a  
Foto: Sissy Eiko

Fotografia: Sissy Eiko

 

Louis-Jean Thibault

 

La porte

Pour la suite des choses

 

La porta

Per a que tot continue

 

La puerta

Para que todo siga

 

A porta    

Para a sequência das coisas

 

 

 

La porte

 

Le temps est instable; la porte de la maison

ne cesse de s’entrouvrir pour laisser voir

le théâtre lointain des collines

où passe et repasse un banc fuyant de nuages.

Tout le jour, il faudra descendre

pour aller la refermer, revenir sur ses pas,

freiner par des travaux patients et discrets

les heures giratoires, les envies de partir

ailleurs. À la hauteur des vitres,

la ville étale ses avenues,

mais c’est ici qu’il faut vivre, dans ce réduit

de lumière, avec ses paumes, sa bonté.

N’ajoute rien, en ce moment précis

la porte est close, la tache de sang très clair

que le soleil projette contre la table

est ton seul augure, cela suffit.

 

                                                              Géographie des lointains

 

 

 

Pour la suite des choses

 

La lune est au large et la poussière

retombe sur les objets pour un temps partagés.

Toute la nuit, je regarde la frange de l’horizon

comme on observe au loin

s’ébattre la mer: statufié

et dans l’insuffisance des mots.

Sous les ponts on entend passer le fleuve

avec ses ondes vertes, bleues et rouille ;

elles viennent se fracturer

contre les rampes des piliers,

et je comprends qu’il faut à nouveau

me dessaisir de mes vêtements

comme on le fait aux pieds d’une femme

avant de se lancer dans le noir et les remous.

 

                                                                 Géographie des lointains

 

 

 

Né en 1979, Louis-Jean Thibault enseigne la littérature au Cégep de Sainte-Foy. Il a publié quatre recueils de poésie, dont Géographie des lointains (Le Noroît, 2003), douce et profonde méditation entre le monde proche et l’horizon métaphysique de la vie.

 Q

La porta

 

El temps és inestable; la porta de la casa

no para d’entreobrir-se i deixa veure

el teatre llunyà dels turons

on passa i torna a passar un banc fugitiu de núvols.

Tot el dia, caldrà baixar

per tornar-la a tancar, retornar sobre els seus passos,

frenar amb treballs pacients i discrets

les hores giratòries, els desigs de partir

a un altre lloc. A l’alçada dels vidres,

la ciutat exposa les seues avingudes,

però és ací on cal viure, en aquest cau

de llum, amb els seus palmells, la seua bondat.

No afegeixes res, en aquest moment precís

la porta és tancada, la taca de sang molt clara

que el sol projecta en la taula

és el teu sol auguri, això és suficient.

 

 

 

Per a que tot continue

 

La lluna és a dalt i la pols

torna a caure sobre els objectes durant un temps compartits.

Tota la nit, mire la franja de l’horitzó

com s’observa al lluny

guimbar la mar: feta estàtua

i en la insuficiència dels mots.

Sota els ponts escoltem passar el riu

amb les ondes verdes, blaves i rovell;

venen a fracturar-se

contra les rampes dels pilars,

i comprenc que cal de nou

desprendre’m del meu vestit

com ho fem als peus d’una dona

abans de llançar-nos en la foscor i els remolins.

 

 

 

Nascut el 1979, Louis-Jean Thibault ensenya literatura al Cégep (Col·legi d'ensenyament general i professional) de Sainte-Foy. Ha publicat quatre reculls de poesia, entre els quals hi és Géographie des lointains (Le Noroît, 2003), suau i profunda meditació entre el món pròxim i l’horitzó metafísic de la vida.

 

[Traducció de Joan Navarro

 

 Q

 

La puerta

 

El tiempo es inestable; la puerta de la casa

se entreabre sin cesar y deja ver

el teatro lejano de las colinas

donde pasa y vuelve a pasar un banco huidizo de nubes.

Todo el día, habrá que bajar

para ir a cerrarla de nuevo, volver sobre sus pasos

frenar con trabajos pacientes y discretos

las horas giratorias, las ganas de irse

a otro lugar. A la altura de los cristales,

la ciudad despliega sus avenidas

pero es aquí donde hay que vivir, en este reducto

de luz, con sus palmas, su bondad.

No añadas nada, en este preciso momento

la puerta está cerrada, la mancha de sangre muy clara

que el sol proyecta en la mesa

es tu único augurio, con eso basta

 

 

 

Para que todo siga

 

La luna está en su cenit y el polvo

cae de nuevo sobre los objetos por un tiempo compartidos.

Toda la noche, miro la franja del horizonte

como se observa a lo lejos

retozar el mar: convertido en estatua

y en la insuficiencia de las palabras.

Bajo los puentes se oye pasar el río

con sus ondas verdes, azules y óxido;

vienen a romperse

contra las rampas de los pilares,

y comprendo que de nuevo tengo

que despojarme de mi ropa

como lo hacemos a los pies de una mujer

antes de lanzarnos a la oscuridad y los remolinos.

 

 

 

Nacido en 1979, Louis-Jean Thibault enseña literatura en el Cégep (Colegio de enseñanza general y profesional) de Sainte-Foy. Ha publicado cuatro recopilaciones de poesía, entre los que se encuentra Geografía de las lejanías (Le Noroît, 2003), suave y profunda meditación entre el mundo próximo y el horizonte metafísico de la vida.

 

[Traducció d'Amparo Salvador

 

 Q

 

A porta 

 

O tempo é instável; a porta da casa

não para de se entreabrir para deixar aparecer

o teatro distante das montanhas

onde passa e repassa um banco de nuvens fugindo.

Todo dia, se deverá descer

para ir fechá-la, voltar em seus passos

frear nos trabalhos, pacientes e discretos

as horas giratórias, o desejo de partir  

além. Na altura das vidraças,

a cidade ostenta suas avenidas,

mas é aqui que se deve viver, nesse reduto

de luz, com suas palmas, sua bondade.

Não acrescente mais nada neste momento preciso  

a porta está fechada, a mancha de sangue,            

bem nítida, que o sol projeta contra a mesa

é seu único agouro, o suficiente.   

 

 

 

Para a sequência das coisas

 

A lua está à distância e a poeira

tomba sobre os objetos por um tempo partilhado. 

Toda a noite vejo a franja do horizonte

como observamos ao longe

o mar se debater: paralisado         

e na insuficiência das palavras.

Sob as pontes entendemos o rio passar

com suas ondas verdes, azuis e ferrugem;

vêm se fraturar

contra as rampas de pilares,                    

e compreendo que é preciso novamente

me desfazer de minhas roupas

como fazemos ao lado de uma mulher

antes de nos lançar ao escuro e à voragem.

 

 

 

Nascido em 1979, Louis-Jean Thibault ensina literatura no curso de ensino médio de Sainte-Foy. Publicou quatro coletâneas de poesia, entre elas Géographie des lointains, suave e profunda meditação entre o mundo próximo e o horizonte metafísico da vida.

 

[Traducció d’Elisa Andrade Buzzo

 

 Q

 

 }

 

a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |