DA

Pour voir / Franck Castagné | sèrieAlfa 94

 

Imatge: Abel Dávila Sabina

 

 

 

Per veure / Franck Castagné

 

 

I

 

 

Els ulls tancats: areny negre del nervi òptic,

Teló abaixat de les parpelles,

Alquímia d’una càmera obscura.

 

El temps sense diferència, el temps indiferent s’anul·la en escolar-se.                

 

Formes i colors naixeran,

Sorgits de l’esperit recreatiu i dolorós del pintor,

Projectats sobre el llenç sobtadament pesant d’un cos estrany.

 

L’espai, aquí rei, s’instal·la en un somni d’eternitat,

Concreció de l’absència,

Ençà, més enllà de l’objecte definible.

 

Amb una ullada, jo ocupava l’horitzó.

Dubtava de la lluna, feble fulla d’or que un núvol esquinça.

Escoltava els primers passos televisats d’un ésser sobre aquest astre mort,

Condemnat per sempre a veure la terra només com una «taronja blava».

Ara cedeixo el lloc a l’orient del quadre.

 

La diferència entre la meva inesgotable set objectiva i el quadre

Mostra el sentit, la direcció, la durada d’una felicitat a seguir,        

Subratlla la realitat de la seva absència,

Suggereix l’eixamplament d’un somni acomplert durant els límits del dia. 

 

Els ulls, de lassitud, es tancaran una vegada més.

El cicle del quadre, sense concessions, de la vertadera eixida, recomença.

 

D’aquesta dialèctica neix un nom, brut com una pinta, semblant a alguns miliards de noms, un sol nom verticalitzat.

 

El marc és el cos capolat, claudicant,

En què es trenquen la irrisió irrisòria, la sorprenent sorpresa, l’insensat seny de qui va oblidar el seu vertader nom,

Qui només el recorda quan mor, dient: «Ah!»,

Qui s’esforça a morir, cos i béns, per tornar per fi amb la seva ànima, ja morta en aquest món d’una vella verola

Que anomenaré: separació de l’esperit de la matèria, del cap del cos.

 

El quadre desitja follament no tenir cap marc,

Retenir en la seva superfície precària tota la llum del món,

Només oferir al seu entorn inevitable el buit absolut.

 

L’Occidental a qui no se li acut res més a dir que: «Ah!» quan perd definitivament les seves plantofes i les seves febres masturbatòries, al final d’una vida enutjosa, enutjant, enuigtant,

Ignora que ell religiosament ha serrat la branca en què les seves cèl·lules estaven fixades des de tota l’eternitat.

 

L’única obra mestra que sobreviu a la seva pudor és la sang insípida de l’objecte.

 

Oh, poderosos símbols que es riuen de la bellesa, de la lletgesa.

Pesada tasca per qui va rebre la missió de desvelar els símbols de la lletgesa.

Alguns miliards de bastons blancs,

Alguns miliards de gossos fidels  i silenciosos,

Esperen el bípede desgraciat a les portes del paradís,

De la bona vida feta pleonasme.

 

Occidental, recules bé.

Fas asèptic el teu no-res.

Cap més orgasme.

 

Coneixeràs finalment el buit pur i la serenitat glaçada del príncep de les tenebres,

Fals Buda en butaca de relaxació amb trenta-dues posicions.

Fals Crist emasculat, ricàs, clavat en una creu de Desideri.

 

Talles, cianures, metal·litzes a tirs.  

Asèpsia i metal·lització. Molt bé! Occidental.

Un altre punt per a Lucífer.

 

Amb el metall que les teves lleis enfonsen en la substància vital,

Puges per l’esperit de plom del teu mestre un nou graó.

La natura, els oceans, fins i tot el teu aliment, tan pròxim al teu podriment, esdevenen la fossa comuna on jau la teva ànima escèptica.

 

Però, què diré d’aquest darrer esglaó on t’has posat:

L’art de dissociar, no ja tu mateix sinó la matèria.

Oh, estremiment intens del teu orgull.

Ja no cal projectar res contra els teus enemics.

Els volatilitzes, els subtilitzes.

Rebràs en recompensa una imatge, la de la felicitat que se t’escapa.

 

La teva única alegria serà imaginar la bona vida sempre més a prop, a l’abast de la teva mà paralitzada.

Els astres et pertanyeran però rebentaràs de desig a les portes de tu mateix.

 

Salve, Occidental, ple de la teva suficiència.

El teu cotxe i el teu televisor estan amb tu.

T’has distingit de les altres criatures.

El teu sexe, al fons de les teves entranyes, ha mort.

El fruit sec del teu cap és un nus d’escurçons als teus peus.

 

Occidental diví, pare propietari de totes les coses de l’univers

Sento que em supliques,

Jo, que només soc en el teu camp una herba que s’estremeix

Que aviat es fondrà en el gran tot.

 

Conec bé el teu amo, el seu furor, els seus poders, la seva feblesa.

No et resisteixes a la lloança de les teves obres on col·loques la teva ànima.

Exorcitzaré el teu odi en el cant que seguirà. 

 

II

 

Has inventat l’objecte. L’has elegit. Has escollit d’inventar l’objecte.

Entre tu i l’objecte, has escollit l’objecte.

Has fet aquest gest amb por i tremolor.

 

El terra s’ha enfonsat sota els teus passos.

Has perdut l’estremiment que segellava la teva aliança amb els elements,

Amb els arbres, les flors, el riu, l’oceà, els astres.

No t’has curat mai d’aquesta por.

 

Esdevenies Déu.

L’objecte, el teu objecte, començava a existir sense tu.

Existia encara quan giraves la teva mirada,

Quan sobrevenia la teva mort.

Et fa perenne.

 

Li vas donar un nom, qualitats.

Era l’arbre, la terra, el cel i el sol.

La teva por, en aquest calvari, et va donar ales.

Vas perdre prudència.

 

Glòria del bateig de totes les coses per la raça humana.

 

L’objecte, l’objecte de la teva pena, tenia necessitat de la teva esperança per viure i progressar.

Vas erigir l’esperança en solitud.

Projectaves sobre totes les coses l’absència de la teva realització.

La teva espinada, temps ha verticalitzada, es va corbar amb aquest impuls invertit, insensat.

 

Bossa d’aire, pèrdua de velocitat que mai no recuperaràs.

La teva obra, a tot estirar, pot servir a una altra raça que no serà pas humana.

 

Vas inventar objectes meravellosos.

No et  resistiràs al plaer de sentir el relat dels èxits del teu esperit manyós.

 

Has allargat amb alguna pròrroga el temps de la teva vida.

No s’ha escurçat el temps de la vida del teu germà?

Cuides millor el teu cos malalt.

El cos malalt del teu germà resisteix al teu progrés?

Menges millor, et sacies.

No està afamat el teu germà?

Reparteixes més justament les teves riqueses.

Les riqueses del teu germà no són a les teves mans?

Vius en el confort: enfortir-te amb ell.

Has inventat la seguretat. Confort i seguretat: simulacres per a una pau absent.

 

Ah! Com no gaudir d’aquests objectes?

Això bé val un sexe i tot l’amor del món.

La teva obra, la més pura obra mestra humana.

Supera el somriure de la Gioconda, la Venus manxola, «El cementeri marí», el més bell dels monuments als morts.

Shakespeare? Molière? Txèkhov?

Gamarussos que balbucegen davant l’esplèndida trajectòria que et va portar a la lluna.

Cinc-cents milions de tele-escrutadors van participar en aquesta meravellosa elecció que ells havien pagat.

Finalment has inventat l’erotisme per als esperits delicats, la pornografia per als pudibunds.

 

Ofegat pels teus descobriments mirífics

Els meus sentits es perden.

El vertigen s’apodera de mi.

Veig clarament encara que el ritme de la teva creació es precipita.

Fins on arribaràs?

 

Aquest segon cant, dedicat a la teva glòria, es limita a lloar la teva obra.

Aquí, el tu ja no existeix.

Anuncio el darrer cant, el de la bona vida davant la mort sense artifici.

 

III

 

Davant la mort es duu a terme el repartiment.

Contínuament, en el cos, moren innombrables cèl·lules.

La il·lusió de la seva immortalitat, gràcies a formes subtils, escampa l’oblit de la nostra trajectòria.

En aquest mateix cos, contínuament, brolla una eterna joventut de l’energia.

 

Qui no duu a terme, atent, aquest repartiment immediat i constant,

Sucumbeix a l’artifici,

Posa la seva vida en la tomba i la seva mort en el bressol.

 

Per la intercessió del quadre

El volum del lloc s’avé al nostre volum corporal.

El nostre ull, submergit en l’himne incessant de la llum,

Desplega, oh miracle, un calmós concert radiant de colors que revesteix l’univers.

 

A la velocitat de la llum el nostre esperit s’omple del gest ritual del pintor,

Nosaltres rebem la comunió dels colors, de les formes.

La seva composició no és altra que la del nostre organisme íntim i sense vel.

Els secrets més amagats són posats a la llum i preservats.

 

Sabem que el malson de la història humana acabarà en la lucidesa,

En la plenitud d’una mirada acceptada, assumida, continguda.

Ens deslliurem d’aquesta càrrega de por que arrossegàvem.

El coneixement, en aquest nivell, és un etern estremiment.          

L’era de la bona vida comença.

 

 

Franck Castagné (1926-2015) va nàixer a Talence, a la Gironda, França. Va ser llibreter a  Bordeus, Bourges i Le Puy. Formà part del consell de redacció de la revista Arpa. És autor d’una desena de reculls de poemes. Va publicar a l’editorial Rougerie: Terre sans nom (1969), Plus mort que vif (1969), L’empire du milieu (1976), Seul à seul (1978) i Corps premier (1981), a l’editorial Nadir: Celui qui passe  (1999) i a l’editorial Voix d’encre: Opéra de la terre (1998), amb dibuixos de Gérard Eppelé , Offrandes de la mémoire (2001), amb tintes de Serge Saunière (Prix Antonin Artaud 2002) i Corps du sujet (2010), amb dibuixos d’Isabel Michaut.

 

[Traducció: Dolors Català i Joan Navarro]

 

 

Pour voir esp

 

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer