D

Robin Myers | sèrieAlfa 77

 

 

Imatge: Josep Basset

 

 

Robin Myers

 

 

Night-Blooming Cereus

Anti-Invocation

 

Reina de la nit

Antiinvocació

 

Dama-da-noite

Anti-Invocação

 

La flor nocturna del cactus cirio

Anti-invocación

 

Reine de la nuit

Anti-Invocation

 

 

ang

Night-Blooming Cereus

 

By the time I got upstairs, it was already almost over—

the flower that, my landlord told me as he stood unsteadily against

the railing of the balcony, bright-faced, fervent, a little drunk,

only opens one night a year. It’s almost over, he said,

batting his hand toward the horizon, which was lightening as we spoke,

opening up before the eyes of the hidden sun while the flower

began to retreat into its own strange secret. Once a year, he repeated.

He reached out a cautious, clumsy hand to touch it—white and yellow,

about the size of a human face, if the human

were still growing, still new to this dark place

that is lightening, we always hope, as we speak. It’s beautiful,

he said firmly, since what is always almost over

almost always is, and since we always need to remember

that it was, once it is over, beautiful. When I touched his shoulder,

thanked him, and went downstairs, leaving him there, still leaning

towards the vine, his face darkening in the tipsiness of wonder

and the dawn of loss, the flower was more or less the same color

as the clouds blooming in the distance, and I heard him say again,

Look, it’s almost over!—which it was, meaning both

that it’s always already over, and that it never is.

 

antang

Anti-Invocation

 

Not the mountains from the plane.

Not the plane.

Not the sandal in the snow.

Not the factory’s majestic, poisoned lung,

not the clock-gear,

not the moon—

not even the moon skittering alongside the car,

holding itself back.

Not the razor.

Not the border.

Not the subway’s buoyant sunward lurch.

Not the clutched wrist,

not the come-cry,

not the lightning storm seared onto the eyelids,

not the skin.

Not the glacier anymore or ever.

Not the strawberries sold up and down the desert highway,

           radiant with chemicals, drowned in cream.

Not the summer you were twelve.

Not your purpled knees.

Not the dream of the child darting away from you like an insect.

Not the dream alone.

Not the concrete seizing over earth

or the footstep’s thrilled assault.

Not the rubble or the bridge.

Not anyone’s name.

Not the page.

Not the root.

 

Less the scaffold

than the air between the rungs.

Less the song

than the blue note.

Maybe just a face you know, yours

           or otherwise, glimpsed so fleetingly

                       it’s

 

 

Robin Myers, poet and translator, was born in New York in 1987. She is the author of Amalgama (Mexico, Ediciones Antílope, 2016), Lo demás (Argentina, Zindo & Gafuri, 2016; Spain, Kriller71 Ediciones, 2016), and Tener (Argentina, Audisea, 2017), published as bilingual editions. She has translated many different Latin American writers into English. Her translation of La lírica está muerta Lyric Poetry Is Dead, a poetry collection by Ezequiel Zaidenwerg (Argentina), will be published this year by Cardboard House Press (US). She is an alumna of the Vermont Studio Center (US) and the Banff International Literary Translation Center (US). She is based in Mexico City.

 

 

77

 

reina

Reina de la nit

 

Quan vaig arribar al pis de dalt, ja gairebé s’havia acabat:

la flor que, segons em va explicar el propietari mentre es recolzava vacil·lant

a la barana del balcó, el rostre resplendent, fervorós, una mica begut,

només s’obre una nit l’any. Ja gairebé està, va dir,

fent voleiar la mà cap a l’horitzó, que s’aclaria mentre parlàvem,

obrint-se davant dels ulls del sol ocult, mentre la flor

començava a recollir-se en el seu propi secret estrany. Un cop l’any, repetia.

Va estendre una mà prudent i maldestra per tocar-la, blanca i groga,

de la mida d’un rostre humà, si els humans encara

creixessin, si encara fossin nous en aquest lloc fosc

que s’aclareix –així ho esperem– mentre parlem. És preciosa,

va dir convençut, perquè allò que sempre està a punt d’acabar-se

gairebé sempre ho és, i perquè sempre necessitem recordar

que allò va ser –un cop s’ha acabat–, preciós. Quan vaig tocar-li l’espatlla

en agraïment i vaig tornar al pis de baix, i vaig deixar-lo allà, inclinat encara

sobre el cactus enfiladís, la cara enfosquida per la borratxera del prodigi

i l’alba de la pèrdua, la flor tenia si fa no fa el mateix color

que els núvols que florien en la distància, i vaig sentir que tornava a dir

Mira, ja gairebé està! I de fet ho estava, la qual cosa vol dir

que ja sempre ho està, i que mai no ho està del tot.

 

antiinv

Antiinvocació

 

No les muntanyes des de l’avió.

No l’avió.

No la sandàlia a la neu.

No el majestuós pulmó enverinat de la fàbrica,

no l’engranatge del rellotge,

no la lluna

–ni tan sols la lluna esmunyint-se al costat del cotxe,

           continguda.

No la navalla.

No la frontera.

No l’alegre sotragueig del metro en direcció al sol.

No el canell aferrat,

no el crit de plaer,

no la tempesta elèctrica que abrusa les parpelles,   

no la pell.

No la glacera, ni ara ni mai.

No les maduixes que es venien amunt i avall a l’autopista del desert,

           resplendents de productes químics, ofegades en nata.

No l’estiu dels teus dotze anys.

No els teus genolls morats.

No el somni del nen que fuig de tu com un insecte.

No només el somni.

No el formigó apoderant-se de la terra

           o l’assalt estremit d’una passa.

No la runa ni el pont.

No el nom d’algú.

No la pàgina.

No l’arrel.

 

Menys la bastida

que l’aire entre els esglaons.

Menys la cançó

que la nota trista.

Potser només una cara que coneixes, la teva

           o una altra, albirada tan fugaçment

                       és...

 

Robin Myers, poeta i traductora, va nàixer a Nova York el 1987. És autora d’Amalgama (Mèxic, Ediciones Antílope, 2016), Lo demàs (Argentina, Zindo & Gafuri, 2016; Espanya, Kriller71Ediciones, 2016) i Tener (Argentina, Audisea, 2017). Ha traduït diversos autors llatinoamericans a l’amglès. La seva traducció de La lírica està muerta, poemari d’Ezequiel Zaidenwerg, apareixerà a principis de 2018 en Cardboaard House Press (EUA). Ha realitzat una residència d’escriptura al Vermont Studio Center (EUA) i una altra de traducció literària al Centre Internacional de Traducció Literària de Banff (Canadà) per traduir l’obra d’Alejandro Crotto. Viu a Ciutat de Mèxic.

 

[Traducció de Gemma Gorga]

 

 

77

 

dama

Dama-da-noite

 

Quando enfim subi, já havia quase terminado

a flor que, segundo me disse meu senhorio enquanto se apoiava cambaleante

sobre o peitoril da varanda, o rosto brilhante, ardente de embriaguez,

se abre uma noite por ano. Está quase terminado, ele disse,

levantando a mão para o horizonte, que se iluminava enquanto falávamos,

abrindo-se diante dos olhos do sol oculto enquanto a flor

ia se retraindo em seu próprio estranho segredo. Uma vez por ano, ele repetiu.

Estendeu uma mão cautelosa, desajeitada para tocá-la — branca e amarela,

do tamanho de um rosto humano, se este humano

ainda estivesse crescendo, recém chegado a este lugar escuro

que se ilumina, esperamos, neste exato momento. É linda

disse firmemente, pois tudo o que está sempre quase terminado

quase sempre é, e sempre precisamos lembrar

que era, quando terminado, linda. Quando toquei seu  ombro,

agradeci, e desci as escadas, deixando-o ali, ainda debruçado

sobre o arbusto, seu rosto se escurecendo entre a vertigem do espanto e o 

alvorecer da perda, a flor era mais ou menos da mesma cor

que as nuvens florescendo à distância, e eu o ouvi dizer de novo,

Veja, está quase terminado! — e de fato estava, como se sempre já estivesse terminado,

e realmente nunca está.

 

antport

Anti-Invocação

 

Não as montanhas desde o avião.

Não o avião.

Não a sandália na neve.

Não o pulmão majestoso e envenenado da fábrica,

não o relógio,

não a lua—

nem mesmo a lua que corre ao lado do carro,

e se contém.

Não a navalha.

Não a fronteira.

Não o leve solavanco do metrô até sair ao sol.

Não o pulso apertado,

não o grito de gozo,

não a tempestade de relâmpagos nas pálpebras,

não a pele.

Não a geleira, e nunca foi.

Não os morangos vendidos ao longo da rodovia deserta,

radiantes de produtos químicos, afogados em creme.

Não o verão dos seus doze anos.

Não seus joelhos roxos.

Não o sonho de criança fugindo de você como um inseto.

Não o sonho em si.

Não a tomada da terra pelo concreto

ou o assalto estremecedor dos passos.

Não os escombros ou a ponte.

Não o nome de alguém.

Não a página.

Não a raiz.

 

Menos o andaime

que o ar entre os degraus.

Menos a canção

que a nota triste.

Talvez apenas um rosto que você conhece, seu

ou não, visto de relance

que é—

 

Robin Myers. Poeta e tradutora. Nasceu em Nova York em 1987. É autora de Amalgama (México, Ediciones Antílope, 2016), Lo demás (Argentina, Zindo & Gafuri, 2016; Espanha, Kriller71 Ediciones, 2016) e Tener (Argentina, Audisea, 2017). Traduziu diversos autores latino-americanos para o inglês. Sua tradução de La lírica está muerta, livro de poemas de Ezequiel Zaidenwerg, aparecerá aos inícios de 2018 em Cardboard House Press (EEUU). Realizou uma residência de escritura no Vermont Studio Center (EEUU) e outra de tradução literária no Centro Internacional de Tradução Literária de Banff (Canadá) para traduzir a obra de Alejandro Crotto. Vive na Cidade do México.

 

[Tradução: Veronika Paulics & Adauto Araújo]

 

 

77

 

flor

La flor nocturna del cactus cirio

                      

Cuando llegué arriba, ya casi había terminado

—la flor que, según dijo mi casero mientras se asía tambaleante

de la baranda del balcón, con el rostro encendido, fervoroso, un poco borracho,

sólo se abre una noche al año. Ya casi terminó, dijo,

agitando la mano hacia el horizonte, que se iluminaba mientras hablábamos,

abriéndose ante los ojos del oculto sol mientras la flor

empezaba a recluirse dentro de su propio y extraño secreto. Una vez al año, repitió.

Extendió una mano cautelosa y torpe para tocarla —blanca y amarilla.

más o menos del tamaño de un rostro humano, si lo humano

aún creciera, si aún fuera nuevo en este sitio oscuro

que se ilumina, como siempre esperamos, al hablar. Es bello,

dijo convencido, porque eso que siempre está por terminarse

casi siempre es, y porque siempre necesitamos recordar

que fue, una vez que terminó, bello. Cuando le toqué el hombro,

le agradecí y me fui abajo, dejándolo allí, todavía reclinado

en la enredadera, con el rostro oscurecido por la ebriedad del asombro

y el anticipo de la pérdida, la flor era más o menos del mismo color

que las nubes que florecían a la distancia, y escuché que volvía a decir

¡Miren, ya casi terminó! Y así era, refiriéndose tanto

a eso que siempre ya ha terminado, y a eso que nunca llega a ser.

 

[Traducción: Mirta Rosenberg]

 

antiesp

Anti-invocación

 

No son las montañas desde el avión.

No es el avión.

No es la sandalia en la nieve.

No es el majestuoso pulmón emponzoñado de la fábrica,

ni el engranaje del reloj,

ni la luna:

ni siquiera la luna que corre junto al coche,

y se contiene.

No es la navaja.

No es la frontera.

No es la marcha optimista del metro hasta salir al sol.
No es la muñeca apretujada,

no es el grito al correrse,

no es la tormenta eléctrica que arde sobre los párpados,

no es la piel.

Ya no es el glaciar, o no fue nunca.

No son las fresas que venden a lo largo de toda la carretera del desierto,

radiantes de sustancias químicas, bañadas de nata.

No es el verano de tus doce años.

No son tus rodillas amoratadas.

No es el sueño del niño que se escapa de ti como un insecto.

No es el sueño en sí mismo.

No es el cemento que le gana terreno a la tierra,

ni el asalto entusiasta del pie.

No son los escombros ni el puente.

No es el nombre de nadie.

No es la página.

No es la raíz.

Es menos el andamio

que el aire entre los escalones.

Es menos la canción

que la nota que se estire.

Quizá sea una cara conocida, la tuya

o no, vista tan al pasar

que es–

 

[Traducción: Ezequiel Zaidenwerg]

 

Robin Myers, poeta y traductora, nació en Nueva York en 1987. Es autora de Amalgama (México, Ediciones Antílope, 2016), Lo demás  (Argentina, Zindo & Gafuri, 2016; España, Kriller71 Ediciones, 2016) y Tener (Argentina, Audisea, 2017). Ha traducido a diversos autores latinoamericanos al inglés. Su traducción de La lírica está muerta, poemario de Ezequiel Zaidenwerg, saldrá a principios de 2018 en Cardboard House Press (EEUU). Ha realizado una residencia de escritura en el Vermont Studio Center (EEUU) y otra de traducción literaria en el Centro Internacional de Traducción Literaria de Banff (Canadá) para traducir la obra de Alejandro Crotto. Vive en la Ciudad de México.

 

 

77

 

reine

Reine de la nuit

 

Au moment où je suis montée à l’étage, c’était presque fini —

la fleur qui, d’après ce que m’a dit mon logeur alors qu’il se tenait de façon instable

contre la balustrade du balcon, le visage brillant, fervent, un peu ivre,

s’ouvre seulement une nuit par an. C'est presque fini, dit-il,

en agitant sa main vers l'horizon, qui s’éclairait pendant que nous parlions,

s’ouvrant devant les yeux du soleil caché tandis que la fleur

commençait à se retirer dans son propre secret étrange. Une fois par an, a-t-il répété.

Il a tendu  une main prudente et maladroite pour la toucher blanche et jaune,

plus ou moins de la taille d'un visage humain, si les humains

continuaient à grandir, à être nouveaux dans cet endroit sombre

qui s’éclaircit, on espère toujours, quand on parle. Elle est belle,

a-t-il dit fermement, puisque ce qui est toujours presque fini

l’est presque toujours, et puisque nous avons toujours besoin de nous souvenir

que, une fois fini, elle était belle. Quand j'ai touché son épaule,

je l'ai remercié, et suis descendu, le laissant là, toujours penché

sur la plante grimpante, son visage assombri par l’enivrement de la merveille

et l'aube de la perte, la fleur était plus ou moins de la même couleur

que les nuages qui ​​s'épanouissaient au loin, et je l'ai entendu dire encore,

Regarde, c'est presque fini! et il en était ainsi, ce qui signifie à la fois que c'est toujours

fini, et que ça ne l'est jamais complètement.

 

antifr

Anti-Invocation

 

Pas les montagnes de l'avion.

Pas l'avion.

Pas la sandale dans la neige.

Pas le majestueux poumon empoisonné de l'usine,

pas l’engrenage de l'horloge,

pas la lune

—pas même la lune qui glisse à côté de la voiture,

  se retenant

Pas le rasoir.

Pas la frontière.

Pas l'embardée gaie du métro vers le soleil.

Pas le poignet serré,

pas le cri de plaisir,

pas la tempête électrique qui embrase  les paupières,

pas la peau.

Pas le glacier, plus maintenant ni jamais.

Pas les fraises vendues de bas en haut sur l'autoroute du désert,

  rayonnantes de produits chimiques, noyées dans la crème.

Pas l'été de tes douze ans.

Pas tes genoux violets.

Pas le rêve de l'enfant qui s'éloigne de toi comme un insecte.

Pas seulement le rêve.

Pas le béton qui s'empare de la terre

   ou l'assaut ravi du pas.

Pas les gravats ni le pont.

Pas le nom de quelqu’un.

Pas la page.

Pas la racine.

 

Moins l'échafaudage

que l'air entre les échelons.

Moins la chanson

que la note triste.

Peut-être juste un visage que tu connais, le tien

  ou un autre, entrevu si fugitivement

     c’est

 

Robin Myers, poétesse et traductrice, est née en 1987 à New York. Elle a écrit Amalgama (Mexico, aux éditions Antílope, 2016), Lo demás (Argentine, Zindo & Gafuri, 2016; Espagne, aux éditions Kriller71, 2016) et Tener (Argentine, Audisea, 2017). Elle a traduit divers auteurs  latino-américains en anglais. Sa traduction de La lírica está muerta, recueil de poèmes d'Ezequiel Zaidenwerg, sortira début 2018 aux éditions Cardboard House Press (EEUU). Elle a créé une résidence d’écriture au Vermont Studi Center (EEUU) et une de traduction littéraire au Banff International Literary Translation Center (Canada) pour traduire l'œuvre d’Alejandro Crotto. Elle habite à Mexico. 

 

[Traduction : Dolors Català]

 

 

Robin Valtiala  

 

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer