11 poemes | sèrieAlfa núm. 106
Imatge: Lola Bonet i Palop
Antonia Pozzi
ad A.M.C.
Ieri sera le stelle
erano fitte come i
battiti del mio orologio.
Questa sera sono
cadute tutte nella strada:
ingigantite dalla
vicinanza, noi le chiamiamo lumi.
Su non rimane
che qualche briciola
rada,
qualche minuzzolo
smarrito
nella vastità immota:
il cielo è cieco e
stupito
come una tazza vuota.
Ed io guardo
all’azzurro irraggiungibile,
per non guardare a
quello che ho compiuto,
e mi
allontano da te
come un
pezzo di carne insensibile,
senza
piangere, senza gridare:
io che
non so neppur pregare
pel tuo
fratello caduto.
Milano, 30 maggio 1929
a A.M.C.
Ahir
vespre les estrelles
eren denses
com els tic-tacs del meu rellotge.
Aquest
vespre han caigut totes al camí:
engegantides
per la proximitat, nosaltres les anomenem llums.
Dalt
només hi resten
alguns
bocins esparsos,
alguna
engruna perduda
en la
vastitud immòbil:
el cel
està cec i sorprès
com una
tassa buida.
I miro
el blau inabastable,
per no
mirar allò que he fet,
i
m’allunyo de tu
com un
tros de carn insensible,
sense
plorar, sense cridar:
jo que
no sé ni tan sols pregar
pel teu
germà caigut.
Milà, 30 de maig de 1929
[Traducció: Joan Navarro]
a A.M.C.
Ayer noche las estrellas
eran
densas como los tic-tacs de mi reloj.
Esta
noche han caído todas en el camino:
agigantadas
por la proximidad, nosotros las llamamos lumbres.
Arriba
sólo permanecen
algunos
pedazos esparcidos,
alguna
migaja perdida
en
la vastedad inmóvil:
el
cielo está ciego y asombrado
como
una taza vacía.
Miro
el azul inalcanzable,
para
no mirar lo que he llevado a cabo,
y
me alejo de ti
como
un trozo de carne insensible,
sin
llorar, sin gritar:
yo
que no sé ni siquiera rogar
por
tu hermano caído.
Milán, 30 de mayo de 1929
[Traducción: Joan Navarro]
à A.M.C.
Hier soir les étoiles
étaient denses comme le tic-tac de ma montre.
ce soir elles sont toutes tombées sur le chemin :
rendues géantes par la proximité, nous les
appelons lumières.
Là-haut il ne reste
que quelque rare morceau
quelque miette perdue
dans l'immensité immobile :
le ciel est aveugle et stupéfait
comme une tasse vide.
Et moi, je regarde l'azur inaccessible,
pour ne pas regarder ce que j'ai accompli,
et je m'éloigne de toi
comme un morceau de chair insensible,
sans pleurer, sans crier :
moi qui ne sais même pas prier
pour ton frère tombé.
Milan, 30 mai 1929
[Traduction : Dolors Català]
| a | entrada
| Llibre del
Tigre | sèrieAlfa
| varia
| Berliner Mauer