|
|
||
|
[Caragol sobre el mur. València, 2011. Foto: Joan Navarro]
⌠Manel Rodríguez-Castelló⌡
per on traus l'ullal salvatge i encens les ungles en calç viva?
Davallava el riu que empeny el temps pels congosts d'aquella terra dura tallada a colps d'escarpre. Coàguls de sang del cérvol d'ulls petrificats en l'estimball del seu horror sota un cel plomís, ulls esparpellats i atònits del cérvol ferit de mort. Arbres encara nus, fràgils violetes del camí, borbolleig remorós de vida. I la senda dels ullals que baixa seguint el corrent estruendós de les aigües. Més enllà del congost aleteja el somni d'una infància pura, que en soledat de diamant traspassa hores.
Ara és l'aspror, la rancúnia del bes de les argelagues verges que esclaten en groc, el sinistre cercle que dibuixen els voltors, humit silenci de la conca, el caragol ja convertit en pedra de memòria, eco geològic del temps que no es recobra, l'espiral infinita detinguda mentre buscava el seu centre.
|Manel Rodríguez-Castelló, Alcoi, País Valencià, 1958. Professor de català, columnista i recensor de llibres de poesia per a la revista Saó. Ha publicat els reculls la ciutat del tràngol, 1979; Esbós d’un cos, 1983; De foc i danses, 1987; l’acròbata dels ponts, 1989; Erosions, 1994; Ambaixada de Benialí, 2000; Música del sentit (Antologia), 2002; Humus (2003) i Lletra per a un àlbum, 2005. Ha estat editor de l’antologia d’Ausiàs March, 35 poemes d’amor (1998) i dels llibres de Joan Valls i Jordà Poemes de la Guerra d'Espanya (1936-1939) (2006) i La cançó de Mariola (2007). Ha publicat els llibres de columnes Els dies contats (2002) i La pedra i el marge (2007). Fou fundador de la revista literària Lletres de Canvi (1980-1983). Organitzador del premi de poesia en català Manuel Rodríguez Martínez (28 edicions en 2011).
¿por dónde sacas el colmillo salvaje y enciendes las uñas en cal viva?
Descendía el río que empuja el tiempo por los congostos de aquella tierra dura cortada a golpes de cincel. Coágulos de sangre del ciervo de ojos petrificados en el despeñadero de su horror bajo un cielo plomizo, ojos bien abiertos y atónitos del ciervo herido de muerte. Árboles aún desnudos, frágiles violetas del camino, borboteo rumoroso de vida. Y la senda de las fuentes que baja siguiendo la corriente estruendosa de las aguas. Más allá del congosto aletea el sueño de una infancia pura, que en soledad de diamante traspasa horas.
Ahora es la aspereza, el rencor del beso de las aliagas vírgenes que estallan en oro, el siniestro círculo que dibujan los buitres, húmedo silencio de la cuenca, el caracol convertido ya en piedra de memoria, eco geológico del tiempo que no se recobra, la espiral infinita detenida mientras buscaba su centro.
|Manel Rodríguez-Castelló, Alcoi · Alcoy, País Valenciano, 1958. Profesor de catalán, columnista y recensor de libros de poesía para la revista Saó. Ha publicado los poemarios la ciutat del tràngol, 1979; Esbós d’un cos, 1983; De foc i danses, 1987; l’acròbata dels ponts, 1989; Erosions, 1994; Ambaixada de Benialí, 2000; Música del sentit (Antología), 2002; Humus (2003) y Lletra per a un àlbum, 2005. Ha sido editor de la antología de Ausiàs March, 35 poemes d’amor (1998) i de los libros de Joan Valls i Jordà Poemes de la Guerra d'Espanya (1936-1939) (2006) y La cançó de Mariola (2007). Ha publicado los libros de columnas Els dies contats (2002) y La pedra i el marge (2007). Fue fundador de la revista literaria Lletres de Canvi (1980-1983). Organizador del premio de poesía en catalán Manuel Rodríguez Martínez (28 ediciones en 2011).
| Traducción: Joan Navarro
Rancour of the kiss,
| Translation: Christopher Larsen
par où montres-tu tes crocs sauvages et allumes tes ongles de chaux vive?
Descendait le fleuve qui pousse le temps par les gorges de cette terre dure taillée à coups de ciseaux. Caillots de sang du cerf aux yeux pétrifiés dans le précipice de son horreur sous un ciel de plomb, les yeux écarquillés et stupéfaits du cerf blessé à mort. Arbres encore nus, fragiles violettes du chemin, bouillonnement retentissant de vie. Et le sentier des sources qui descend en suivant le courant assourdissant des eaux. Au delà des ravins papillonne le sommeil d’une enfance pure, qui dans la solitude de diamant traverse les heures.
Maintenant la rudesse, la rancune du baiser, des ajoncs vierges qui éclatent en jaune, le cercle sinistre que dessinent les vautours, humide silence du vallon l’escargot déjà converti en pierre de mémoire, écho géologique du temps qu’on ne recouvre pas la spirale infinie détenue quand elle cherchait son centre.
|Manel Rodríguez-Castelló, né à Alcoi, pays valencien, en 1958. Professeur de catalan, chroniqueur et chargé de la critique de recueils de poésie pour la revue Saó. Il a publié la ciutat del tràngol ,1979; Esbós d’un cos, 1983; De foc i danses, 1987; l’acròbata dels ponts, 1989; Erosions, 1994; Ambaixada de Benialí, 2000; Música del sentit (Antologia), 2002; Humus (2003) et Lletra per a un àlbum, 2005. Éditeur de l’antologie d’Ausiàs March, 35 poemes d’amor (1998) et des oeuvres de Joan Valls i Jordà Poemes de la Guerra d'Espanya (1936-1939) (2006) ainsi que La cançó de Mariola (2007). Il a publié les livres de ses chroniques Els dies contats (2002) et La pedra i el marge (2007). Fondateur de la revue littéraire Lletres de Canvi (1980-1983). Organisateur du prix de poésie en catalan Manuel Rodríguez Martínez (28 editions en 2011).
| Traduction: Ana Teruel
Rancor do beijo, Por onde tiras o canino selvagem E queimas as unhas em cal viva?
Descia o rio que move o tempo Pelos fulcros daquela terra dura Cortada a golpes de cincel. Coágulos de sangue do cervo De olhos petrificados à beira do abismo do próprio horror Sob um ceu azulado, Olhos bem abertos e atonitos Do cervo ferido de morte. Árvores ainda nuas, violetas frágeis do caminho, Bolhas prenhes de vida. E o caminho das fontes Que desce seguindo a estrepitosa Corrente das águas. Mais além do desfiladeiro Sopra o sonho de uma infância pura Que, na solidão de um diamante, transcende as horas
Agora é a aspereza, o rancor do beijo Das carquejas virgens que explodem em ouro, O sinistro círculo composto por abutres, Úmido silêncio dos rios que se encontram, O caracol já convertido em fóssil, na memória, Eco geológico do tempo que não volta, A espiral infinita barrada Enquanto buscava o próprio centro
|Manel Rodríguez-Castelló, Alcoi · Alcoy, País Valenciano, 1958. Professor de catalão, colunista e comentarista de livros de poesia para a revista Saó. Publicou as coletâneas de poemas la ciutat del tràngol, 1979; Esbós d’un cos, 1983; De foc i danses, 1987; l’acròbata dels ponts, 1989; Erosions, 1994; Ambaixada de Benialí, 2000; Música del sentit (Antología), 2002; Humus (2003) y Lletra per a un àlbum, 2005. Editou a antologia de Ausiàs March, 35 poemes d’amor (1998) e os libvos de Joan Valls i Jordà Poemes de la Guerra d'Espanya (1936-1939) (2006) e La cançó de Mariola (2007). Publicou dois livros com suas colunas, Els dies contats (2002) e La pedra i el marge (2007). Foi fundador da revista literária Lletres de Canvi (1980-1983). Organizador do prêmio de poesia em catalão Manuel Rodríguez Martínez (que terá sua 28ª edição em 2011).
| Tradução: Vinícius Rodrigues Vieira
[Ana Rüsche] > a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |
