Evelyn Braut

homesick: susana klein / Evelyn Blaut | sèrieAlfa 93

Imatge: Tomeu Caldentey Julià, El negoci

homesick: susana klein

he arrojado la máscara sin saber que ella era el mundo

susana thénon

la teva mare ha mort

aquesta matinada, estava esperant que fossin

les sis per avisar-te, vine el més ràpid possible

per disposar del cos.

fou això el que el metge va dir.

el soterrar fou el mateix dia la tomba

i el taüt algú altre els va pagar

i mai no vaig tornar a visitar-la.

els meus companys de feina

que a penes parlaven amb mi

van venir al vetlatori

qualsevol cosa per tal d’eixir d’una fàbrica

amb càmeres vigilant el treball diari

i les hores exactes de

fitxar —res com un passeig

pel cementeri. al contrari

dels meus companys que van tornar

la setmana següent a penes a parlar amb mi

no veia l’hora de fer com si

la vida fos una seqüència de burocràcies.

no m’agraden els cementeris.

els de la meva ciutat no són

com el père-lachaise

obligatori en els itineraris de turistes

que desitgen finalment

conèixer jim i oscar.

aquell dia no vaig aconseguir sentir

la flaire dels morts. no sé encara avui

si realment és tan dolça com diuen. recordo que

aquell dia —fou una tarda calorosa

de desembre— vaig rebre abraçades de persones

que potser ni recorden el meu nom

però recordo les abraçades i les flaires

de les abraçades els desodorants de supermercat

les imitacions de kouros i els armanis

duty-free que cremaven aquella tarda

calorosa de desembre. recordo les amigues

més preocupades a mostrar la regata del cul

en cas que s’ajupissin per consolar-me.

i encara veig els meus companys arribar

al cementeri amb una furgoneta en mode excursió.

tres anys després ja no treballava a la fàbrica

però em vaig recordar d’aquell dia

vaig recordar que havia de tornar al cementeri

per reclamar les restes mortals de la meva mare

però no sabia com m’havia de comportar durant l’exhumació

si seria una cerimònia si podria esperar en una sala

si m’entregarien uns ossos i uns cabells

amb terra potser —i serien realment d’ella

o serien realment ella? —si ells els guardarien

en una capsa i me l’entregarien com

una herència. no hi vaig anar.

els cementeris de la meva ciutat no són

llocs de passeig ni pícnic ni must visit

en el cas que siguis un turista cool. a la meva ciutat

qui freqüenta els cementeris són els enterradors

els consumidors de crac i els orfes. a la meva ciutat

no puc parlar pels enterradors però nosaltres els orfes

també ens passegem pels shopping centers.

d’aquella tarda recordo les oracions

i el sermó commovedor que van dedicar a la meva mare

amb el rosari a la mà que, per sort, no va sentir. el sermó

deia que ella no s’havia de preocupar que cuidarien de mi

encara que jo fos adulta i independent.

a partir d’aquell dia vaig començar a adonar-me que

en la meva família jo seria la pròxima que moriria.

i vaig començar a preguntar-me si tindria un funeral

de debò sense companys que venen de pícnic.

amb persones vestides de negre i un vidu adequat

prometent commovedorament que cuidaria dels fills

que no tinc.

quan vaig arribar a casa ja era de nit

vaig posar tota la roba a rentar i vaig prendre un bany.

la meva mare em va ensenyar

que s’ha de rentar tot en tornar d’un cementeri.

després del bany em van cridar a sopar

vaig demanar permís i me’n vaig anar a vomitar

una vegada més.

no m’agrada el cementeri on la meva mare va ser soterrada.

no m’agraden els cementeris en general, potser m’agraden aquells

que volen semblar un jardí. però aquest especialment

em desagrada perquè és al costat d’un cementeri gran

el més gran de la ciutat o un dels més grans —no ho sé segur.

i la grandesa d’un fa l’altre invisible

d’alguna manera. preferiria que ella estigués dalt

d’un turó fresc davant el sutge negre

d’una fàbrica o que ella s’hagués fet arbre

com vaig aprendre en una pel·lícula anys després.

al voltant dels cementeris veïns sols floristeries

amb les seves flaires insuportables. i les funeràries

a la vora dels hospitals confirmen

l’aparició dels comerços. no

vaig continuar vivint a la casa

que era sols meva ara. es va tornar

tan insuportable com la flaire de les flors.

vaig anar a viure a una casa de finestres verdes

quan algú em va dir

aquí estàs a casa.

i hi vaig estar. i vaig anar deixant d’estar-hi a mesura que aquesta

i altres vulnerabilitats van començar a fer pudor.

les meves pertinences i les de la meva mare van continuar

a casa nostra a la casa que jo no vaig voler. dos dies

després del soterrar una amiga de la meva mare em va

visitar i em va dir em quedo amb els seus cds i els llibres.

així me’ls quedo. no se’ls va quedar. em vaig quedar a la casa

de finestres verdes durant alguns anys. al contrari

de la meva aquesta casa era plena de gent

i silenci. jo tenia una cambra roba menjar

i horaris. com un convent.

aquí estàs a casa. em van dir

més tard en una altra casa.

algunes portes es van obrir. n’hi hauria prou amb algunes.

una cambra al fons d’una casa amb cinc

cambres vora la piscina: una porta. un xicot

que tenia les claus de l’església: una porta. una beca

a la universitat per a una investigació en lingüística:

una porta. em vaig quedar amb la cambra. em vaig quedar amb el xicot.

vaig refusar la beca per nepotisme.

el dia del soterrar el xicot que va interpretar jesús

per pasqua em va dir anem a l’església

demà quan el capellà dormi per

menjar-te el cul al confessionari. hi vaig anar.

però aquesta vegada al contrari de tantes altres

no hi va haver confessions ni besos ni cul.

mai més vaig tornar a veure jesús.

en aquesta casa sols una persona s’encarregava

de la generositat. jo podria donar menjar

als gossos. netejar la piscina i fer-la servir els dies

festius. fer ús de la sala i de la cuina.

en aquesta casa tots m’incomodaven. però

el que més m’incomodava era que la meva mare

el meu pare i el meu germà estiguessin soterrats

en cementeris distints. mai els vaig fer

cap visita. vaig preferir concentrar-me

en la incomoditat que els vius estaven disposats

a oferir-me. a divuit anys ja no era

el que havia estat fins aleshores i ningú sabia

què seria jo en endavant. la bellesa i el futur

eren tot el que podria prometre’m. però és més dolorós

del que diuen no poder tornar a ser tu mateixa.

tot el que em va quedar fou escollir un paper. i dir

els meus diàlegs. preferentment en un escenari lluny

de la meva ciutat. o en una terra

amb menys cicatrius.

durant tot aquest temps en cases plenes de gent

vaig estar sempre sola. de vegades penso que tot va passar

d’una altra manera. que algunes persones em van donar suport.

que vaig tenir dues cambres confortables. i roba nova i

menjar calent. aleshores m’adono que una versió

no necessita ser mentida perquè l’altra sigui veritat.

de vegades sols vull oblidar però em puc

acontentar amb el fet que això va ser

fa molt de temps i puc pensar que estic lluny

de tot això. i quasi aconsegueixo convèncer-me’n.

ara veig que havia d’haver parlat sobre la casa

on vivia amb els meus pares i el meu germà

en lloc de relatar el meu deambular per

altres escenaris altres persones. la casa es va quedar on

sempre va estar com se suposa. tancada

o llogada. poc importa. el que importa

ara és que estic de fet lluny d’elles.

en aquell moment vaig creure que l’allunyament seria

una manera d’aquietar les coses. de vegades

és tot el que es pot fer. dir adeu

a la vil·la de ciment. adeu a la senyora josefa

als altres ancians que van anar dient adeu

adeu a la veïna que no ens va saludar

durant més de deu anys adeu a la veïna

que llençava aigua bullint

a la petita buguenvíl·lea mentre

la meva mare intentava fer-la créixer.

i les veïnes em tracten bé després

del temporal i m’ofereixen dolços

que encara no s’han fet malbé i correus

encara està de vaga i les veïnes

conversen amb mi encara que no m’entenguin.

la casa de la platja quasi tots els geners d’allà a deu minuts

una mar d’ones verticals i la meva millor amiga

sobre les meves espatlles dins la mar

sota la línia que s’agita entre capbussó i oxigen

la meva millor amiga a les meves espatlles.

i dir adeu a la casa de la platja quasi tots els geners

als gripaus a la dutxa i al peix fregit per dinar

a l’arena al voltant de la casa després ciment

a la mar agitada i a l’ofegament

a la tv de deu polsades i als estranys a la mateixa casa

a la xafogor de l’estiu i a les ganes d’anar-se’n. als sorolls

de l’extraradi sense hores marcades a l’avió i a l’helicòpter

als esternuts i a les obres al cotxe de la pamonha

als tambors i a l’assaig de la banda de rock

a les festes d’aniversari a la cena tropical de desembre

als assetjaments que envaeixen les finestres.

vaig comprar un apartament a l’extraradi. vaig signar els papers

però les claus sols l’endemà. l’antiga propietària

acabava de desocupar la casa. les deu vinc

a buscar les claus. estic netejant la casa per a tu

encerant el parquet. vaig a fer reformes no li cal

cera al parquet. és important que continuïs utilitzant

aquesta cera torna a les dues i tindràs les teves claus.

però ja són les dues.

que ràpid que passa aquest temps torna al final de la tarda.

necessito les claus ara senyora.

tindràs les teves claus avui no et preocupis.

sols necessito acabar d’encerar el parquet.

vaig portar un quadre de vermeer vaig comprar un vi portuguès

i agafo de la meva prestatgeria del segle dinou un llibre

de poesia enquadernat amb tela la meva veïna té parets

de morter i una tv de plasma per veure la telesèrie de la globo

aquí les cassoles sols fan soroll a la cuina. dues persones

van eixir d’aquí. van acabar el festeig i van vendre

un apartament sense barandats. visc a la casa

que no va arribar a ser. en el buit dels objectes

fora de lloc en l’espai el dol d’ells

mesclat amb el meu. com una estranya

en la meva pròpia casa els porters

obren les portes a estranys

els amics ja no són amistosos. vaig tornar a casa

i no sé qui són les persones del barri els amics

el que va quedar de la família.

encara que fos un apartament de l’extraradi

des de la primera nit fa molts anys

una cambra d’hotel no casa meva

amb quadres flaires colors i sons propis

el peix fregit d’un veí l’aspiradora

després de les onze de la nit a un altre

apartament i el paisatge de sol

i ciment i sorolls i pols i l’únic arbre

del carrer abatut. i el vidre d’una de les finestres

trencat fa anys i la reixeta inox de la banyera

finalment oxidada. les mirades d’un veí de la finca

d’enfront una cadira sense dos caragols i

altres coses que sempre queden per reparar.

potser la meva forma de viure en una casa

és l’assaig de la banda de rock els dissabtes

al matí la bateria no parla amb

el baix i una veu desafinada narra una lletra

incomprensible. és estrany, inclús quan

preparo un menjar de la infància,

que casa meva sigui casa meva.

ara estic en un edifici que són dos

va ser construït perquè ens habituéssim

a sols temporalment saber la paraula

casa. abans d’anar a la fleca faré

una llista del que portaré al carrer

aigua mapa pedra clau cartera bolígraf senyalitzador

mòbil carregador bloc de notes gravadora ecobag

llanterna i pa. no oblidar agafar el maquillatge

de carrer. en una pel·lícula d’ursula meier

una família viu al costat de l’autovia

com una fulla s’agafa a l’arbre

les persones anònimes recorren apartaments

i cases i els nostres destins a la vora d’una autovia

abandonada elles es dutxen juntes.

tot està raonablement bé fins que

un dia reobren la carretera al trànsit als sons

de cotxes i botzines a la penetració

de les flaires del fum dels combustibles

fòssils i l’assalt ininterromput als sentits

tot està raonablement bé

les persones anònimes atrapades en un malson

surrealista incapaces de despertar.

dilluns a les sis del matí el barri

comença a treballar com si oblidés

que el dia anterior guardava silenci

mentre aquest nom reuneix la calma que pot

la tv smart anuncia la guerra les guerres

en el canal de notícies sense veu

i així ningú veu ningú sap

de l’explosió d’ahir de l’esfondrament

dels nens ofegats.

mai no vaig contar res d’això a ningú. no per

por que no fossin prou amables

per escoltar-me sinó perquè tinc la certesa que

són prou idiotes per

no entendre’m. en aquell moment vaig creure

que l’allunyament seria una manera

d’aquietar les coses. de vegades és tot

el que es pot fer. anar-se’n amb dues

maletes grans a un l’altre continent.

i deixar tota la resta enrere.

malgrat que sentia la necessitat de fugir mai vaig dubtar

que allí hi havia amor. d’una manera silenciosa

però amor. fou aquesta la paraula que em van ensenyar.

fou el nom que li van donar.

vaig creure en això vaig creure en ells durant molt de temps.

però per continuar estimant em vaig allunyar.

algú l’altre dia em va dir que per actuar així

havia de tenir expectatives molt altes pel que fa a l’amor.

qualsevol amor. després em van dir que com

el meu pare la meva mare i el meu germà se’n van anar jo també

vaig voler anar-me’n. però a la meva manera. o: com havia perdut

molts amors jo no tenia res més a perdre.

la veritat és que no ho sé. la veritat és que res

d’això m’importa. he de concloure que en la mesura

del possible vaig estar rodejada d’amor. de vegades

mesclat amb altres coses. l’amor em van dir

té aquestes coses. i per continuar estimant el que vaig fer fou

anar-me’n.

després vaig tornar. vaig cridar la família i els amics

i els veïns i els vaig dir amb alegria

he tornat i els vaig dir que una vegada me’n vaig anar

amb el que em pertanyia i me’n vaig anar

lluny i allí vaig viure però ara he tornat.

d’això fa uns cinc anys. ningú va córrer

cap a mi ningú em va recollir a l’aeroport

ni em va abraçar ni em va preguntar com va anar el viatge

ara he tornat i ja no hi ha música

ni persones a casa

vaig preguntar a algú que passava què era açò

i una veu em va dir que tots havien mort.

després vaig vendre la casa.

avui he fet quaranta anys. la metgessa diu

que he de fer-me una mamografia. examen

de rutina. i també em recomana

congelar òvuls. allà fora els sorolls

de la construcció tornen a començar.

[Traducció: Joan Navarro]

homesick: susana klein / esp ►