D

Lívia Natália | sèrieAlfa 81

 

 

Imatge: Josep Basset

 

 

Lívia Natália

 

 

Canção do Silêncio

Negridianos

 

Cançó del Silenci

Negridians

 

Canción del Silencio

Negridianos

 

Silence Song

Negridians

 

Chanson du silence

Négridiens

 

 

 

pt1

Canção do Silêncio

 

Um carnaval me atravessa violento,

meus ouvidos apenas digerem algo do que se ouviu,

numa oficina lenta de mastigar palavras.

Minhas gengivas sangram mudas,

tanto colorido de pura sofreguidão

é como a morte nos descampados da primavera

imensa.

 

Para além da flor em seu perfume,

a vespa e o áspero do seu ferrão.

Meu grito de dor e calma,

este mesmo que vaza grosso de meus olhos,

imita a voz das cigarras.

 

Amigo,

aprenda agora

que a cigarra não morre cantando.

 

Jamais.

 

Dentro dela vive uma ferida sem remédio,

ela abriga no seu ventre

um corte nascido de dentro,

que dilacera as entranhas.

 

No seu ventre moram medos insondáveis.

E um corte que sangra alto.

 

Toda cigarra,

como eu,

morre gritando!

 

pt2

Negridianos

           

para Cuti, Limeira e Guellwaar Adún

 

Há uma linha invisível,

lusco-fusco furioso dividindo as correntezas.

Algo que distingue meu pretume de sua carne alva

num mapa onde não tenho territórios.

 

Minha negritude caminha nos sobejos,

nos opacos por onde sua luz não anda,

e a linha se impõe poderosa,

oprimindo minha alma negra,

crespa de dobras.

 

Há um negridiano meridiando nossas vidas,

ceifando-as no meio incerto,

a linha é invisível mesmo:

mas nas costas ardem,

em trilhos rubros,

a rota-lâmina destas linhas absurdas que desenhas

enquanto eu não as enxergo.

 

 

Lívia Natália (Salvador, 1979) é poeta e escritora infanto-juvenil. É Doutora em Teoria da Literatura e professora universitária na Universidade Federal da Bahia. Tem seis livros publicados, um deles premiado, e participações em antologias nacionais.

 

 

81

 

cat1

Cançó del Silenci

 

Un carnaval em travessa violent,

la meva oïda només digereix una mica d’allò que s’ha sentit

en un taller lent de mastegar paraules.

Les meves genives sagnen mudes,

tant colorit de pura golafreria

és com la mort als descampats de la primavera

immensa.

 

Més enllà de la flor en el seu perfum,

hi ha la vespa i l’aspror del seu fibló.

El meu crit de dolor i calma,

aquest mateix que escapa amb força dels meus ulls,

imita la veu de les cigales.

 

Amic,

aprèn ara

que la cigala no mor cantant.

 

Mai.

 

Dins d’ella viu una ferida sense remei,

ella arrecera en el seu ventre

un tall nascut de dins,

que dilacera les entranyes.

 

En el seu ventre viuen pors insondables.

I un tall que sagna alt.

 

Tota cigala,

com jo,

mor cridant!

 

cat2

Negridians

           

per a Cuti, Limeira i Guellwaar Adún

 

Hi ha una línia invisible,

capvespre furiós dividint els corrents.

Alguna cosa que distingeix la meva negror de la seva carn blanca

en un mapa on no tinc territoris.

 

La meva negritud camina per les resquícies,

pels opacs per on la seva llum no va,

i la línia s’imposa poderosa,

oprimint la meva ànima negra,

crespa d’arrugues.

 

Hi ha un negridià meridiant les nostres vides,

segant-les en el mig incert,

la línia és exactament invisible:

però a l’esquena crema,

en camins carmesins,

la ruta-làmina d’aquestes línies absurdes que dibuixes

mentre jo no les albiro.

 

 

Lívia Natália (Salvador, 1979) és poeta i escriptora infanto-juvenil. És doctora en Teoria de la Literatura i professora universitària a la Universitat Federal de Bahia. Ha publicat sis llibres, un d’ells premiat, i ha participat en antologies nacionals.

 

[Traducció: Joan Navarro]

 

reina

81

 

esp1

Canción del Silencio

 

Un carnaval me atraviesa violento,

mis oídos sólo digieren algo de lo que se oyó,

en un taller lento de masticar palabras.

Mis encías sangran mudas,

tanto colorido de pura voracidad

es como la muerte en los descampados de la primavera

inmensa.

 

Más allá de la flor en su perfume,

hay la avispa y la aspereza de su aguijón.

Mi grito de dolor y calma,

este mismo que se escapa con fuerza de mis ojos,

imita la voz de las cigarras.

 

Amigo,

aprende ahora

que la cigarra no muere cantando.

 

Jamás.

 

Dentro de ella vive una herida sin remedio,

ella abriga en su vientre

un corte nacido de dentro,

que dilacera las entrañas.

 

En su vientre viven miedos insondables.

Y un corte que sangra alto.

 

Toda cigarra,

como yo,

muere gritando!

 

esp2

Negridianos

           

para Cuti, Limeira y Guellwaar Adún

 

Hay una línea invisible,

atardecer furioso dividiendo las corrientes.

Algo que distingue mi negrura de su carne blanca

en un mapa donde no tengo territorios.

 

Mi negritud camina por las sobras,

por los opacos por donde su luz no anda,

y la línea se impone poderosa,

oprimiendo mi alma negra,

crespa de arrugas.

 

Hay un negridiano meridiando nuestras vidas,

segándolas en el medio incierto,

la línea es exactamente invisible:

pero a la espalda arde,

en caminos carmesís,

la ruta-lámina de estas líneas absurdas que dibujas

mientras yo no las diviso.

 

 

Lívia Natália (Salvador, 1979) es poeta y escritora infanto-juvenil. Es doctora en Teoría de la Literatura y profesora universitaria en la Universidad Federal de Bahía. Ha publicado seis libros, uno de ellos premiado, y ha participado en antologías nacionales.

 

[Traducción: Joan Navarro]

 

 

79

 

ang1

Silence song

 

A carnival walks violent through me,

my ears only absorb somewhat of the noises, in a slow word-chewing workshop.

My mouth bleeds deaf,

so much color of pure angst

it’s like the death in the immense spring meadows.

 

Beyond the perfume’s flower,

there are the wasp and its rough sting. My scream of pain and calm,

The one that leaks thick from my eyes, it mimics the cicada’s voices.

 

My friend, learn now

the cicada doesn’t die singing. Never.

Inside of her lives a wound without medicine, she holds in her womb

a slit born from deep inside that lacerates the guts.

 

In her womb lives fathomless fears. And a cut that bleeds loud.

 

Every cicada, like me,

dies singing!

 

[Translation: Mariana Correia Santos]

 

ang2

Negridians

 

for Cuti, Limeira and Guellwaar Adún

 

There is an invisible line,

furious afterglow dividing the currents.

A thing that distinguishes my blackness from your fair skin

on a map which I have no territories.

 

My blackness walks on the verges,

on the opaque where its light won’t go,

and the line imposes itself powerful,

oppressing my black soul,

crimp of creases.

 

There is a negridian meridianizing our lives,

reaping them in the uncertain half,

the line is surely invisible:

but burns in the back,

in red rails,

the scythe-route of these absurd lines you draw,

whilst I don’t see them.

 

[Translation: Ana Meira]  

 

 

Lívia Natália (Salvador, 1979) is a poet and writer for children and youth. She holds a PhD in Literature Theory and is a professor at the Universidade Federal da Bahia. Lívia Natália has six books published, one of them awarded, and participations in national anthologies

 

 

81

 

r1

Chanson du silence

 

Un carnaval me traverse violent,

mon ouïe digère seulement un peu de ce qu’elle a entendu

dans un atelier lent pour mastiquer des mots.

Mes gencives saignent muettes,

tant de coloris de pure voracité,

c’est comme la mort dans la rase campagne du printemps

immense

 

Au-delà de la fleur dans son parfum,

il y a la guêpe et l’aspérité de son aiguillon.

Mon cri de douleur et calme,

celui-là même qui s’échappe avec force de mes yeux,

imite la voix des cigales.

 

Ami,

apprends maintenant

que la cigale ne meurt pas en chantant

 

Jamais.

 

En elle habite une blessure sans remède,

elle abrite dans son ventre

une entaille née de l’intérieur

qui dilacère les entrailles

 

Dans son ventre habitent des peurs insondables.

Et une entaille qui saigne haut

 

Toute cigale,

comme moi,

meurt en criant !

 

 

fr2

Négridiens

 

Pour Cuti, Limeira i Guellwaar Adún

 

Il y a une ligne invisible,

crépuscule furieux divisant les courants.

Quelque chose qui distingue ma noirceur de sa chair blanche

sur une carte où je n’ai pas de territoires.

 

Ma négritude marche sur les bribes,

sur les opaques là où sa lumière n’entre pas,

et la ligne s’impose puissante,

en oppressant mon âme noire,

crépue de rides.

 

Il y a un négridien meridiant nos vies,

les fauchant au milieu incertain,

la ligne est vraiment invisible :

mais dans le dos elle brûle,

dans des chemins carmins,

la route-lame de ces lignes absurdes que tu dessines

alors que je ne les vois pas.

 

 

Lívia Natália (Salvador, 1979) est poétesse et écrivaine pour jeunes et enfants. Elle est docteure en théorie de la littérature et professeur d’université à l’université Fédérale de Bahia. Elle a publié six livres, dont un a gagné un prix, et a participé à des anthologies nationales.

 

[Traduction : Dolors Català]

 

 

81

 

 

Nina Rizzi  

 

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer