L  

Foscant, Berlín, 2010. Foto: Joan Navarro

             

[Foscant, Neues Museum. Berlín, 2010. Foto: Joan Navarro]

 

 

Kim Doré

 

 

     L'écharpe d’Iris

 

     El chal de Iris

     El xal d’Iris

     Shawl of Iris

     A echarpe de Íris

 

 

 

L'écharpe d’Iris

 

Des poumons ça se touche

prends-les roses ou noirs

et mauves plutôt que ta lèvre

entre les dents prends-moi

de l’amour bégayé d’un trait

peau du cou mâchouillée bleue

mélangée à l’odeur de la fièvre

mon humeur à la seconde 

souris roses et noires

et mauves par tous les trous

puis les mots percés gris

ingénus sous les ponts

j’ai mal au cœur toute nue

dans le crin et l’écharde

l’argent ou la pluie vas-y

avale en une fois la valeur

et tout ça pour la couleur et l’eau

amassées sous les ponts nos vestiges

dans le bruit et en jouir

à téter le bout du monde.

 

Dehors ça ne sent rien

ça sent l’air étirée par la fenêtre

j’ai l’odeur des eaux vertes

et de la peur un centre capricieux

la chaleur du ciel inversé

par la mer je fais exprès

dans ce corps-là énorme

puis immiscée amour et destinées

vomies par le bec des oiseaux à l’automne

de la nourriture à l’envers mal

au cœur mais belle à répétition

toute nue enfoncée dans la gorge

et la lueur des rapaces coincée

entre une vitre et les faux bûchers

comme la vermine ahurie par la pluie

puis chassée par les volailles.

 

Des formes au lieu du fil dans la bouche

misères tendues et cils trop longs trop longtemps

pour pleurer les amours qui s’approchent sont mortes

à l’avance je te touche avec les doigts pour vomir 

marcher fuir marquer les sources puis forcer la structure

penchée je pense ne me regarde pas fuir

c’est seulement mon corps envolé

avec des chevaux fous libérés par erreur je suis penchée!

 

Ça sent moi accouchée l’autre vidange

et mon gâchis une échelle des couleurs

à l’huile vers le début contre la saison

nos classiques filles nues bègues ou muettes

blanches et rouges et grises essentiellement plantées

entre les mythes à muer vers le large chassées

avec l’idole et sa peau de dieu secondaire

vautré dans l’image ce soir penchée je vois

et je respire comme s’il s’agissait du premier jour

du reste de ma vie pliée dans mon amour

à nourrir à vomir mon guide des petites bêtes cassantes

maladresses et visions ravalées tiédeur nerveuse

et force dans le mauvais angle.

 

J’appelle cela survivre et faire semblant le nécessaire

enfin malade je ressuscite d’abord les derniers

à m’avoir prise un ordre alphabétique du corps

ses pensionnaires dehors les pièces

une à une les doigts pour la musique

et ceux de la détresse entre les scènes

et leur trou noir des tresses pendues

aux arbres les plus croches en gros

et en couleurs l’index et le cœur

puis nue encore à traîner la peau lourde

des immenses filles maigres

parmi les nerfs qui regardent

squelettes noirs aériens

qui jurent penchés de ne plus.

 

Ça sent fléchir yeux rouges

à la sortie des autres

ou l’infection publique

embrasse et regarde-moi plier

mauve orbite rayée de bord en bord

sans le moindre bourreau 

c’est ma version des parasites

j’aime penchée et ça me brise

habitée noire et lourde

avec des ornements rose et bleue

pliée belle parmi les ficelles

et les tirelires fracassées.

 

Laisse-moi sortir c’est une autre

et ça mange ça respire

embrasse-moi blanche

maquille-nous avec l’or

des filles laides

le ciel est parfait.

 

 

|Née à Montréal en 1979, Kim Doré a complété des études de maîtrise en littérature à l'université du Québec à Montréal, où elle s'est intéressée aux rapports entre la science et la littérature. Elle est l'auteure de trois livres de poésie : La Dérive des Méduses (1998), Le rayonnement des corps noirs (Prix Émile-Nelligan 2004) et Maniérisme le diable (2008). Elle est la cofondatrice des éditions Poètes de brousse, consacrées à la poésie et à l'essai depuis 2004.
 

 

Λ

 

 

El chal de Iris

 

Los pulmones son para tocarlos

tómalos rosas y negros

y malvas más tu labio

entre los dientes tómame

amor tartamudeado de un trago

piel del cuello mordisqueada azul

mezclada al hedor de la fiebre

mi humor al segundo

ratoncitos rosas y negros

y malvas por cada uno de los huecos

luego las palabras atravesadas grises

ingenuas bajo puentes

y me da asco desnuda

en la crin y la astilla

dinero o lluvia adelante

trágate de una el valor

y todo esto por el color y por el agua

amontonados bajo los puentes nuestros vestigios

en el ruido y gozar

al mamar el extremo del mundo

 

Afuera no huele a nada

huele al aire estirada por la ventana

huelo yo a aguas verdes

a miedo un centro caprichoso

calor del cielo invertido

por la mar lo hago aposta

en aquel cuerpo enorme

y colada amor y destinos

vomitados por los picos de los pájaros en otoño

alimentos al revés asco

pero linda la repetición

desnuda clavada en la garganta

el destello de rapaces atascado

entre un vidrio y los leños falsos

como alimañas asombradas por una tormenta

y luego ahuyentadas por aves de corral.

 

Formas en lugar de hilo en la boca

miserias tensas y pestañas demasiado estiradas demasiado tiempo

para llorar los amores que llegan han muerto

de antemano te toco con los dedos para vomitar

caminar huir marcar las fuentes y forzar la estructura

agachada pienso ¡no me mires huir

solo es mi cuerpo en vuelo

con locos caballos soltados por error estoy agachada!

 

 

Huele a mí dada a luz este otro drenaje

y mi embrollo una gama de colores

al óleo hacia el principio contra la temporada

nuestras clásicas muchachas mudas y tartamudas al desnudo

blancas y rojas y grises esencialmente plantadas

entre los mitos por mutar en alta mar perseguidas

con el ídolo y su piel de dios secundario

tendido en la imagen esta tarde agachada veo

y respiro como si fuese el primer día

del resto de mi vida plegada en mi amor 

alimentando vomitando mi guía de los animalitos frágiles

torpezas y visiones rumiadas tibieza nerviosa

y fuerza con el mal ángulo.

 

A esto lo llamo sobrevivir y fingir lo necesario

al fin enferma resucito primero los últimos

que me tomaron el orden alfabético del cuerpo

sus inquilinos fuera las piezas

una a una los dedos para la música

y aquellos de la angustia entre escenas

y su agujero negro trenzas colgadas

de los árboles más torcidos agrandados

y en color el índice y el corazón

y desnuda arrastrando todavía la piel pesada

flaquitas inmensas

entre los nervios que miran

negros esqueletos aéreos

que juran agachados que nunca.

 

Huele a doblarse ojos rojos

a la salida de los demás

o a la infección pública

besa y mírame doblarme

órbita malva rayada de par en par

sin el menor verdugo

es mi versión de los parásitos

amo agachada y me parte

habitada negra y pesada

con ornamentos rosa y azul

doblada linda entre los hilos

y las huchas quebradas.

 

Déjame salir es otra que yo

también come y respira

bésame blanca

maquíllanos con el oro

de feas doncellas

el cielo es perfecto.

 

 

|Kim Doré, Montreal, 1979. Es doctora en  literatura por la universidad de Québec en Montreal, donde se interesó por las relaciones entre la ciencia y la literatura. Es autora de tres libros de poesía: La Dérive des Méduses (1998), Le rayonnement des corps noirs (Premio Émile-Nelligan 2004) et Maniérisme le diable (2008). Es cofundadora de la editorial Poètes de brousse, dedicada  a la poesía y al ensayo desde el año 2004.

 

 

| Traducción: Frans Ben Callado

 

 

Λ

 

 

El xal d’Iris

 

Els pulmons es toquen

pren-los rosa o negres

i malva més que el teu llavi

entre les dents pren-me

amor quequejat d’una tirada

pell del coll rosegada blava

mesclada a l’olor de la febre

el meu humor al segon

ratolins rosa i negres

i malva per tots els forats

després els mots foradats grisos

sota els ponts

tinc nàusea tota nua

dins del crin i l’estella

l’argent o la pluja vés

empassa’t d’un cop el valor

i tot això pel color i l’aigua

amassats sota els ponts els nostres vestigis

dins el soroll i gaudir-ne

en mamar la punta del món.

 

Fora no fa olor de res

fa olor d’aire estirada per la finestra

tinc l’olor de les aigües verdes

i de la por un centre capriciós

la calor del cel invertit

per la mar ho faig a posta

dins d’aquest cos enorme

després ingerida amor i destins

vomitats pel bec dels ocells en la tardor

aliment a l’inrevés tinc

nàusea però bella de repetició

tota nua clavada en la gola

i la claror de les rapinyaires encallada

entre un vidre i les falses fogueres

com la mengia esverada per la pluja

després foragitada per l’aviram.

 

Formes en lloc del fil dins la boca

misèries tibants i pestanyes massa llargues massa temps

per plorar els amors que s’acosten estan morts

abans de tot et toque amb els dits per vomitar

caminar fugir marcar les fonts després forçar l’estructura

inclinada pense no em mires fugir

és només el meu cos que s’envola

amb cavalls folls alliberats per error estic inclinada!

 

Fa olor de mi parida l’altra hemorràgia

i la meua trencadissa una escala de colors

a l’oli cap a l’inici contra l’estació

les nostres clàssiques joves tartamudes o mudes nues

blanques i roges i grises essencialment plantades

entre els mites per mutar cap a alta mar foragitades

amb l’ídol i la seua pell de déu secundari

instal·lat dins la imatge aquest vespre inclinada veig

i respire com si es tractara del primer dia

de la resta de la meua vida plegada en el meu amor

alimentant vomitant el meu guia de les bestioles trencadisses

malapteses i visions empassades tebior nerviosa

i força en el angle fals.

 

Anomene això sobreviure i fingir el necessari

en fi malalta ressuscite primer els darrers

que em van prendre un ordre alfabètic del cos

els seus pensionistes fora les peces

una a una els dits per a la música

i els de la desolació entre les escenes

i el seu forat negre unes trenes penjades

dels arbres més enganxats a l’engròs

i en colors l’índex i el cor

després nua encara arrossegant la pell feixuga

d’immenses xiques flaques

entre els nervis que miren

esquelets negres aeris

que juren inclinats que mai més.

 

Fa olor de plegar ulls rojos

a l’eixida dels altres

o la infecció pública

abraça i mira plegar-me

malva òrbita ratllada de vora a vora

sense cap botxí

és la meua versió dels paràsits

estime inclinada i això em trenca

habitada negra i feixuga

amb ornaments rosa i blava

plegada bella entre els cordills

i les vidrioles destrossades.

 

Deixa’m eixir és una altra

i menja respira

abraça’m blanca

maquilla’ns amb l’or

de les xiques lletges

el cel és perfecte.

 

 

|Nascuda a Montreal en 1979, Kim Doré és doctora de literatura per la universitat del Quebec de Montreal, on es va interessar per les relacions entre la ciència i la literatura. És autora de tres llibres de poemes: La Dérive des Méduses (1998), Le rayonnement des corps noirs (Premi Émile-Nelligan 2004) i Maniérisme le diable (2008). És cofundadora de l’editorial Poètes de brousse, dedicada a la poesia i a l’assaig des de 2004.

 

 

| Traducció: Anna Montero

 

 

Λ

 

 

Shawl of Iris

 

Lungs are for touching

take them pink and black

and mauve more than your lip

between the teeth take me

from love stammered in a dash

skin of neck nibbled blue

blended with feverish stench

my mood per second

mice pink and black

and mauve through every hole

then words pierced grey

naive under bridges

I am disgustedat my nudity

between horsehair and splinter

money or rain go ahead

swallow up the value all in one

and all hence for the color and the water

piled up under the bridges our relics

within the noise to enjoy

as if to suckle the end of the world.

 

Outside it smells of nothing

it smells of air stretched by the window

I smell of green waters

and of fright a capricious center

the heat of the sky inverted

by the sea I do it on purpose

inside that body enormous

then interfered love and destinies

vomited by the beaks of autumn birds

food upside down stomach

aches but beautiful again and again

pitch nakedwedged in the throat

and the glow of raptors trapped

between the glass pane and the fake logs

like vermin bewildered by the rain

then chased by poultry.

 

Shapes instead of thread in the mouth

tense hardships and eyelashes too long for too long

to weep the loves that are nigh are dead

in advance I touch you with the fingers for vomiting

walk flee mark the sources and force the structure

leaning I think don’t look at me fleeing

it’s only my body soaring

along with mad horses released by mistake I am leaning!

 

It smells like me after birth the other drain

and my mess a color scale

in oils near the start against the season

our classic nude girls mute or stuttering

white and red and grey essentially planted

between myths mutating seawardhunted

with the idol and his secondary god’s skin

wallowing in the image tonight leaning I see

and I breathe as if it were the first day

of the rest of my life folded up in my love

for nourishing and vomiting my guide of small brittle animals

clumsiness and debased visions nervous warmth

and strength with the wrong angle.

 

I call this survival and pretending enough

finally sick I start by resuscitating the last ones

to take an alphabetical order of my body

its’ residents outside the parts

one by one the fingers for music

and those for distress between the scenes

and their black hole braids hung

from the most crooked trees in big format

in color the index and middle finger

then again nude to heave the heavy skin

huge skinny girls

among the nerves that watch on

black aerial skeletons

that swear leaning not to.

 

It smells of bending red eyes

when others exit

or the public infection

kiss and watch me bend

mauve orbit striped edge to edge

without the slightest executioner

it’s my version of the parasites

when I love I lean and it breaks me

inhabited black and heavy

with pink and blue ornaments

bent beautiful among the threads

and the smashed piggy banks.

 

Let me out she is another

and she eats and breathes

kiss me white

for make-up use the gold

of ugly girls

the sky is perfect.

 


|Kim Doré was born in 1979 in Montréal (Québec). She completed a master degree in literature at Université du Québec à Montréal (UQÀM) - her research focusing on tides and relations in between science and fiction. She is the author of tree poetry books : La Dérive des Méduses (1998), Le rayonnement des corps noirs (Prix Émile-Nelligan 2004) and Maniérisme le diable (2008), and the co-fondator of Montreal publishing house Poètes de brousse, devoted to poetry and short essays since 2004

 

 

| Translation: Frans Ben Callado

 

 

Λ

 

 

A echarpe de Íris

 

Pulmões tocam-se

pegue-os rosas ou negros

e malvas mais que seu lábio

entre os dentes me tome

de amor gaguejado de um trago

pele do pescoço mastigada azul

misturada ao odor da febre

meu humor a cada segundo

camundongos rosas ou negros

e malvas por todos os buracos

depois as palavras cinzas perfuradas

ingênuas sob as pontes

estou enjoada toda nua                                

na crina e na farpa

o dinheiro ou chuva passa

devora de uma vez o valor

e tudo isso pela cor e pela água

acumulados sob a ponte nossos vestígios

no ruído e gozá-lo

a chupar a ponta do mundo.

 

Fora não cheira a nada

cheira a ar estendido pela janela

tenho o odor das águas verdes

e do medo o centro caprichoso

o calor do céu invertido

pelo mar faço intencionalmente

nesse corpo enorme

depois colocada amor e destinos

vomitados pelo bico dos pássaros no outono

alimento ao contrário náuseas

mas bela de repetição

toda nua cravada na garganta

e o brilho das rapaces encurraladas

entre um vidro e as falsas fogueiras

como parasitas aturdidos pela chuva

depois perseguidos por galinhas.

 

Formas em vez do fio na boca

misérias tensas e cílios muito longos há tempos

para chorar os amores que se aproximam estão mortos

antes toco você com os dedos para vomitar

andar fugir marcar as fontes depois forçar a estrutura

inclinada penso não me veja fugir

é apenas meu corpo que levanta voo

com os cavalos loucos libertos por engano estou pendida!    

 

Cheira a mim parida o outro vazamento

e minha imundície uma escala de cores

à óleo rumo ao início contra a estação

nossas clássicas meninas nuas gagas ou mudas

brancas e vermelhas e cinzas essencialmente plantadas

entre os mitos à mudar rumo ao alto-mar caçadas

com seu ídolo e sua pele de deus secundário

espojado na imagem esta tarde inclinada eu vejo

e respiro como se se tratasse do primeiro dia

do resto de minha vida dobrada em meu amor

à alimentar à vomitar meu guia de bichinhos frágeis

falta de jeito e visões raspadas tepidez nervosa

e força no ângulo errado.

 

Chamo a isso sobreviver e fingir o necessário

enfim doente eu ressuscito primeiro os últimos

que me tomaram uma ordem alfabética do corpo

seus inquilinos fora dos cômodos

uma a uma os dedos para a música

e aqueles da angústia entre as cenas

e seu buraco negro de tranças suspensas

nas árvores mais tortas aos montes

e em cores o indicador e o coração

depois ainda nua arrastando a pele pesada

as imensas meninas magras

entre os nervos que olham

esqueletos negros aéreos

que juram inclinados nunca mais.

 

Cheira a dobrar olhos vermelhos

na saída dos outros

ou na infecção pública

abrace e me veja dobrar

órbita mauva riscada de borda a borda

sem o menor carrasco

é minha versão dos parasitas

eu amo inclinada e isso me rompe

habitada negra e pesada

com ornamentos rosa e azul

dobrada bela entre cordas

e mealheiros despedaçados.

 

Deixe-me sair é uma outra

e come respira

me abrace branca

nos maquie com ouro

das meninas feias

o céu é perfeito.

 

 

|Nascida em Montreal en 1979, Kim Doré é doutora em literatura pela Universidade do Quebec de Montreal, onde se interressou pelas relações entre a ciência e literatura. É autora de três livros de poemas: La Dérive des Méduses (1998), Le rayonnement des corps noirs (Prêmio Émile-Nelligan 2004) e Maniérisme le diable (2008). É cofundadora da editora Poètes de brousse, dedicada à poesia e ao ensaio desde 2004.

 

 

| Tradução: Elisa Andrade Buzzo

 

 

Λ

 

[Sissy Eiko]

a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer