oc  

Pintura: Pere Salinas

 

 

 

Jean-François Mariot

 

 

braserò

bairro alto

bairro baixo

 

brasero

bairro alto

bairro baixo

 

braser

bairro alto

bairro baixo

 

brasero

bairro alto

bairro baixo

 

 

 

braserò

 

lo frèg pela las pèls

lo vent se deguèt trucar a quauquas cagadas de nèu,

a quauquas nuèches, apr'aqui

la carbonilha monta dins lo blancàs

avem de fum per la sang

braserò

lèu, quilharem lo braç per votar

lèu, picarem de las mans

lèu, las venas seran bluas e los crits seran rojes

braserò

aqui los uelhs que fissan,

aqui lo fum, aqui lo nòlre

que nos tralhan

aqui lo fuòc dins lo ventre,

aqui los seus mots, a far ceucle, mai o mens

aqui son revenge

a desgrunar son caud

per las esquinas frèjas

braserò

per dire qu'avem pas jamai frèg

qu'avem pas jamai set

dins los breces de nòstras frasas,

secas pr'aquò, aquèlas,

coma rafalas de sabla,

coma malparats de caça.

braserò

aqui la negror que nos sinha

aqui lo trempum que nos fonda

aqui lo bramal que nos enrauca

e qu'i demandam de far lum

braserò

la cauma es generala

la cauma, la votam, cada jorn,

la cauma, i comptam pas las lunas

la cauma, i comptam pas los braces

braserò

aqui lo capuditge dels traucs

que nos an faches pel còs

aqui lo capuditge de la nèu

que nos sem metuda pel cap

braserò,

la cauma, aqueste matin, de longa

amb totas las siàs mans dubertas grandas,

en sus de nòstre cadabràs consent

 

(2011)

 

[Texte per creacion musicala "Braserò", compausada per Laurent Mayanobe]

 

 

bairro alto

 

d'unses genolhs calinats a bèls dets

de lum dapasson trucan contra lo

coton de las bassas l'acajo va viatjant

entre las motladuras e la solombra lisa

long dels redonds de fum qu'ensatinan

lo veiral...

'na dent de nuèch fendascla lo claus

de las parpèlas e 'na pensada s'enaira

al quite en-sus dels pelses de la barmaid

e 'na massa doçanha s'enauça en cortina

de votz...

d'unses genolhs que pican la compassa e es

a fialar un debàs dins l'escur e lisa un det

long d'una pensada coma un fum que monta

d'un potz de nuèch e los pelses de la barmaid

s'en descordèlan en cortina

negra...

 

lo mièg de bièra “sagres” dintra frèg

dins mon ventre de glaç

a la messa del doç las perlas

talhan dins la foscor de las votzes

lo cigaret caud galafata mon

languiment de satin

lo solfre del jazz s'enfonilha

dins un ventre femnal

lo fuòc s'ard dins las paraulas

coma una cortina enairada

frelhaira de genolhs negre-blanc

 

 

bairro baixo

 

plantada davant los comuns dels òmes una femna capusada pels sòmis inventa de blu dins lo cruvel d'una canta languinosa los pescaires passan un a cha un coma davant una pitia enflaumada coma dins un cortègi de bièras coma dins una garolha d'òmes en camisa de carrèus e son plantats tanben quauques còps en cairat d'as sornes enclastrats en cadièras e taulas lacadas degaunhant un lagui colectiu de mascles descorats coma lo d'una armada sadola del capuditge en desbaruta d'un capborditge passadis la femna alara lisa a ras d'elses fa cantar sos dets sas bagas sas ombras e sortis sens ges de mot

 

(2009)

 

 

Jean-François Mariot. Nascut en 1959 en Avairon, viu e trabalha dins lo Bacin de La Sala (ensenhaire d'istòria-geografia). Cofondator de Mescladis, colectiu associatiu organizaire d'esveniments culturals e civics (dempuèi 1974) que s'apièjan sus la pluralitat culturala del Bacin industrial de La Sala (Avairon): festenals, edicion, arts plasticas, discutidas, eca. Co-conceptor de la Festa de las Lengas del Mond de La Sala dempuèi 2002. A publicat los recuèlhs: Fax-Faxes, Moans-Sartos, ÒC, Col.Òc-Passatges, 2006, Rajar de contunh-Coulée continue, Tolosa, Lètras d'òc, 2010 e dins los obratges colectius e las antologias: La garrèla dins Dotze bitlles i un bitllot, Barcelona, Proa, 2010, Anthologie des auteurs occitans de la fin du XXème siècle, jol bailejadis de Giovanni Agresti, 2004 e dins las revistas: Òc, Linha Imaginòt, Hopala!

 

 

Ω

 

 

brasero

 

le froid pèle les peaux,

le vent a du se cogner à quelques chiures de neige,

à quelques nuits, pas très loin

la charbonaille monte dans le blanchâtre

nous avons de la fumée dans le sang

brasero

bientôt, on lèvera le bras pour voter

bientôt, on applaudira des deux mains

bientôt, les veines seront bleues et les cris seront rouges

brasero,

voilà les yeux qui piquent

voilà la fumée, voilà l'odeur

qui nous tracent

voilà le feu dans le ventre,

voilà ses mots, faisant cercle, plus ou moins,

voilà sa revanche,

égrenant son chaud

sur les dos froids

brasero

pour dire que nous n'avons jamais froid

que nous n'avons jamais soif

dans les berceaux de nos phrases,

sèches pourtant, celles-là,

comme des rafales de sable,

comme des accidents de chasse

brasero

voilà la noirceur qui nous signe

voilà la mouillure qui nous fonde

voilà le bramal qui nous enroue

et auxquels nous demandons de faire de la lumière

brasero

la grève est générale

la grève, nous la votons chaque jour

la grève, nous ne lui comptons pas ses lunes

la grève, nous ne lui comptons pas nos bras

brasero

voilà la tête dure des trous

qu'ils nous ont faits sur le corps

voilà la tête dure de la neige

que nous nous sommes mis dans le crâne

brasero,

la grève, ce matin encore

avec toutes ses mains grande-ouvertes,

au dessus de notre grand corps consentant

 

 

bairro alto

 

des genoux caressés par des doigts de

lumière lentement battent contre le

coton des basses l'acajou voyage entre

les moulures et l'ombre  glisse le long

des ronds de fumée qui satinent la

glace...

une dent de nuit fendille le cloître des

paupières et une pensée s'évapore juste

au dessus des cheveux de la barmaid et

une masse douce remonte en rideau de

voix…

des genoux qui battent la mesure et filent

leur bas dans l'ombre et glisse un doigt le

long d'une pensée comme de la fumée qui

se soulève d'un puits de nuit et les cheveux

de la barmaid s'en détachent en rideau

noir...  

 

le demi de bière “sagres” entre froid

dans mon ventre de gel

à la messe du doux les perles

taillent dans l'opaque des voix

la cigarette chaude calfeutre

mon ennui de satin

le souffre du jazz s'insinue

dans un ventre féminin

le feu prend dans les paroles

comme un rideau qui vole

frôlant des genoux noir-et-blanc

 

 

bairro baixo

 

plantée devant les toilettes pour hommes une femme sculptée par les rêves invente du bleu dans le tamis d'un chant nostalgique les pêcheurs passent un à un comme devant une pythie enrhumée comme dans un cortège à bières comme dans une dispute d'hommes en chemise à carreaux ils sont plantés aussi parfois en carré d'as sombres enchâssés en chaises et tables laquées singeant une nostalgie collective de mâles découragés comme celle d'une armée rassasiée par l'entêtement en déroute d'une folie passagère la femme glisse alors tout près d'eux fait chanter ses doigts ses bagues ses ombres et sort sans un mot

 

(2009)


 

Jean-François Mariot. Né en 1959 en Aveyron, vit et travaille dans le Bassin de Decazeville (enseignant d'histoire-géographie), co-fondateur de Mescladis, collectif associatif organisateur d'évènements culturels et civiques (depuis 1994) s'appuyant sur la pluralité culturelle du Bassin industriel de Decazeville (Aveyron): festivals, édition, arts plastiques, débats, etc. Co-concepteur de la Fête des Langues du Monde de Decazeville depuis 2002. Il est  publié en recueils : Fax-Faxes, Mouans-Sartoux,  OC, coll. OC-Passatge, 2006, Rajar de contunh – Coulée continue, Toulouse, Letras d'òc, 2010 et en ouvrages collectifs et anthologies : La garrela dans  Dotze bitlles i un bitllot, Barcelone, Proa, 2010, Anthologie des auteurs occitans de la fin du XXème siècle, sous la direction de Giovanni Agresti, 2004 et en revues : Òc, Linha imaginòt, Hopala!

 

[Traduction: Jean-François Mariot]


 

Ω

 

 

braser

 

el fred pela les pells,

el vent ha degut topar amb alguns excrements de neu

fa algunes nits, prop d’ací.

la carbonissa s’enfila en la blancor,

portem el fum a la sang

braser

aviat, alçarem el braç per votar

aviat, picarem de mans

aviat, les venes seran blaves i els crits seran rojos

braser

ací els ulls que piquen

ací el fum, ací l’olor

que rastregem

ací el foc en el ventre,

ací els seus mots, fent cercle, més o menys,

ací la seua revenja,

desgranant el seu calor

damunt les esquenes fredes

braser

per dir que no tenim mai fred

que no tenim mai set

en els bressols de les nostres frases,

seques però, aquelles,

com ràfegues d’arena,

com perills imminents de caça

braser

ací la negror que ens marca

ací la mullena que ens funda

ací el bram que ens enrogalla

i els que demanem de fer llum

braser

la vaga és general

la vaga, la votem, cada dia

la vaga, no li comptem les llunes

la vaga, no li comptem els braços

braser

ací l’obstinació dels forats

que ens han fet pel cos

ací l’obstinació de la neu

que ens hem posat dins del cap

braser,

la vaga, aquest matí, sempre

amb totes les seues mans obertes i grans,

damunt del nostre cos consentidor

 

(2011)

 

 

bairro alto

 

uns genolls festejats per bells dits

de llum lentament colpegen contra el

cotó dels baixos la caoba viatja

entre les motllures i l’ombra llisca

al llarg dels cercles de fum que setinen  

el vitrall...

una dent de nit bada el claustre

de les parpelles i un pensament s’enlaira

tot just damunt dels cabells de la cambrera

i una massa dolça s’aixeca com una cortina

de veu...

uns genolls que colpegen la mesura i

filen un baix dins l’ombra i llisca un dit

al llarg d’un pensament com un fum que puja

d’un pou de nit i els cabells de la cambrera

cauen com una cortina

negra...  

 

la mitjana de cervesa sagres entra freda

en el meu ventre de gel

a la missa del dolç les perles

tallen dins la foscor de les veus

la cigarreta calenta calafateja

la meua enyorança de setí

el sofre del jazz s’embota

en un ventre femení

el foc crema dins les paraules

com una cortina enlairada

frega els genolls negre i blanc

 

 

bairro baixo

 

plantada davant dels lavabos dels homes una dona tallada pels somnis inventa el blau dins la closca d'un cant melangiós els pecadors passen un a un com davant d’una pitonissa refredada com en un seguici de cerveses com en una brega d'homes en camisa a quadres i hi ha plantats també algunes vegades en as de diamants foscos encastats en cadires i taules lacades fingint una aflicció col·lectiva de mascles desanimats com els d’un exèrcit fart de la tossuderia destarotada d’una follia passatgera la dona llisca a la vora d’ells fa cantar els seus dits els seus anells les seues ombres i surt sense un mot

 

(2009)


 

Jean Fraçois Mariot. Nascut el 1959 a Aveyron. Viu i treballa a la conca de Decazeville com ensenyant de Geografia i Història. Ha estat cofundador de Mescladis, col·lectiu organitzador d’esdeveniments culturals i cívics des del 1994, recolzant-se en la pluralitat cultural de la conca industrial de Decazeville (Aveyron): festivals, editorial, arts plàstiques, debats, etc. Codissenyador de la Fête des Langues du Monde de Decazeville des de 2002. Ha publicat els reculls Fax-Faxes, Mouans-Sartoux,  OC, coll. OC-Passatge, 2006, Rajar de contunh – Coulée continue, Toulouse, Letras d'òc, 2010 i en les obres col·lectives i antologies La garrela en  Dotze bitlles i un bitllot, Barcelona, Proa, 2010, Anthologie des auteurs occitans de la fin du XXème siècle, coordinada per Giovanni Agresti, 2004 i en les revistes Òc, Linha imaginòt, Hopala!

 

[Traducció: Joan Navarro]

 


Ω

 

 

brasero

 

el frío pela las pieles,

el viento ha debido topar con algunos excrementos de nieve,

hace algunas noches, cerca de aquí.

la carbonilla se encarama en la blancura

llevamos el humo en la sangre

brasero

pronto, levantaremos el brazo para votar

pronto, aplaudiremos

pronto, las venas serán azules y los gritos serán rojos

brasero

aquí los ojos que pican

aquí el humo, aquí el olor

que rastreamos

aquí el fuego en el vientre,

aquí sus palabras, formando un círculo, más o menos,

aquí su venganza,

desgranando su calor

sobre las espaldas frías

brasero

para decir que no tenemos nunca frío

que no tenemos nunca sed

en las cunas de nuestras frases,

no obstante secas, aquellas,

como ráfagas de arena,

como peligros inminentes de caza

brasero

aquí la negrura que nos marca

aquí la humedad que nos funda

aquí el bramido que nos enronquece

y los que pedimos hacer luz

brasero

la huelga es general

la huelga, la votamos, cada día

la huelga, no le contamos las lunas

la huelga, no le contamos los brazos

brasero

aquí la obstinación de los agujeros

que nos han hecho en el cuerpo

aquí la obstinación de la nieve

que nos hemos metido en la cabeza

brasero,

la huelga, esta mañana, siempre

con todas las manos abiertas y grandes,

sobre nuestro cuerpo consentidor

 

(2011)


 

bairro alto

 

unas rodillas festejadas por bellos dedos

de luz lentamente golpean contra el

algodón de los bajos la caoba viaja

entre las molduras y la sombra se desliza

a lo largo de los círculos de humo que satinan 

el vitral...

un diente de noche agrieta el claustro

de los párpados y un pensamiento se eleva

justo sobre la cabellera de la camarera

y una masa dulce se levanta como una cortina

de voz...

unas rodillas que golpean la medida e  

hilan un bajo en la sombra y se desliza un dedo

a lo largo de un pensamiento como un humo que sube

de un pozo de noche y la cabellera de la camarera

cae como una cortina

negra...  

 

la media de cerveza sagres entra fría

en mi vientre de hielo

a la misa del dulce las perlas

cortan en la oscuridad de las voces

el cigarrillo caliente calafatea

mi añoranza de satén

el azufre del jazz se embarrila

en un vientre femenino

el fuego arde en las palabras

como una cortina levantada

roza las rodillas negro y blanco

 

 

bairro baixo

 

plantada delante de los lavabos de hombres una mujer tallada por los sueños inventa el azul en la cáscara de un canto melancólico los pecadores pasan uno a uno como ante una pitonisa resfriada como en una comitiva de cervezas como en una pelea de hombres en camisa de cuadros y hay plantados también algunas veces en as de diamantes oscuros engarzados en sillas y mesas laqueadas fingiendo una aflicción colectiva de machos desanimados como los de un ejército harto de la cabezonería desconcertada de una locura pasajera la mujer se desliza junto a ellos hace cantar sus dedos sus anillos sus sombras y sale sin decir palabra

 

(2009)

 

 

Jean Fraçois Mariot. Nacido en 1959 en Aveyron. Vive y trabaja en la cuenca de Decazeville como profesor de Geografía e Historia. Ha sido cofundador de Mescladis, colectivo organizador de acontecimientos culturales y cívicos desde 1994, apoyándose en la pluralidad cultural de la cuenca industrial de Decazeville (Aveyron): festivales, editorial, artes plásticas, debates, etc. Codisenñador de la Fête des Langues du Monde de Decazeville desde 2002. Ha publicado los poemarios Fax-Faxes, Mouans-Sartoux,  OC, coll. OC-Passatge, 2006, Rajar de contunh – Coulée continue, Toulouse, Letras d'òc, 2010 y en les obres colectivas y antologías La garrela en Dotze bitlles i un bitllot, Barcelona, Proa, 2010, Anthologie des auteurs occitans de la fin du XXème siècle, coordinada por Giovanni Agresti, 2004 y en las revistas Òc, Linha imaginòt, Hopala!

 

[Traducción: Joan Navarro]

 

 

Ω

 

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |