D

Jordi Mas | sèrieAlfa 77

 

 

Imatge: Marcia Yáñez

 

 

Jordi Mas

 

 

El tombeau de la Marziuka

 

El tombeau de Marziuka

Le tombeau de Marziuka

O tombeau da Marziuka

 

 

 

CAT

El tombeau de la Marziuka

 

Per a la Marcia Yáñez, deessa marina

 

                       I

 

La sirena Marziuka no recorda

que la pluja d’estels hagi estat mai

tan bella com enguany. Quina gran pena

deu tenir sant Llorenç perquè les llàgrimes

li caiguin tan de pressa, amb tanta força

que arriben a confondre’s amb l'escuma

de les ones? No ho sap. Fa un sospir lleu,

arronsa les espatlles i s’espolsa

la sal de les parpelles. L’espectacle

s’ha acabat. Agafa aire i es capbussa

a dins del mar.

 

 

                       II

 

                            La lluna, a sota l'aigua,

fa dansar la barrera de corall,

el bosc dens, rutilant, on ja es desperten

els primers peixos de colors, aquests

ocells muts, que no canten. No els cal pas:

en tenen prou d’obrir-se en grans ventalls

tornassolats que imiten les onades

del damunt. L’asserena, aquest silenci.

La Marcia s’entreté fent farcells d'algues

que omple de perles sota la mirada

atenta dels dofins enjogassats,

dels taurons que no perden el somriure.

L’envolta un halo verd, fosforescent,

de lluernes de mar que quan s’apaguin

seran pastura de balenes. «Ah,

és veritat!», recorda, i deixa caure

el seu tresor de perles als camps fèrtils

on han brotat —el cicle de la vida

no s’ha de destorbar: vol saludar

el cos lleu i porós de les balenes.

 

 

                       III

 

Es capbussa altre cop entre els corrents,

més fondo, encara, més avall. S’acosta

al peu dels imponents penya-segats

submarins i s'endinsa a l'aixopluc

on dorm de tant en tant. La llum daurada

d’un calamar gegant li descobreix

els dibuixos que l'últim cop va fer

a les parets i el sostre per si, amb sort,

una sirena —mascla, si pot ser,

però tampoc diria pas que no

a una amiga— els trobés. Està tan sola!

Per consolar-la, el calamar empassa

tinta i, tentacles ajudeu-me, arrenca

a ballar com un boig. Ella somriu.

 

 

                       IV

 

Vet aquí que s'acosta un catxalot

porós i lleu, com totes les balenes,

però amb cara de gana, perquè és l'hora

d’esmorzar. Mort de por, el gran calamar

se li amaga al darrere. La Marziuka

no vol batusses: creua els braços, ferma,

i arrufa fort les celles per renyar-lo.

Per sort, al catxalot ja no li queda

aire i ha de pujar a respirar a dalt.

El calamar, per si de cas, també

se'n va, i ella es pregunta, vagarosa,

com deu ser tot encara més avall.

I es torna a capbussar.

 

 

                       V

 

                                       No hi ha paraules,

ja, per descriure els éssers que ara troba,

pampallugues informes, diminuts

esquers fosforescents, platets que volen

dins la gola del llop, neons que emeten

signes que no pertorben el silenci

que els acull, i aquests ulls badats, enormes,

que de sobte l'observen intrigats.

Com la veuen? Per qui, o per què, la prenen?

Pel que és, una sirena que no parla

sinó que canta enllà de tot llenguatge,

i que de tant en tant dibuixa? O bé

per fada o reina de les aigües, o

la deessa marina que tot d’una

sent que esdevé? 

 

 

                       VI

 

                             Ja arriba al fons, però,

a la placa abissal, i descobreix,

joiosa, que les seves mans retenen

les successives llums que ha anat solcant

i li mostren un món insospitat,

un prat ple d'anemones estrambòtiques

que respiren, goludes, el metà

de les bombolles lleus que les agiten.

S’hi passeja una estona caminant

amb la cua i les mans, com fan les foques

quan pugen als esculls. Riu complaguda.

 

 

                       VII

 

Però no en té prou, pensa, vol baixar

encara més avall, vol penetrar

el llit de roca dura i trobar el magma

que batega i xarbota, incandescent,

ran del cor del planeta. Ara, només

el diamant dels somnis és prou fort

per ajudar-la, i, doncs, recolza el cap

i clou els ulls i busca més endins,

més fondo, més avall, aquesta vida

que no té gaire clar si ja, o encara,

es pot dir així.

 

 

                       Endreça

 

                          Fins que una nit d’agost

una mà amiga —meva, per exemple—

la vingui a despertar per explicar-li

que sant Llorenç, avui, té una gran pena,

perquè mai, que recordi, ha estat la pluja

d’estels tan bella, i trista, com enguany.

 

 

Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972) ha publicat els llibres de poemes Autoretrat amb esfinx (2008), Horus al desert (2009), Sema (2010, premi Senyoriu d’Ausiàs March), Febrer (2015, premi Vicent Andrés Estellés, amb fotografies de Marcelo Aurelio) i El crit i l’eco (2016). L’any 2011 va publicar la plaquette Arpa de boca amb la il·lustradora Marcia Yáñez, i el volum La destral del vespre, l'aixada de l'alba sortirà pròximament a Edicions del Buc. També ha traduït diverses obres japoneses, tant clàssiques com contemporànies, al català, i ha escrit el llibre Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku i diversos articles sobre la influència de la poesia japonesa en la catalana.

 

 

77

 

esp

El tombeau de Marziuka

 

 Para Marcia Yáñez, diosa marina

 

                       I

 

La sirena Marziuka no recuerda

que la lluvia de estrellas fuera nunca

tan bella como este año. ¿Qué gran pena

aflige a san Lorenzo para que hoy

vierta sus lágrimas con tanta fuerza

que se confunden con las crestas blancas

de las olas? Suspira levemente,

se encoge de hombros, se sacude un poco

la sal de las pestañas. La función

se terminó. Toma aire y se zambulle

dentro del mar.

 

 

                       II

 

                           La luna, bajo el agua,

agita la barrera de coral,

el bosque rutilante en que amanecen

los peces de colores, estos pájaros

callados, que no cantan. ¿Para qué?

Les basta con abrirse en irisados

abanicos que imitan el vaivén

de arriba. Cuán sereno es el silencio...

Y se entretiene haciendo hatillos de algas

con que recoge perlas bajo el ojo

atento de delfines juguetones,

de tiburones de sonrisa eterna.

La envuelve un halo verde de luciérnagas

de mar que al apagarse serán pasto

de las ballenas. «¡Ah, es verdad!», recuerda,

y devuelve el tesoro al fértil campo

del que surgió —el ciclo de la vida

no se ha de perturbar: saludará

a las ballenas, leves y porosas.

 

 

                       III

 

Se zambulle otra vez en la corriente,

más hondo, más abajo. Se aproxima

al pie del imponente acantilado

submarino y se adentra en el refugio

donde suele dormir. La luz dorada

de un calamar gigante le descubre

los dibujos del techo y las paredes

que hizo la última vez por si, con suerte,

una sirena —macho, a poder ser,

pero también se alegrará si encuentra

una amiga— los ve. ¡Qué sola está!

El calamar, para animarla, traga

tinta y rompe a bailar a brazo limpio

intentando arrancarle una sonrisa.

 

 

                       IV

 

De repente se acerca un cachalote

poroso, como todas las ballenas,

pero con cara de hambre, de querer

el desayuno. El calamar, miedoso,

se le esconde detrás. Marcia no piensa

tolerar broncas: frunce el entrecejo

y se cruza de brazos disgustada.

Por suerte, al cachalote no le queda

más aire y sube, raudo, a respirar.

También el calamar, por si las moscas,

se va, y ella, sin nada que hacer, piensa

cómo puede ser todo más abajo.

Y vuelve a zambullirse.

 

 

                       V

 

                                          No hay palabras

que describan los seres que ahora encuentra,

centelleos informes, diminutos

cebos fulgentes, naves que atraviesan

la oscuridad, neones que proclaman

signos que no perturban el silencio

que los acoge, y estos grandes ojos

que de pronto la observan intrigados.

¿Cómo la ven? ¿Por quién, o qué, la toman?

¿Por la sirena que es, que en vez de hablar

emite un canto allende del lenguaje,

y que dibuja, a veces? ¿O más bien

por reina de las aguas? ¿O quizás

por la diosa marina en que ahora mismo

se convierte?

 

 

                       VI

 

                        Mas ya se acerca al fondo,

a la placa abisal, y ve, feliz,

que sus manos retienen las diversas

luces que, una tras otra, ha ido surcando,

y le muestran un mundo insospechado,

un prado de estrambóticas anémonas

respirando golosas las burbujas

de metano que, leves, las agitan.

Se pasea un momento caminando

con la cola y las manos, como foca

en un escollo. Ríe complacida.

 

  

                       VII

 

Pero no basta aún, quiere bajar

más abajo, desea penetrar

la roca dura y encontrar el magma

que late y que se agita, incandescente,

en las entrañas del planeta. Ahora

ya tan solo el diamante de los sueños

puede ayudarla: apoya la cabeza,

cierra los ojos, busca aún más hondo,

más adentro, esta vida que no sabe

si realmente ya —o si todavía—

puede llamarse así.

 

 

                       Envío

 

                                   Hasta la noche

en que una mano amiga —quizás mía—

la venga a despertar para contarle

que san Lorenzo tiene una gran pena,

pues la lluvia de estrellas nunca fue

tan bella, ni tan triste, como este año.

 

 

Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972) ha publicado los libros de poemas Autoretrat amb esfinx (2008), Horus al desert (2009), Sema (2010, premio Senyoriu d’Ausiàs March), Febrer (2015, premio Vicent Andrés Estellés, con fotografías de Marcelo Aurelio) y El crit i l’eco (2016). En 2011 publicó la plaquette Arpa de boca con la ilustradora Marcia Yáñez, y el volumen La destral del vespre, l'aixada de l'alba saldrá próximamente en Edicions del Buc. También ha traducido diversas obras japonesas, tanto clásicas como contemporáneas, al catalán, y ha escrito el libro Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku y diversos artículos sobre la influencia de la poesía japonesa en la catalana.

 

[Traducción: Jordi Mas López]

 

 

77

 

FR

Le tombeau de Marziuka

 

Pour Marcia Yáñez, déesse marine

 

I

 

La sirène Marcia n'aurait pas cru

que la pluie d'étoiles pût jamais être

aussi belle qu'aujourd'hui. Quelle peine

doit avoir saint Laurent pour que ses larmes

tombent si vite, et avec tant de force

qu'on pourrait les confondre avec l'écume?

Elle l'ignore, et hausse les épaules.

Puis elle essuie avec un doux soupir

le sel de ses paupières. Le spectacle

étant achevé, elle prend son souffle,

et plonge dans la mer.

 

 

II

 

                        Sous l'eau, la lune

fait danser la barrière de corail,

le bois épais, rutilant, où s'éveillent

les poissons de couleur, ces oiseaux muets,

qui ne chantent pas, ni n'en ont besoin:

ils n'ont qu'à s'ouvrir en grands éventails

irisés aux couleurs de la surface

des flots marins. Ce silence l'apaise.

Marcia s'amuse à tresser des paniers

qu'elle emplit de perles sous le regard

attentif des dauphins d'humeur joyeuse,

et des requins à l'éternel sourire.

Des lucioles de mer, tout autour d'elle,

forment un halo vert, phosphorescent,

qui servira de pâture aux baleines.

«Ah, c'est vrai!», pense-t-elle, et elle rend

aux champs fertiles le trésor de perles

qui en venait –il ne faut pas troubler

le cycle de la vie: elle veut saluer

le corps  léger et poreux des baleines.

 

 

III

 

Elle plonge à nouveau dans les courants,

encore plus profond. Elle s'approche

des énormes falaises sous-marines

et disparaît dans le profond abri

où elle dort quelquefois. La lumière

dorée d’un calmar géant illumine

les dessins qu'elle a faits  sur les parois

et le plafond au cas où, par bonheur,

une sirène —mâle, si possible,

mais une amie lui plairait bien aussi–

les trouverait. Elle se sent si seule!

Pour la consoler, le calmar ravale

son encre et déployant ses tentacules,

il danse comme un fou. Elle sourit.

 

 

IV

 

Et voici que s'approche un cachalot

poreux, léger comme sont les baleines,

mais l'air affamé, car c'est le moment

de son repas. Le calmar effrayé

se cache derrière elle. Marziuka

ne veut pas de bagarre: elle le gronde,

les bras croisés, en fronçant les sourcils.

Le cachalot, par chance, n'a plus d'air

et doit monter respirer en surface.

Le calmar s'en va aussi, par prudence,

et elle se demande obscurément

comment la mer peut être au plus profond.

Elle plonge à nouveau.

 

 

V

 

                                       Elle est sans mots,

pour décrire les êtres qu'elle trouve,

étincelles informes, minuscules

appâts lumineux, soucoupes volant

dans la gueule du loup, néons lançant

des signaux qui ne troublent pas la paix

qui les accueille, et ces énormes yeux

qui l'observent soudain, écarquillés,

surpris. Pour qui, pour quoi la prennent-ils?

Pour ce qu'elle est, une sirène muette

mais qui chante au-delà de tout langage

et dessine de temps à autre? Ou bien

pour une fée, pour la reine des eaux,

la déesse marine que soudain

elle devient? 

 

 

VI

 

                             Mais elle arrive au fond,

à la plaine abyssale, et s'aperçoit,

joyeuse, que ses mains ont retenu

toutes les lumières de son périple,

lui révélant un monde insoupçonné,

un pré semé d'étranges anémones

qui goulûment respirent le méthane

des bulles légères qui les agitent.

Elle y flâne un moment en progressant

de la queue et des mains, comme les phoques

gravissant les écueils. Elle est ravie.

 

 

VII

 

Mais ce n'est pas assez, il faut descendre

encore plus profond, pour pénétrer

le lit de roche dure et trouver le magma

qui palpite et bouillonne, incandescent,

au cœur de la planète. Et maintenant

seul le diamant du rêve est assez fort

pour l'aider, c'est pourquoi elle se penche

ferme les yeux et cherche plus profond,

plus bas, cette vie dont elle ne sait

pas trop bien si elle est encore vie

ou déjà vie.

 

 

Envoi

 

                          Jusqu'à cette nuit d'août

où une main amie —comme la mienne–

viendra l'éveiller pour lui expliquer

que saint Laurent doit avoir grande peine,

car on n'a jamais vu la pluie d'étoiles

aussi belle, aussi triste qu'aujourd'hui.

 

 

Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972) a publié les recueils de poèmes  suivants : Autoretrat amb esfinx (2008), Horus al desert (2009), Sema (2010, prix Senyoriu d'Ausiàs March), Febrer (2015, prix Vicent Andrés Estellés, avec des photographies de Marcelo Aurelio) et El crit i l'eco (2016). En 2011, il a aussi publié la plaquette Arpa de boca avec l'illustrateur Marcia Yáñez, et le volume La destral del vespre, l’aixada de l’alba sortira bientôt aux Éditions du Buc. Il a aussi traduit en catalan diverses œuvres japonaises classiques et contemporaines et a écrit le livre Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l'haiku et quelques articles sur l’influence de la poésie japonaise sur la catalane.

[Traduction : Denise Boyer]

 

 

77

 

port

O tombeau da Marziuka

                        
Para a Marcia Yáñez, deusa marinha

                       I

A sereia Marziuka não se lembra
que a chuva das estrelas nunca esteve
tão bela como este ano. Que mágoa imensa
deve ter São Lourenço para que as lágrimas
lhe caiam tão rapidamente, com tanta força
que  se confundem com a espuma
das ondas? Não sabe. Faz um suspiro leve,
encolhe os ombros e sacode
o sal das pálpebras. O espetáculo
acabou. Ganha fôlego e mergulha
mar adentro.

 

 

           II

                       A lua, debaixo d’água,

faz dançar a barreira de corais,
a floresta densa, rutilante, onde já se despertam
os primeiros peixes de cores, estes
pássaros mudos, que não cantam. Não precisam:
têm suficiente para se abrirem em grandes leques
acatassolados que imitam as ondas
do topo. Acalma-a, este silêncio.
A Marcia entretém-se a fazer fardos de algas
que enche de pérolas sob o olhar
atento dos golfinhos brincalhões,
dos tubarões que não perdem o sorriso.
Rodeia-a um halo verde, fosforescente,
de pirilampos do mar que, quando se apagarem

serão pastagens de baleias. "Ah,
é verdade!", lembra-se, e deixa cair
o seu tesouro de pérolas nos campos férteis
onde brotaram --o ciclo da vida
não se deve perturbar: deseja saudar

o corpo leve e poroso das baleias.

 

 

III


Ela mergulha novamente entre as correntes,
mais fundo, ainda, mais abaixo. Aproxima-se
dos imponentes penhascos
submarinos e entra no abrigo
onde dorme de vez em quando. A luz dourada
de uma lula gigante descobre-lhe
os desenhos feitos pela última vez
nas paredes e no teto por se, com sorte,
uma sereia --macho, se possível,
mas tampouco diria não 
a uma amiga— os encontrasse. Está tão sozinha!
Para a consolar,  a lula engole
tinta e, tentáculos ajudai-me, começa
a dançar como uma maluca. Ela sorri.

 

 

IV


Eis que se aproxima um cachalote
poroso e leve, como todas as baleias,
mas com cara de fome, porque é a hora
do pequeno-almoço. Cheia de medo, a grande lula
esconde-se atrás dele. A Marziuka
não quer brigas: ela cruza os braços, firme,
e franze forte as sobrancelhas para o repreender.
Felizmente, o cachalote já não tem
ar e precisa de subir para respirar.
A lula, por via das dúvidas, também
se vai embora, e ela pergunta-se, vagarosa,
como deve estar tudo mais em baixo.
E volta a mergulhar.

 

 

V


                       Já não há palavras,
para descrever os seres que agora encontra,
lampejos informes, minúsculas
iscas fosforescentes, pratinhos que voam
dentro da garganta do lobo, néones que emitem
sinais que não perturbam o silêncio
que os acolhe e esses olhos abertos, enormes,
que de repente a observam intrigados.
Como a veem? por quem, ou por que, a tomam?
Pelo o que é, uma sereia que não fala
mas canta para além de toda a linguagem,
e que de tempos a tempos desenha? Ou bem
por fada ou rainha das águas, ou
a deusa marinha que de súbito
sente o que aconteceu?

 

 

VI


Mas chega ao fundo

à placa abissal, e descobre,
alegre, que as suas mãos retêm
as sucessivas luzes que sulcou
e lhe mostram um mundo insuspeitado,
um prado cheio de anémonas estrambóticas
que respiram, gulosas, o metano
das leves bolhas que as abanam.
Ela passeia por um tempo caminhando

com a cauda e as mãos, como fazem as focas
quando sobem aos recifes. Ri satisfeita.

 

 

VII


Mas para ela não chega, pensa, quer descer
ainda mais fundo, quer penetrar
a cama de rocha dura e encontrar o magma
que palpita e salpica, incandescente,
rente ao coração do planeta. Agora, apenas
o diamante dos sonhos é suficientemente forte
para a  ajudar, e, portanto, ela apoia a cabeça
e fecha os olhos e procura mais adentro,
mais fundo, mais em baixo, esta vida
que não tem a certeza se já, ou ainda,
pode ser dita assim.


Finda


             Até que uma noite d’agosto
uma mão amiga --a minha, por exemplo--
a venha acordar para lhe contar
que São Lourenço, hoje, tem uma grande coita
porque nunca, que se lembre, esteve a chuva
de estrelas tão bela, e triste, como este ano.

 

 

Jordi Mas (Santa Coloma de Queralt, 1972) publicou os livros de poemas Autoretrat amb esfinx (2008), Horus al desert  (2009), Sema , 2010, prémio Senyoriu d’Ausiàs MarchFebrer, 2015, prémio Vicent Andrés Estellés, com fotografias de Marcelo AurelioEl crit i l’eco (2016). Em 2011 publicou a plaquette Arpa de boca com a ilustradora Marcia Yáñez, e o volume La destral del vespre, l'aixada de l'alba aparecerá proximamente em Edicions del Buc. Também traduziu diversas obras japonesas, clássicas e contemporâneas, para o catalão, e escreveu o livro Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit: dues aproximacions a l’haiku e diversos artigos sobre a influência da poesia japonesa na poesia catalã.

[Tradução: Jordi Cerdà]

 

 

77

 

 

Robin Myers  

 

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer