros literarios como el Dublin Festival Writers, 2003; el VIII Congreso Internacional de Mujeres Poetas, Vitoria-Gasteiz, 2005; el XXI Festival Literario de Vjlenica, Eslovenia, 2006; el Festival de Edimburgo en 2007, en el Instituto Cervantes de Viena, 2008; o en los Basques Studies Centres de Santa Bárbara y Reno, 2008; y la Feria de Frankfurt, 2009. Su obra ha sido traducida a diversas lenguas, entre ellas el catalán.

 

 

| Traducción: Miren Agur Meabe

 

 

Λ

 

 

Natura morta

 

Escriure i esborrar escriure i esborrar escriure i esborrar escriure i esborrar i esborrar i esborrar després difuminar-se.

Ada Salas, Ashes to Ashes

 

 

La llum no emergeix d’una font concreta, d’un cantó, de dalt.

La llum naix de les pròpies figures del quadre.

Unes estovalles, amb una petita randa, dóna a la taula aparença d’altar.

Rimbaud va dir: “Hi ha un Déu que riu en les estovalles de domàs dels altars,

en els grans calzes d’or, en l’encens, i s’adorm bressolat per hosannes...”.

D’un gerro de cristall cauen roses sobre una safata plena d’ostres.

Els pètals es mesclen amb les aspres conquilles grises i la groga carn humida.

Una parella de teuladins copula sobre una branca repleta de baies morades.

Un niu amb ous, un cistellet amb bolets, una xarxa amb un salmó.

Una síndria, raïms, magranes, peres, cireres a l’espill, en el seu reflex.

Carnositat. Suavitat. Sabor.

El cargol s’arrossega sobre la fusta rosada d’un llaüt.

L’eruga mastega la corol·la d’una tulipa i la formiga transporta una molla de pa.

La papallona es posa a la vora d’una copa.

D’una altra copa tombada flueix el vi. El vi tenyeix les estovalles.

Una espelma de poc apagada fumeja.

Fragilitat. Brevetat. Fugacitat .

Als clar-obscurs de la pintura, el meu ull capta una atmosfera de benestar.

El conjunt sembla un catàleg de plaers.

Representa la preocupació pel menjar.

Representa riquesa i l’estil de vida d’una classe social.

Representa la generositat de la natura.

Representa el control de l’ésser humà sobre ella.

També hi ha un rellotge amb una cinta de setí blau.

Tic-tac. Memento mori. Recorda que ets mortal.

També representa la preocupació de l’artista per la condició humana.

El conjunt —la solidesa dels objectes domèstics, la bellesa de les criatures, la pell de les fruites, el núvol d’aromes que s’intueix— exalten el meu ull.

La perfecció d’aqueixa còpia de la realitat és una cara de la moneda.

El conjunt —la quietud de l’aixovar i dels animals morts, l’afany dels insectes, la fruita que comença a fer-se malbé, el núvol d’aromes que s’intueix— calma el meu ull.

L’inquietant subtext emocional és l’altra cara de la moneda.

Trinc. Juste milieu. El terme mitjà d’una obra de dues cares.

L’obra conté un simbolisme moralitzant.

Refereix una doble visió del món.

Plaer i pèrdua. Abundància i carència.

Llum i ombra en interacció.

Hi ha un llibre. Ciència. Hi ha una partitura. Art. Hi ha una figureta de guix, coixa. Oci.

És una natura tranquil·la. La seua serenitat és falsa.

És una natura morta necròpolis.

Fórmula. Vanitas vanitatum omnia vanitas. Vanitat de vanitats, tot és vanitat.

Tot i que no hi haja crani ni bombolles ni papers en desordre.

Al·ludeix a la magnitud de la vida i recorda la certesa de la mort.

Hi ha un què, un per què, un per a què i un com, un procés.

El procés uneix botànica, zoologia, arquitectura i religió.

És acabada la pintura? Color, textura, harmonia, composició, perspectiva.

És complet l’ull? Parpella, pestanya, escleròtica, iris, pupil·la.

Es concreta la idea? Al·legoria, raó, somni, emoció, reflexió.

Balança. Gravites. El pes suficient per ser una obra d’art.

Em palpe el mocador del coll. Té dibuixos d’ocells i flors,

i els mateixos tons del quadre.

Em mire les sabates. Tenen una sivella platejada,

una lluentor semblant a la del quadre.

Em pose les mans en l’abric. Té butxaques,

una certa fondària, com el fondo del quadre.

El fondo és un subtil paisatge amb columnes, un jardí idealitzat.

Lents. Trompe-l´œil. Trapelleria, trampa per a l’ull.

Què hi ha fora del quadre? Quina estació és? On? Al carrer?

Semprevives com heliotropis amb llàgrimes blanques, Nadal.

Posar un peu, després l’altre, posar un peu, després l’altre.

Posar una lletra, després una altra, posar una lletra, després una altra.

Caminant s’arriba a la platja. El paisatge canvia el meu ull.

Munts d’algues carmins com eriçons gegants ofegats, hivern.

Creació que dóna lloc a una creació.

Rachel Ryisch.

Giovanna Garzoni.

Fede Galizia.

Margarita Caffi.

Georgia O´Keefe.

Frida Khalo.

Rosy Morales.

Cauen d’un llenç.

“I nosaltres que sense parar morim la nostra vida, tampoc no hem albirat Artemisa, però aspirem ací el seu perfum d’herba i d’astre,  estesos sota aquest cel, agafem la nit com si fos una punta del seu mantell”, va dir Yourcenar.

La llum, un pinzell. L'ombra, la seua paleta.

L’ombra imanta les figures del món.

L’ombra no permet accedir a tots els detalls.

 

31/01/2011

 

 

|Miren Agur Meabe. Lekeitio, Biscaia, 1962. Mestra i filòloga basca, ha treballat a l’ensenyament i en l’elaboració de llibres escolars en euskera. És autora d’una extensa obra de literatura infantil i juvenil. Ha rebut diversos premis com ara el de la Crítica, el Euskadi de Literatura Juvenil, així com el Lauaxeta per la seua trajectòria literària i professional. Autora dels reculls de poemes Oi, hondarrezko emakaitz, 1999; Azalaren kodea (El codi de la pell), 2000 i Bitsa eskuetan (Escuma a les mans), 2010. Ha participat en trobades literàries com el Dublin Festival Writers, 2003; el VIII Congrés Internacional de Dones Poetes, Vitoria-Gasteiz, 2005; el XXI Festival Literari de Vjlenica, Eslovènia, 2006; el Festival d’Edimburg el 2007, a l’Instituto Cervantes de Viena, 2008; o en els Basques Studies Centres de Santa Bárbara i Reno, 2008; i la Fira de Frankfurt, 2009. La seua obra ha estat traduïda a diverses llengües, entre elles el català.

 

 

| Traducció a partir de la versió espanyola: Joan Navarro

 

 

Λ

 

 

Natureza-morta

                                       

Escrever e apagar escrever e apagar escrever e apagar escrever e apagar escrever e apagar depois esbater-se.

Ada Salas, Ashes to Ashes

 

 

A luz não emerge de uma fonte concreta, de uma esquina, do alto.

A luz nasce das próprias figuras do quadro.

Um mantel, com um pequeno bordado, dá à mesa uma aparência de altar.   

Rimbaud disse: “Há um Deus que sorri nos mantéis de damasco dos altares,

nos grandes cálices de ouro, no incenso, e adormece embalado por hosanas...”.

De um vaso de cristal caem rosas numa bandeja cheia de ostras.

As pétalas se misturam com as ásperas conchas cinzentas e a amarela carne úmida.

Um par de gorriões copula num galho repleto de bagas amoradas.

Um ninho com ovos, um cestinho com cogumelos, uma rede com um salmão.

Uma melancia, uvas, romãs, peras, cerejas no espelho, em seu reflexo.

Carnosidade. Suavidade. Sabor.

O caracol se arrasta na madeira rosada de um alaúde.

A lagarta masca a corola de uma tulipa e a formiga carrega uma migalha de pão.

A mariposa pousa na borda de uma taça.

De outra tombada escorre o vinho. O vinho tinge o mantel.

Uma vela recém-apagada fumega.

Fragilidade. Brevidade. Fugacidade.

Nos claro-escuros da pintura, o meu olho capta um ar de bem-estar.

O conjunto parece um catálogo de prazeres.

Representa a preocupação pela comida.

Representa a riqueza e o estilo de vida de uma classe social.

Representa a generosidade da natureza.

Representa o controle do ser humano sobre ela.

Também há um relógio com uma fita de cetim azul.

Tic-tac. Memento mori. Lembra que irás morrer.

Também representa a preocupação do artista com a condição humana.

O conjunto  ─ a solidez dos objetos domésticos, a beleza das criaturas, a pele das

frutas, a nuvem de aromas que se intui ─ excita o meu olho.

A perfeição dessa cópia da realidade é um dos lados da moeda.

O conjunto ─ a quietude do enxoval e dos animais mortos, o afã dos insetos, a fruta que

começa a apodrecer, a nuvem de aromas que se intui ─ acalma o meu olho.

O inquietante subtexto emocional é o outro lado da moeda.

Tintim. Juste milieu. O termo médio de uma obra de duas faces.

A obra contém um simbolismo moralizante.

Refere uma dupla visão do mundo.

Prazer e perda. Abundância e carência.

Luz e sombra interagem.

Há um livro. Ciência. Há uma partitura. Arte. Há uma figurinha de gesso, coxa. Ócio.

É uma natureza tranqüila. Sua serenidade é falsa.

É uma natureza-morta cemitéria.

Fórmula. Vanitas vanitatum omnia vanitas. Vaidade de vaidades, tudo é vaidade.

Mesmo que não haja crânio nem borbulhas nem papéis em desordem.

Alude à magnitude da vida e recorda a certeza da morte.

Há um quê, um por que, um para que e um como, um processo.

O processo une botânica, zoologia, arquitetura e religião.

Está terminada a pintura? Cor, textura, harmonia, composição, perspectiva.

Esta completo o olho? Pálpebra, cílio, esclerótica, íris, pupila.

Se concretiza a idéia? Alegoria, razão, sonho, emoção, reflexão.

Balança. Gravitas. O peso suficiente para ser uma obra de arte.

Apalpo o lenço no pescoço. Tem desenhos de pássaros e flores,  

e os mesmos tons do quadro.

Olho os sapatos. Tem uma fivela prateada,

um brilho parecido com o do quadro.

Ponho as mãos no casaco. Tem bolsos,

certa fundura, como o fundo do quadro.

O fundo é uma sutil paisagem com colunas, um jardim idealizado.

Lentes. Trompe l´oeil. Ilusão, armadilha para o olho.

Que há fora do quadro? Que estação é? Onde? Na rua?

Grinaldas como girassóis com lágrimas brancas, Natal.

Pôr um pé, depois o outro, pôr um pé, depois o outro.

Pôr uma letra, depois outra, pôr uma letra, depois outra.

Caminhando se chega à praia. A paisagem muda o meu olho.

Montes de algas grenás como ouriços gigantes afogados, inverno.

Criação que dá lugar a uma criação.

Rachel Ryisch.

Giovanna Garzoni.

Fede Galizia.

Margarita Caffi.

Georgia O´Keefe.

Frida Khalo.

Rosy Morales.

De uma tela caem.

 “E nós que, sem cessar, morremos nossa vida, tampouco vislumbramos Artemisia, mas aspiramos aqui o seu perfume de erva e de astro, estendidos sob este céu, agarramos a noite como se fôsse uma ponta de seu manto”, disse Yourcenar.

A luz, um pincel. A sombra, sua paleta.

A sombra imanta as figuras do mundo.

A sombra não permite atingir todos os detalhes.

 

31/01/2011

 

 

|Miren Agur Meabe. Lekeitio, Bizkaia, 1962. Professora e filóloga basca, trabalhou no ensino e na elaboração de livros escolares em Euskera. É autora de uma extensa obra de literatura infantil e juvenil. Recebeu diversos prêmios como o da Crítica, o Euskadi de Literatura infanti, assim como o Lauaxeta por sua trajetória literária e profissional. Autora dos livros de poemas Oi, hondarrezko emakaitz, 1999; Azalaren kodea (“O código da pele”), 2000 e Bitsa eskuetan (“Espuma nas mãos”), 2010. Participou de encontros literários como o Dublin Festival Writers, 2003; o VIII Congresso Internacional de Mulheres Poetas, Vitoria-Gasteiz, 2005; o XXI Festival Literário de Vjlenica, Eslovênia, 2006; o Festival de Edimburgo em 2007, no Instituto Cervantes de Viena, 2008; ou nos Basques Studies Centres de Santa Bárbara e Reno, 2008; e a Feira de Frankfurt, 2009. Sua obra foi traduzida para diversas línguas, entre elas, o catalão.

 

 

| Tradução: Jorge Lucio de Campos

 

 

Λ

 

 

Nature morte

                                

Écrire et effacer écrire et effacer écrire et effacer écrire et effacer et effacer et effacer puis (s’) estomper

Ada Salas, Ashes to Ashes

 

 

La lumière ne surgit d’aucune source connue, d’aucun angle, d’en haut.

La lumière jaillit des formes du tableau, elles-mêmes.

Une nappe à la dentelle simple donne à la table l’allure d’un autel.

Rimbaud a dit : «  Il y a un Dieu qui rit dans les nappes damassées des autels, 

dans les grands calices en or, dans l’encens, et s’endort bercé par les hosannas… ». 

D’un vase en verre, des roses se jettent sur une bassine pleine d’huîtres.

Les pétales se mélangent aux rugueuses coquilles grises, à la chair jaune et moite.

Un couple de moineaux s’accouple sur une branche garnie de boutons violets. 

Un nid avec des œufs, un panier avec des cèpes, un filet avec un saumon. 

Une pastèque, des raisins, des grenades, des poires, des cerises au miroir, dans son reflet.   

Douceur. Saveur. Jouissance. 

L’escargot se traîne sur le bois rosé d’un luth.

La chenille mâche la corolle d’une tulipe et la fourmi transporte une miette de pain.

Le papillon se pose au bord d’une coupe.

D’une autre coupe, renversée, le vin coule. Le vin teint la nappe.  

Une bougie vient de s’éteindre, libérant sa fumée.

Fragilité, brièveté, fugacité. 

Dans les clairs-obscurs de la peinture, mon œil saisit une ambiance de bien-être.

L’ensemble ressemble à un catalogue de plaisirs.       

Il montre le souci des mets.

Il montre la richesse et le style de vie d’une certaine classe sociale.   

Il montre la générosité de la nature.

Il montre la mainmise de l’être humain sur elle.   

Il y a aussi une montre de gousset au ruban en satin bleu.

Tic-tac. Memento mori. Rappelle-toi que tu es mortel.

Il montre également l’intérêt de l’artiste pour la condition humaine.

L’ensemble –la solidité des outils ménagers, la beauté des créatures, la peau des fruits, le nuage de parfums que l’odorat y pressent–  exalte mon œil.

La perfection de cette copie de la réalité est le côté face de la monnaie.

L’ensemble –l’immobilité du linge et des animaux morts, l’acharnement des insectes, les fruits qui commencent à se gâter, le nuage de parfums que l’odorat y pressent–  apaise mon œil.

L’inquiétant sous-texte émotionnel est le côté pile de la monnaie.  

Tchin-tchin. Juste milieu. La moyenne équilibrée d’une œuvre à deux visages.

C’est une œuvre au symbolisme moralisateur.

Il suggère une double vision du monde.

Plaisir et perte. Abondance et manque.

Ombre et lumière interagissent.

Il y a un livre. Science. Une partition. Art. Une statuette en plâtre, bancale. Loisirs.  C’est une nature paisible à la sérénité trompeuse.

C’est une nature morte nécropole.

Formule. Vanitas vanitatum omnia vanitas. Vanité de vanités, tout est vanité.

Même s’il n’y a ni crâne, ni bulles, ni papiers en désordre.

Elle rappelle la grandeur de la vie et la certitude de la mort.

Il y a un quoi, un pourquoi et surtout un comment. Il y a un procès.

Le procès allie botanique, zoologie, architecture et religion.

La peinture est-elle terminée ? Couleur, texture, harmonie, composition, perspective.  L’œil est-il complet? Paupière, cil, sclérotique, iris, pupille.

L’idée se précise-t-elle ? Allégorie, raison, rêve, émotion, réflexion.

Balance. Gravitas. Suffisamment de poids pour être une œuvre d’art.

Je tâtonne mon foulard au cou. Il est imprimé d’oiseaux et de fleurs,

et des mêmes teintes que celles du tableau.

Je regarde mes chaussures. Elles ont une boucle argentée,

comme la lueur du tableau.

Je mets les mains dans mon manteau. Il a des poches,

une certaine profondeur, comme le fond du tableau.

Le fond est un subtil paysage avec des colonnes, un jardin idéalisé.

Lunettes. Trompe l’œil. La tromperie perpétrée à l’œil.

Qu’y a-t-il en dehors du tableau ? Quelle saison est-ce ? Où ça ? Dans la rue ?

Des guirlandes comme des héliotropes aux larmes blanches, Noël.

Faire un pas, puis un autre, faire un pas, puis un autre.

Mettre une lettre, puis une autre, mettre une lettre, puis une autre.

On arrive à la plage, en marchant. Le paysage change mon œil.

Des tas d’algues cramoisies comme des oursins géants noyés, hiver.

Création qui donne lieu à une création.

« Et nous, sans relâche mourant notre vie, n'avons pas pour autant perçu Artémise, mais nous humons ici son parfum d'herbe et d'astre, allongés sous ce ciel, nous saisissons la nuit comme si c'était un bout de son manteau », a dit Yourcenar.

La lumière, un pinceau. L’ombre, sa palette. La parole, mon œil mobile.

L’ombre aimante les images du monde.

L’ombre ne permet pas d’atteindre tous les détails.

 

31/01/2011

 

 

|Miren Agur Meabe. Lekeitio, Biscaye, 1962. Philologue basque et institutrice, elle a travaillé dans l’enseignement et l’édition de manuels scolaires en langue basque. Auteure d’une large production littéraire adressée aux enfants et aux jeunes, elle a reçu plusieurs prix tels que celui de la Critique, le prix Euskadi de Littérature Junior, et le prix Lauaxeta, décerné pour son parcours littéraire et professionnel. Elle a publié les recueils de poèmes suivants : Oi hondarrezko emakaitz, 1999 ; Azalaren kodea (Le code de la peau), 2000 et Bitsa eskuetan (L’écume dans les mains), 2010. Elle a fait partie de nombreuses rencontres littéraires comme le Dublin Writers Festival, 2003 ; le VIII Congrès International de Femmes Poètes, Victoria-Gasteiz, 2005 ; le XXI Festival Littéraire de Vjlenica, Slovénie, 2006 ; le Festival de Édimbourg en 2007, celle de l’Institut Cervantes, à Vienne (Autriche) en 2008, ou celles des Centers for Basque Studies de Santa Barbara et Reno, aux États-Unis, 2008 et la Foire du Livre de Frankfurt en 2009. Son œuvre a été traduite à plusieurs langues dont le catalan. 

 

 

| Traduction: Esther Gabiola

 

 

Λ

 

 

Still life                            

 

Write and erase write and erase write and erase and erase and erase and erase then diffuse the self.

Ada Salas, Ashes to Ashes

 

 

Light doesn’t emerge from a single source, from a corner, from high up.

Light radiates from the very figures in the painting.

A tablecloth with lace detail gives the table the feel of an altar.

Rimbaud once said: “There is a God who laughs at the damask cloths

of the altars, at the incense... who falls asleep in the lullaby of Hosannas...”

Roses fall from a crystal vase onto a tray of oysters.

The petals mingle with the harsh grey shells and the wet yellow flesh.

Two sparrows mate on a branch laden with purple berries.

Eggs in a nest, fungi in a basket, a salmon in a net.

Watermelon, grapes, pomegranates, pears, cherries in the mirror, in its reflection.

Fleshiness. Softness. Flavour.

The snail crawls over the pink-hued wooden body of a lute.

The caterpillar chews on a tulip’s corolla and the ant shoulders a breadcrumb.

The butterfly pauses on the rim of a wine glass.

Wine flows from another, knocked-over wine glass. The spill stains the tablecloth.

A just blown-out candle smokes.

Fragility. Brevity. Transience.

In the painting’s chiaroscuro, my eye senses an atmosphere of wellbeing.

The scene is like a catalogue of pleasures.

It represents a concern for food.

It represents wealth and the lifestyle of a social class.

It represents the generosity of nature.

It represents humans’ power over it.

There is also a pocket-watch with a blue silk ribbon.

Tick-tack. Memento mori. Remember that you are mortal.

It also represents the artist’s concern with the human condition.

The scene – the solidity of the domestic artefacts, the beauty of the creatures, the skin of the fruits, the almost-palpable blast of aromas – soothes my eye.

The perfection of that copy of reality is one side of the coin.

The whole – the stillness of the trousseau and the dead animals, the insects’ fervour, the fruit beginning to rot, the almost-palpable blast of aromas – soothes my eye.

The disquiet of the emotional subtext is the other side of the coin.

Bravo. Juste milieu. The balance between the two sides of a piece.

The piece’s symbolism is moralizing.

It offers a double perspective on the world.

Pleasures and losses. Excesses and lacks.

Light and shadows affect each other.

A book. Science. A score. Art. A broken clay figurine, lame. Leisure.

It’s a relaxed nature. Its tranquillity is false.

It’s a necropolis, the still life.

Formula. Vanitas vanitatum omnia vanitas. Vanity of vanities, all is vanity.

Even though there is no skull, no bubbles, no disorderly papers.

It notes the magnificence of life and remembers the certainty of death.

There is a what, a why, a what for, and a how. There is a process.

The process links botany, zoology, architecture and religion.

Is the painting finished? Colour, texture, harmony, composition, perspective.

Is the eye complete? Eyelid, eyelash, sclerotic, iris, pupil.

Is the idea concrete? Allegory, reason, dream, emotion, reflection.

Balance. Gravitas. Weighty enough to be considered a work of art.

I touch the scarf on my neck. It has a motif of birds and flowers

that matches the colours in the painting.

I look at my shoes. They have a silver buckle,

its glint is also in the painting.

I put my hands inside my coat. It has pockets,

a certain depth, like the background in the painting.

The background is a subtle landscape with columns, an idealized garden.

Spectacles. Trompe l’oeil. A trick of the eye.

What is outside the painting? What season is it? Where? In the street?

Garlands like white-teared heliotropes, Christmas.

Take a step, then another, take a step, then another.

Put one letter down, then another, put one letter down, then another.

Walking on until the beach is here. The landscape changes my eye.

Piles of blood-red algae like giant drowned hedgehogs, winter.

Creation that brings forth creation.

Rachel Ryisch.

Giovanna Garzoni.

Fede Galizia.

Margarita Caffi.

Georgia O´Keefe.

Frida Khalo.

Rosy Morales.

From a canvas they fall.
Yourcenar said: "And we, who die our lives over and over again, never caught a glimpse of Artemis, but here we breathe her perfume of grass and celestial body; here, under this sky, we hold onto the night as if it were the corner of her mantle."

The light, a brush. The shadow, a palette.

The shadow draws the figures of the world.

The shadow hinders access to all details.

 

31/01/2011

 

 

|Miren Agur Meabe. Lekeitio, Biscay. Basque teacher and philologist, has worked in teaching and editing of  textbooks in Basque language. Has written a wide number of works for children and youngsters. Has won several awards such as the Critics Prize, the Euskadi Award of  Juvenile Literature, as well as the Lauaxeta Prize for her literary and professional career. Author of the books of poems Oi, hondarrezko emakaitz, 1999; Azalaren kodea (The Skin Code), 2000 and Bitsa eskuetan (Foam in the Hands), 2010. Has participated in literary events such as the Dublin Festival Writers, 2003; the Eighth International Congress of Woman Poets, Vitoria-Gasteiz, 2005; the Twenty-First Literary Festival of Vjlenica, Slovenia, 2006; the Edinburgh Festival in 2007, in the Cervantes Institute of Vienna, 2009; or in the Basque Studies Centres of Santa Barbara, California and Reno, Nevada, 2008; and the Frankfurt Book Fair, 2009. Her works have been translated into several languages, Catalonian, among them.

 

 

| Translation: Amaia Gabantxo

 

 

Λ

 

[Tarso de Melo]

a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer