Pour
voir / Franck Castagné | sèrieAlfa 94
Imatge: Abel Dávila Sabina
Per veure / Franck Castagné
I
Els ulls
tancats: areny negre del nervi òptic,
Teló
abaixat de les parpelles,
Alquímia
d’una càmera obscura.
El temps
sense diferència, el temps indiferent s’anul·la en escolar-se.
Formes i
colors naixeran,
Sorgits
de l’esperit recreatiu i dolorós del pintor,
Projectats
sobre el llenç sobtadament pesant d’un cos estrany.
L’espai,
aquí rei, s’instal·la en un somni d’eternitat,
Concreció
de l’absència,
Ençà, més
enllà de l’objecte definible.
Amb una
ullada, jo ocupava l’horitzó.
Dubtava
de la lluna, feble fulla d’or que un núvol esquinça.
Escoltava
els primers passos televisats d’un ésser sobre aquest astre mort,
Condemnat
per sempre a veure la terra només com una «taronja blava».
Ara
cedeixo el lloc a l’orient del quadre.
La
diferència entre la meva inesgotable set objectiva i el quadre
Mostra
el sentit, la direcció, la durada d’una felicitat a
seguir,
Subratlla
la realitat de la seva absència,
Suggereix
l’eixamplament d’un somni acomplert durant els límits
del dia.
Els
ulls, de lassitud, es tancaran una vegada més.
El cicle
del quadre, sense concessions, de la vertadera eixida, recomença.
D’aquesta
dialèctica neix un nom, brut com una pinta, semblant a alguns miliards de noms,
un sol nom verticalitzat.
El marc
és el cos capolat, claudicant,
En què
es trenquen la irrisió irrisòria, la sorprenent sorpresa, l’insensat seny de
qui va oblidar el seu vertader nom,
Qui
només el recorda quan mor, dient: «Ah!»,
Qui
s’esforça a morir, cos i béns, per tornar per fi amb la seva ànima, ja morta en
aquest món d’una vella verola
Que
anomenaré: separació de l’esperit de la matèria, del cap del cos.
El
quadre desitja follament no tenir cap marc,
Retenir
en la seva superfície precària tota la llum del món,
Només
oferir al seu entorn inevitable el buit absolut.
L’Occidental
a qui no se li acut res més a dir que: «Ah!» quan perd definitivament les seves
plantofes i les seves febres masturbatòries, al final d’una vida enutjosa,
enutjant, enuigtant,
Ignora
que ell religiosament ha serrat la branca en què les seves cèl·lules estaven
fixades des de tota l’eternitat.
L’única
obra mestra que sobreviu a la seva pudor és la sang insípida de l’objecte.
Oh,
poderosos símbols que es riuen de la bellesa, de la lletgesa.
Pesada
tasca per qui va rebre la missió de desvelar els símbols de la lletgesa.
Alguns
miliards de bastons blancs,
Alguns
miliards de gossos fidels i silenciosos,
Esperen
el bípede desgraciat a les portes del paradís,
De la
bona vida feta pleonasme.
Occidental,
recules bé.
Fas
asèptic el teu no-res.
Cap més
orgasme.
Coneixeràs
finalment el buit pur i la serenitat glaçada del príncep de les tenebres,
Fals
Buda en butaca de relaxació amb trenta-dues posicions.
Fals
Crist emasculat, ricàs, clavat en una creu de
Desideri.
Talles,
cianures, metal·litzes a tirs.
Asèpsia
i metal·lització. Molt bé! Occidental.
Un altre
punt per a Lucífer.
Amb el
metall que les teves lleis enfonsen en la substància vital,
Puges
per l’esperit de plom del teu mestre un nou graó.
La
natura, els oceans, fins i tot el teu aliment, tan pròxim al teu podriment,
esdevenen la fossa comuna on jau la teva ànima escèptica.
Però,
què diré d’aquest darrer esglaó on t’has posat:
L’art de
dissociar, no ja tu mateix sinó la matèria.
Oh,
estremiment intens del teu orgull.
Ja no
cal projectar res contra els teus enemics.
Els
volatilitzes, els subtilitzes.
Rebràs
en recompensa una imatge, la de la felicitat que se t’escapa.
La teva
única alegria serà imaginar la bona vida sempre més a prop, a l’abast de la
teva mà paralitzada.
Els
astres et pertanyeran però rebentaràs de desig a les portes de tu mateix.
Salve,
Occidental, ple de la teva suficiència.
El teu
cotxe i el teu televisor estan amb tu.
T’has
distingit de les altres criatures.
El teu
sexe, al fons de les teves entranyes, ha mort.
El fruit
sec del teu cap és un nus d’escurçons als teus peus.
Occidental
diví, pare propietari de totes les coses de l’univers
Sento
que em supliques,
Jo, que
només soc en el teu camp una herba que s’estremeix
Que
aviat es fondrà en el gran tot.
Conec bé
el teu amo, el seu furor, els seus poders, la seva feblesa.
No et
resisteixes a la lloança de les teves obres on col·loques la teva ànima.
Exorcitzaré
el teu odi en el cant que seguirà.
II
Has inventat
l’objecte. L’has elegit. Has escollit d’inventar l’objecte.
Entre tu
i l’objecte, has escollit l’objecte.
Has fet
aquest gest amb por i tremolor.
El terra
s’ha enfonsat sota els teus passos.
Has perdut
l’estremiment que segellava la teva aliança amb els elements,
Amb els
arbres, les flors, el riu, l’oceà, els astres.
No t’has
curat mai d’aquesta por.
Esdevenies
Déu.
L’objecte,
el teu objecte, començava a existir sense tu.
Existia
encara quan giraves la teva mirada,
Quan
sobrevenia la teva mort.
Et fa
perenne.
Li vas
donar un nom, qualitats.
Era
l’arbre, la terra, el cel i el sol.
La teva
por, en aquest calvari, et va donar ales.
Vas
perdre prudència.
Glòria
del bateig de totes les coses per la raça humana.
L’objecte,
l’objecte de la teva pena, tenia necessitat de la teva esperança per viure i
progressar.
Vas
erigir l’esperança en solitud.
Projectaves
sobre totes les coses l’absència de la teva realització.
La teva
espinada, temps ha verticalitzada, es va corbar amb
aquest impuls invertit, insensat.
Bossa
d’aire, pèrdua de velocitat que mai no recuperaràs.
La teva
obra, a tot estirar, pot servir a una altra raça que no serà pas humana.
Vas
inventar objectes meravellosos.
No
et resistiràs al plaer de sentir el
relat dels èxits del teu esperit manyós.
Has
allargat amb alguna pròrroga el temps de la teva vida.
No s’ha
escurçat el temps de la vida del teu germà?
Cuides
millor el teu cos malalt.
El cos
malalt del teu germà resisteix al teu progrés?
Menges
millor, et sacies.
No està
afamat el teu germà?
Reparteixes
més justament les teves riqueses.
Les
riqueses del teu germà no són a les teves mans?
Vius en
el confort: enfortir-te amb ell.
Has
inventat la seguretat. Confort i seguretat: simulacres per a una pau absent.
Ah! Com
no gaudir d’aquests objectes?
Això bé
val un sexe i tot l’amor del món.
La teva
obra, la més pura obra mestra humana.
Supera
el somriure de la Gioconda, la Venus manxola, «El
cementeri marí», el més bell dels monuments als morts.
Shakespeare?
Molière? Txèkhov?
Gamarussos
que balbucegen davant l’esplèndida trajectòria que et va portar a la lluna.
Cinc-cents
milions de tele-escrutadors van participar en aquesta meravellosa elecció que
ells havien pagat.
Finalment
has inventat l’erotisme per als esperits delicats, la pornografia per als
pudibunds.
Ofegat
pels teus descobriments mirífics
Els meus
sentits es perden.
El
vertigen s’apodera de mi.
Veig
clarament encara que el ritme de la teva creació es precipita.
Fins on
arribaràs?
Aquest
segon cant, dedicat a la teva glòria, es limita a lloar la teva obra.
Aquí, el
tu ja no existeix.
Anuncio
el darrer cant, el de la bona vida davant la mort sense artifici.
III
Davant
la mort es duu a terme el repartiment.
Contínuament,
en el cos, moren innombrables cèl·lules.
La
il·lusió de la seva immortalitat, gràcies a formes subtils, escampa l’oblit de
la nostra trajectòria.
En
aquest mateix cos, contínuament, brolla una eterna joventut de l’energia.
Qui no
duu a terme, atent, aquest repartiment immediat i constant,
Sucumbeix
a l’artifici,
Posa la
seva vida en la tomba i la seva mort en el bressol.
Per la
intercessió del quadre
El volum
del lloc s’avé al nostre volum corporal.
El nostre
ull, submergit en l’himne incessant de la llum,
Desplega,
oh miracle, un calmós concert radiant de colors que revesteix l’univers.
A la
velocitat de la llum el nostre esperit s’omple del gest ritual del pintor,
Nosaltres
rebem la comunió dels colors, de les formes.
La seva
composició no és altra que la del nostre organisme íntim i sense vel.
Els
secrets més amagats són posats a la llum i preservats.
Sabem
que el malson de la història humana acabarà en la lucidesa,
En la
plenitud d’una mirada acceptada, assumida, continguda.
Ens
deslliurem d’aquesta càrrega de por que arrossegàvem.
El
coneixement, en aquest nivell, és un etern estremiment.
L’era de
la bona vida comença.
Franck Castagné (1926-2015) va nàixer a Talence, a la Gironda, França. Va ser llibreter a Bordeus, Bourges i
Le Puy. Formà part del consell de redacció de la
revista Arpa. És autor d’una desena de reculls de poemes. Va publicar a
l’editorial Rougerie: Terre sans nom (1969), Plus mort
que vif (1969), L’empire du milieu (1976), Seul à seul (1978) i Corps premier (1981), a l’editorial Nadir: Celui qui passe (1999) i a l’editorial Voix
d’encre: Opéra de la terre (1998), amb dibuixos de Gérard Eppelé , Offrandes de la mémoire
(2001), amb tintes de Serge Saunière
(Prix Antonin Artaud 2002) i Corps du sujet (2010), amb dibuixos d’Isabel Michaut.
[Traducció:
Dolors Català i Joan Navarro]
Pour voir esp ►
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer