a  
Pere Salinas. Rèquiem 6, 2007

 

Andrés López Díaz

 

 

 

[Jun k’ak’al

 

Un día

Un dia

One day

Um dia

 

[Lo’il a’yej

 

Discurso

Discurs

Speech

Discurso

 

[La spajesotik

 

Nos suspendieron

Ens van suspendre

They stopped us

Suspenderam-nos

 

 

Jun k’ak’al

 

Li k’opoj jun k’ak’al,

la stsinan sbatak ti jch’ich’el ta jnuk’e,

avan batel ti yech’omal ti kee,

oy jaylajun bejal satiletik laj yilikun.

 

Te k’olkinaj batel jtuch’ ti jnichimal k’ope,

xanavanuk, vilanuk bal, ta jujun muk’tikil lum,

ta xalalan tsitsel nukul ta vo’neal kuxlejal.

 

Sts’ujulal xi’el lok’anuk ta jti’ba,

ch’ail vo’neal kuxlejal la ka’i;

la slok’esan yeklalil k’ak’al o’ntonil ti jk’opejele,

xko’laj xchi’uk k’ok’ ti chchik’ikan yech’omal kuxlejale.

 

Li vil

li vil batel

li vil ta xviklajan ik’

li vil xchi’uk xch’ulel k’ak’al:

saktik’an bat ti jk’ope.

 

Ti kuts’ kalaltake

jchi’laktiketik xchi’uk jmololtiketike,

mu’ to xi yilbikun ti jsate,

staj to yav makal ti yelovike, ts’ijilik,

mu xojtikinik ti yibelik xchi’uk xch’ich’elik,

spasojan xa sbaik ta bijil jkaxlan lumetik,

“indio” xi yutikun xa.

 

 

Lo’il a’yej

 

La lo’il a’yeje

ta x-ulbatel ta yok sk’ob

avalab anich’nab,

chanojes ta mu’yuk

yojtikinel ti jlumaltike.

 

Jk’opejel

la lo’iltake

ta xjoybij ta takin banomil,

ta sjipobil avo’nton ta xka’batel la vibele.

 

Mu’yuk háyanem ta melel la lo’il a’yeje,

ja’ no’ox chk’ejin li jutk’opale,

ti jbakilkutike xchi’uk ti jtakepalkutike,

apixojan ta jutbil lo’il maxil.

 

Xokolaltik ta lo’il a’yej,

amakoj ta k’oj ti sat jkuxlejalkutike:

tspat ti ch’iel kuxlejal ta melele,

chtukanuk ya’lel satiletik ta jutbilal k’op,

ta spat ti ya’lel satiletike oy sk’uxul vokolal ta melele.

 

Jk’opojel, tanae mo’oj xaun,

mu xa spas avu’un jech,

ti k’ak’al tana li’e oy k’ich’oj talel ta yutil jts’ijlej:

snopbenal jolal ti nojem ta vu’unkutike.

 

Ja’ jbel a’yej sakts’ilan svoke,

ti mu sna’ xch’aybatel ta osiltike,

ti ta xmuk’ib batel yu’un jch’ulelkutike.

ti ja’ kuxlejal muxa stak’ utilanele.

 

Tana li’e, ts’ibun bats’i vinik antsetik,

satun jvi’naletik xchi’uk tenbil vinik antsetik,

ti jk’ope mauk bol, ma’uk jeche’,

ti jk’ope ja’ xnichimal sbelel kuxlejal.

 

¡Aaa!

jech no’ox xtok

ja’ xnich k’ok’,

ja’ xojobal k’ak’al yu’un ok’om cha’ej,

yu’un ti jtsibe ta sk’i sba batel ta sjamlej vinajel,

k’uch’al x-an-un chich’ sbak’esol sjol yo’nton k’ak’al.

 

 

La spajesotik

 

La spajesotik ta k’ak’al,

la spajesotik sts’unel jkuxlejaltik,

li sike, li xi’ele, li ak’obale la smuk’ibtasbotik,

li jsatike, li jch’uleltike, la smakbotik ta pukuk,

la setbotok lajuneb sni’ jk’obtik,

la setbotik lajuneb sni’ kakantik.

 

La spajesotik ta xokolal,

ta sukulal ch’entik li jkom,

ta skomilal pask’op li jkom,

ta latsbil tonetik li jkom.

 

Ta te’tikal vinik la spajesotik,

ta yiloltael santoetik la spajesotik,

ta sbek’ sat paleetik,

ta ya’yejal ajvaliletik,

ta yabtejob mosobiletik.

La spajesotik ta yech’omal sbe kuxlejal.

Ch’abal ch’ulelal, ch’abal yut o’ntonal, ch’abal kolemal.

 

Ta yanal vayel spajesbilotik,

li yik’ nichimetik ta sti’ ko’ntontik,

ta sts’ijil ch’ulel ak’obal oyotik.

 

La spajesotik ta sk’ak’alil bajbil o’ntonal,

la spojbotik sbijil sat jkuxlejtik ta vinajel,

jkoj sutub yik’al sat yan o jtotiketik,

la stani batel spukujil ta jch’uleltik.

 

La spajesotik

k’ucha’al li pukuk pajem ta osiltike:

Uni ch’inotik, tanijemotik,

xi jvilet ta xokolal osiltik k’uch’al ch’ail,

ch’abal sbek’tal, ch’abal stu, sikuneb, ts’ijil.

 

¿Mi ta to van stsob sba sk’analil ti bolome

xchi’uk ti xk’ixnal jch’ich’eltike

o mi jech o van chamem ti jsatik ta sba ti banomile?

¿o mi mu’yuk xavan jal staj o yav pajemotik?

jech k’ucha’al ti yech’omal kuxlejal ch’abal xa li’e?

 

 

Tex López Díaz, likem ta paraje Ch’ilinjobeltik, yosilal San Juan Chamo’, Chiapas. Tsutseb yu’un svun sventa  Xchanel talel kuxlejal. Jts’ibajom, jelobtas k’op, jvabajom ta slumal. Te skomon spasojik jpok vun ti ja’ sbi Jowil Yaxinal, lok’em ta tsibo, CONECULTA, Chiapas, 2005. Sjelobtasoj ta bats’ik’op li jun nichimal k’op ti ja’ sbi Riox Kaxlan, ti ja’ yu’un Marco Fonz de Tanya, ta revista Nuestra sabiduría, yotolal 21, CELALI. Te yak’oj yabtel ta jun lotsol vun ti ja’ sbi Sbel sjol yo’nton ik’, ti lok’em ta Unidad de Escritores Maya y Zoque, ta yosilal jo’bel, Chiapas, 2006.

 

Ť

 

[Un día

 

Un día hablé

con las venas apretadas en la garganta,

mi voz retumbó,

y cientos de pares de ojos me vieron.

 

Galoparon mis versos,

volaron y viajaron de ciudad en ciudad

anunciando el látigo de los signos.

 

En mi frente brotaron gotas de miedo,

agua amarga de la historia;

arrojaron en mi lengua signos de coraje,

fuego que quema sombras del pasado.

 

Volé,

volé

por el viento vibrante,

con el espíritu del día:

transparente fue mi palabra.

 

Pero mis hermanos

tsotsiles y tseltales

nunca vieron mis ojos,

siguieron ciegos y callados,

ignorando sus esencia y raíz,

se visten de sabios y civilizados

y me dicen “el indio”.

 

 

[Discurso

 

Tu lengua

se desvanece

en tus propios retoños,

al multiplicar

el desconocimiento.

 

Orador,

tus palabras

se vuelven tierra seca,

tu raíz se pudre de olvido.

 

La verdad de tu discurso,

máscara que cubre nuestra realidad:

detrás de la verdad nacen lágrimas por la mentira,

detrás de las lágrimas

hay una verdad de dolor.

 

Ahora no, orador,

ya no podrás hacerlo:

traigo en el volumen de mi silencio

una conciencia llena de nosotros.

 

Un discurso de burbuja transparente

que no se pierde en el espacio,

que hace crecer en nuestra conciencia

una vida de rebeldía.

 

Soy letras de los bats’iviniketik del presente,

rostro de los hambrientos y humillados,

mi palabra no es tosca ni blanda,

es flor de la historia.

 

¡Ah!

y también es flor de fuego,

es calor y luz por su futuro,

porque mis letras se extenderán al cosmos,

como sangre ardiente en los nervios del tiempo.

 

bats’iviniketik: hombres verdaderos

 

[Nos suspendieron

 

Nos suspendieron en el tiempo,

suspendieron el ciclo de nuestra vida,

nos crecieron la noche, tétrica y fría,

nos cubrieron de polvo los ojos y el alma,

nos cortaron los diez dedos de las manos,

y los diez dedos de los pies.

 

Nos suspendimos en el vacío,

en las cuevas ocultas,

en los escombros de la guerra,

en las piedras edificadas.

 

Nos suspendimos en el salvajismo,

en las oraciones a los santos,

en los ojos de los sacerdotes,

en el discurso de los gobernantes,

en las armas de la esclavitud.

Nos suspendieron en la historia.

Sin materia, sin deseo, sin alivio.

 

Suspendidos estamos en las hojas del sueño,

en el aroma de flores que muerden corazones,

en la esencia de la oscuridad silenciosa.

 

Nos suspendieron el día olvidado del amor: 

una tormenta de dioses extraños

invadieron nuestra viva visión del universo,

un veneno invadió nuestra sustancia.

 

Nos suspendieron

como el polvo en el espacio:

diminutos y separados volamos en el vacío

como humo sin cuerpo,

insignificante, fríos y callados.

 

¿Unirán su estrella el jaguar

con el fuego de nuestra sangre

o seguirán nuestros ojos en esta tierra?

¿O seguiremos suspendidos sin más tiempo

que el pasado sin presencia?

 

Andrés López Díaz, originario del Paraje Chilinjoveltik, municipio de San Juan Chamula, Chiapas. Pasante de la Carrera de Antropología social. Escritor, traductor, músico tradicional de su pueblo. Coautor del libro de poesía Howil yaxinal / Derio de sombra, Edición Ts’ibo, CONECULTA, Chiapas, 2005. Traductor del poema Riox kaxlan, del poeta Marco Fonz de Tanya, en la revista bilingüe Nuestra sabiduría, núm. 21, CELALI. Coautor del libro de poesía Sbel sjol yo’nton ik’, Memoria de viento,  Unidad de Escritores Mayas y Zoques, San Cristóbal de Las Casas, Chiapas, 2006.

[Traducció d'Andrés López Díaz

 

Ť

 

[Un dia

 

Un dia vaig parlar

amb les venes atapeïdes en la gola,

la meua veu va retrunyir

i centenars de parells d’ulls em van veure. 

 

Van galopar els meus versos,

van volar i viatjar de ciutat en ciutat

anunciant el fuet dels signes.  

 

En el meu front van brollar gotes de por,

aigua amarga de la història;

llençaren en la meua llengua signes de coratge,

foc que crema ombres del passat.

 

Vaig volar,

vaig volar

pel vent vibrant,

amb l’esperit del dia:

transparent fou la meua paraula. 

 

Però els meus germans

tsotsils i tseltals

mai no van veure els meus ulls,

van seguir cecs i callats,

ignorant la seua essència i arrel,

es vesteixen de savis i civilitzats se

i em diuen “l’indi”.


 

[Discurs

 

La teua llengua

s’esvaneix

en els teus propis plançons,

en multiplicar

el desconeixement.

 

Orador,

les teus paraules

es tornen terra seca,

la teua arrel es podreix d’oblit.

 

La veritat del teu discurs,

màscara que cobreix la nostra realitat:

darrere la veritat naixen llàgrimes per la mentida,

darrere les llàgrimes

hi ha una veritat de dolor.

 

Ara no, orador,

ja no ho podràs fer:

porte en el volum del meu silenci

una consciència plena de nosaltres.

 

Un discurs de bombolla transparent

que no es perd en l’espai,

que fa créixer en la nostra consciència

una vida de rebel·lia.

 

Sóc lletres dels bats’iviniketik del present,

rostre dels famolencs i humiliats,

la meua paraula no és tosca ni tova,

és flor de la història.

 

Ah!

i també és flor de foc, 

és calor i llum pel seu futur,

perquè les meues lletres s’estendran pel cosmos,

com sang ardent en els nervis del temps.

 

 

bats’iviniketik: homes vertaders

 

 

[Ens van suspendre

 

Ens van suspendre en el temps,

van suspendre el cicle de la nostra vida,

ens van créixer la nit, tètrica i freda,

ens van cobrir de pols els ulls i l’ànima,

ens van tallar els dits de les mans,

i els deu dits dels peus.

 

Ens van suspendre en el buit,

en les coves ocultes,

en les deixalles de la guerra,

en les pedres edificades.

 

Ens van suspendre  en el salvatgisme, 

en les oracions als sants,

en els ulls dels sacerdots,

en el discurs dels governants,

en les armes de l’esclavitud.

Ens van suspendre en la història.

Sense matèria, sense desig, sense consol.

 

Suspesos estem en les fulles del somni,

en l’aroma de flors que mosseguen cors,

en l’essència de la foscor silenciosa.

 

Ens van suspendre el dia oblidat de l’amor:

una tempesta de déus estranys 

van envair la nostra viva visió de l’univers,

un verí va envair la nostra substància.

Ens van suspendre

com la pols a l’espai:

diminuts i separats volem en el buit

com fum sense cos,

insignificant, freds i callats.

 

Unirà la seua estrella el jaguar

amb el foc de la nostra sang

o seguiran els nostres ulls en aquesta terra?

O seguirem suspesos sense més temps

que el passat sense presència? 

 

 

Andrés López Díaz, originari del Paratge Chilinjoveltik, municipi de San Juan Chamula, Chiapas. Passant de la Carrera d'Antropologia social. Escriptor, traductor, músic tradicional del seu poble. Coautor del llibre de poesia Howil yaxinal / Derio de sombra, Edición Ts’ibo, CONECULTA, Chiapas, 2005. Traductor del poema Riox kaxlan, del poeta Marco Fonz de Tanya, en la revista bilingüe Nuestra sabiduría, núm. 21, CELALI. Coautor del libro de poesía Sbel sjol yo’nton ik’, Memoria de viento,  Unidad de Escritores Mayas y Zoques, San Cristóbal de Las Casas, Chiapas, 2006.

 

[Traducció de Joan Navarro a partir de la versió castellana d'Andrés López

 

Ť

 

[One day

 

One day

One day I spoke

with my veins tightening in my throat,

my voice boomed,

and hundreds of pairs of eyes saw me.

My verses galloped,

flew and travelled from city to city

announcing the whip of the signs.

On my forehead drops of fear flowed,

bitter water of history;

they threw to my tongue signs of courage,

fire which burns shadows of the past.

I flew,

I flew,

in the vibrant wind,

with the spirit of the day:

transparent was my word.

But my brothers

tsotsils and tseltals

newer saw my eyes,

they remained blind and quiet,

ignoring their essence and their roots,

they dress up as wisw and civilized men

and call me "the indian".

 

 

 

[Speech

 

Your tongue

vanishes

in your own offsprings,

when multiplying

their lack of knowledge.

Speaker,

your words

become dry land

your root decays with oblivion.

The truth of your seech,

mask which covers our reality:

behind the tears

there is a poignant truth.

Not now, speaker,

you won't be able to do it:

I bring in the volume of my silence

a conscience filled with ourselves.

I speech with a clear bubble

which does not get last in the space,

which makes grow in our conscience

a rebel life.

I am word of the bats’iviniketik of the present,

face of the starning and humiliated,

wy word is neither rough nor smooth,

it is a flower of hitory.

Ah!

and it is also a flower of fire,

it is warmth and light for its future,

because my words will spread to the cosmos,

like blood burning in the nerves of time.

 

 

bats’iviniketik: real men

 

 

[They stopped us

 

They stopped us in the time,

they stopped the cycle of our life,

thay made the night gloomy and cold grow for us,

they made our eyes and soul be covered with dust,

they cut the ten fingers of our hands,

and the ten toes of our feet.

We stopped in the void,

in the hidden caves,

in the debris of the war,

in the built stones.

We stoppe ourselves in the wilderness,

in the prayers to the saints,

in the eyes of the priests,

in the speech of the leaders,

in the arms of slavery.

We were stopped in history.

Wiithout matter, without desire, without relief.

We are stopped in the leaves of sleep,

in the perfume of flowers which bite hearts,

in the essence of silent darkness.

They stopped us the day forgotten by love:

a storm of strange gods

invaded our vivid vision of the universe,

a poison invaded our substance.

We were stopped

like dust in the space:

we tiny and far apart flew in the void

like smoke without a body,

small, cold and quiet.

Will the jaguar join its star

with the fire of our blood

or will our eyes remain in this land?

Or will we remain stopped without any more time

than the absent past?

 

 

 

Andrés López Díaz, from El Paraje Chilinjoveltik, San Juan Chamula, Chiapas. Lecturer in Social Antroplogy. Writer, translator, folk musician. Co-writer of the poetry book Howil yaxinal / Derio de sombra, Edición Ts’ibo, CONECULTA, Chiapas, 2005. Translator of the poem Riox kaxlan, by the poet Marco Fonz de Tanya, published in the bilingual magazine Nuestra sabiduría, núm. 21, CELALI. Co-writer of the poetry book  Sbel sjol yo’nton ik’, Memoria de viento,  Unidad de Escritores Mayas y Zoques, San Cristóbal de Las Casas, Chiapas, 2006.

 

 

[Traducció de Rosa Isabel Mengual a partir de la versió castellana d'Andrés López

 

Ť

 

 

 

[Um dia

 

Um dia falei

com as veias apertadas na garganta,

minha voz retumbou,                                                                                                                

e centenas de pares de olhos me observaram.

 

Galoparam meus versos,

voaram e viajaram de cidade em cidade

anunciando o chicote dos signos.

 

Brotaram na minha frente gotas de medo,

água amarga da história;

atiraram em minha língua signos de coragem,

fogo que queima sombras do passado.

 

Voei,

voei

pelo vento vibrante,

com o espírito do dia:

transparente foi minha palavra.

 

Mas meus irmãos

tsotsiles e tseltales

nunca viram meus olhos,

seguiram cegos e calados,

ignorando sua essência e raiz,

se vestem de sábios e civilizados

e me dizem “o índio”.

 

Ť

 

 

[Discurso

 

Sua língua

se desvanece

em seus próprios rebentos,

ao multiplicar

o desconhecimento.

 

Orador,

suas palavras,

se tornam terra seca,

sua raiz apodrece de esquecimento.

 

A verdade de seu discurso,

máscara que cobre nossa realidade:

por trás da verdade nascem lágrimas pela mentira,

por trás da lágrimas

há uma verdade de dor.

 

Agora, não, orador,

já não poderá fazê-lo:

trago no volume de meu silêncio

uma consciência plena de nós mesmos.

 

Um discurso de bolha transparente

que não se perde no espaço,

que faz crescer em nossa consciência

uma vida de rebeldia.

 

Sou letras dos bats’iviniketi do presente,

rosto dos famintos e humilhados,

minha palavra não é rude nem branda,

é flor da história.

 

Ah!

e também é flor de fogo,

é calor e luz por seu futuro,

porque minhas letras se estenderão ao cosmos,

como sangue ardente no nervos do tempo.

 

 

bats’iviniketik: homens verdadeiros.

 

Ť

 

 

[Suspenderam-nos

 

Suspenderam-nos no tempo,  

suspenderam o ciclo de nossa vida,

cresceram-nos a noite, tétrica e fria,

cubriram-nos com pó os olhos e a alma,

cortaram-nos os dez dedos das mãos,

e os dez dedos dos pés.

 

Suspendemo-nos no vazio,

nas cavernas ocultas,

nos escombros da guerra,

nas pedras edificadas.

 

Suspendemo-nos na selvageria,

nas orações aos santos,

nos olhos dos sacerdotes,

no discurso dos governantes,

nas armas da escravidão.

Suspenderam-nos na história.

Sem matéria, sem desejo, sem alívio.

 

Suspendidos estamos nas folhas do sonho,

no aroma de flores que mordem corações,

na essência da obscuridade silenciosa.

 

Suspenderam-nos o dia esquecido do amor:

uma tempestade de deuses estranhos

invadiram nossa visão viva do universo,

um veneno invadiu nossa substância.

 

Suspenderam-nos

como o pó no espaço:

diminutos e separados voamos no vazio

como fumaça sem corpo,

insignificantes, frios e calados.

 

Unirá sua estrela o jaguar

com o fogo de nosso sangue

ou seguirão nossos olhos nesta terra?

Ou seguiremos suspendidos sem mais tempo

que o passado sem presença?

 

 

Andrés López Díaz, natural de Paraje Chilinjoveltik, município de San Juan Chamula, Chiapas. Estudante de antropologia social. Escritor, tradutor, músico tradicional de seu povo. Co-autor do livro de poesia Howil yaxinal / Derio de sombra, Edición Ts’ibo, CONECULTA, Chiapas, 2005. Tradutor do poema Riox kaxlan, do poeta Marco Fonz de Tanya, na revista bilíngüe Nuestra sabiduría, núm. 21, CELALI. Co-autor do livro de poesia Sbel sjol yo’nton ik’, Memoria de viento, Unidad de Escritores Mayas y Zoques, San Cristóbal de Las Casas, Chiapas, 2006.

 

[Traducció d'Elisa Andrade Buzzo a partir de la versió castellana d'Andrés López

 

Ť

 

>

 

 

 | a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |