La reina dels murs

La reina dels murs | sèrieAlfa núm. 108

Imatge: Christian Dotremont

Christian Dotremont | La reina dels murs

Això va millor? — Això, és un cementiri florit, és una flor de cementiri, — és ella — i jo l’estimo a doll, — com una jaqueta estima de nit la cadira — i jo no tinc cap trau. — Però anem a veure, en només tres anys? — En efecte: tres anys i res més — que un bes que porto — com la insígnia d’un partit dissolt. — És una capa de pols — sobre una capa de pols, — sobre llavis que tanca la pols — i que obro per llegir amb golafreria —la pols. — Gairebé no és fum. — No és curt com l’ombra del sol de les dotze. — Gairebé no es cendra, — on allò que era habita allò que és. — Això no és un bonic cap de jívaro — que em podria agradar fins a posar-me’l i tot, — després de tres anys de guillotina. — Això és doncs la pols d’un bes — entre llavis de pols. — Conjugueu sempre jo-soc-pols-i-seré-pols? — Jo ja no conjugo ni jo ni ser.

No em demaneu el seu fotomaton. —Ella cavalcava —sobre el sí, el no i el no ho sé — joquei del vent. — Els braços com fletxes, — els llavis bossuts, — i les cames també, — el cor als ulls, — una agulla de cap sense cap, — ulls per no veure-hi — que mirem per veure-hi — i no la veus, — la reina dels murs, — un còdol de setí. — Era una flor de cementiri, — és un cementiri florit. — Les falgueres d’una petita decisió calma — em van donar menjar. Les falgueres d’una petita decisió calma — em van donar menjar. — Escolteu renillar els cavalls sense civada — d’un desig que trobaria la fi de la fi de la mar. — Els seus cabells? — Cabells de marea de petxines — davant la mar d’arena, — cabells llargs, — el bell en faldilles curtes — al seu costat amb les mans tancades. — Jo li deia Gordienne. — Ella tenia la mateixa veu que les impremtes — els dies d’avalots. — Jo l’escoltava moure’s — com una moneda que es llança — a cara o creu, — i que s’aferra a l’immòbil ocell que passa. — Ella tenia sens dubte mal de queixals, — que no eren altres que els meus, — però les seves galtes eren juganeres. — Però he deixat de creure en anatomies. — I en autòpsies, — perquè vaig tot d’una peça a la mort.

III

I… — Jo, jo tenia un raglan gris i gran, — l’ànima rentada de tots els escrúpols i bruta com — un escrúpol, — el front llis, — les cames decidides, — però cada dia un eco sord — em llançava un llaç al voltant del coll; — avui, mireu aquest munt de cordes, és el meu coll. — Cada mirall on jo m’he mirat — té una mica del meu cor regirat. — Ploro com una ceba. — Ple d’esperança? — Jo era un toix gras ple d’esperança; — avui els pesacartes se’n riuen i diuen que jo soc poca cosa. — Un altre forat? — Un forat que pessigolleja — la margarida d’aquest bes, — d’aquest bes que quan ell hi era— no tenia nom.

Jo que he de fer-li preguntes, — davant tantes respostes, —només puc dir-li «si us plau»? — És això, — el felicito: parli una mica més, — tinc la llengua massa seca, — massa carregada d’una saliva de ciutats bombardejades. — Si us plau, — allò fou borni, allò fou si ell, — horitzó, — patí bonic de rodes quadrades, — ploma en mànec. — Tot allò que fou és graciós, — però la realitat és d’espines de vesc, — i el cel, — llet, mel, pa, vi, solatge, — és de píndoles pàl·lides. — M’agradaven també els grisús, — les baralles de carrer, — les cares trencades, —les quatre potes enlaire, — el pa ben cuit, — m’agradaven els massa. — Jo em deia : — «Res no és bell sinó el massa, el massa sol és amable» — i jo galopava. — Jo fui massa sense, — massa amb, — jo massava. — Allò fou negre i blau, — aquest xivarri de déu que porta en cada dit de cada mà mil gots d’alcohol pur. — I després què? — He vist darrere l’alt, l’ample i el gros— el baix, el petit i el prim agitar els fils. — No hi ha res massa veritable — si no és a dos temps.

I després? — La porta es va tornar a obrir — on jo vivia, — es va afegir un barrot a l’escala de morir. — Vaig beure. — Vaig menjar. — Voltors de temps i d’agost — van girar — a alguns centímetres de mi. — Entre el primer i el dos del mes pensava en l’any, — i hi havia un primer i un segon any. — Ella, — només veig una paraula, — feinejava, — l’aparença saltironant, — vestida de xerrameca. — Tot, però, eren només cometes, — el record no treia res del pou, — res més que els saltirons de l’aigua, — els centellejos d’una estrella, — l’ombra una mica febrosa encara, — vorejada d’una mica de foc, — de l’antic son viu — on l’alegria no havia comptat — ni els punts ni les caigudes. — Res no queia, — ni s’aixecava. — Com si calgués que hi hagués — entre el present i la ferida — un pas de ball maldestre — per fer balanç lentament. — Només hi ha vida vertadera a un temps.

Surti d’aquesta entrecambra i parli de l’una, — vostè, Laltra. — Amb molt de gust. — Serà la idea d’una flor en un cementiri per cert ja florit. — Jo l’invento i inventar-la és tornar a veure a les palpentes enlluernadores — el poquet d’invisible que resta, — la gola ardent com una etapa. — La memòria té mil i un mitjans d’equivocar-se — per no perdre cap punt — i perquè el teixit continuï rebregant-se, — estirant-se. — Jo recordo un mil·límetre de gra que ella tenia al nas — un dia, — i que va fer que ella em digués a reveure; — i cadascun del seus a reveure — era un adeu; — hi ha sempre un mil·límetre estúpid de desmesura — al rostre, —sigui blanc, sigui negre o daurat, — del món, — ensalada sense cor. — Me’n recordo — travessant mil i un me’n-recordo usats com els periòdics del dia anterior — en temps d’aldarulls, — de la seva mà que era com un monyó, — dels seus cabells com un guant per al cap, — i del sol quan ens despertem al camp al mati, — i del vespre que ella em va dir alguna cosa, — i no sé què més, — i del vespre que ella no va poder dir res, — i jo podria dir-ho, — i del vespre que ella no va dir res, — i de tot el camp.

VII

Dubto que açò sigui llenguatge, — és ella, una — sobre ella, la segona, — davant meu, l’altra; — és com un rostre de tres esguards que miren guerxo — cap als racons — on només el buit — porta les orelles de burro. — Digueu, parleu una mica més, estic cansat. — Ell parla, Laltra, — ell parla així, — però de vegades menteix, — i se’n riu, de tota eternitat. — Ell considera la vida com un canemàs — pintat de tres colors — un dels quals és el mateix que els altres dos. De vegades piafa sobre la corda fluixa que s’estima — com una infermera lletja, — la mort aleshores lleugera i tèbia — com un insecte a l’orella, — mou les màscares i les marques, — fa al·lusió i il·lusió, — es diu: El tabac és dolent, però el foc és bo. — Ell distingeix, així, — es divideix i es multiplica. — La vida té costures.

[La reina dels murs, Paris, 1942. Aquest text, censurat sota l’ocupació nazi, fou editat més tard en un quadern de 16 pàgines, 56,5 x 38 cm, amb una sèrie de 7 litografies i relligat per Pierre Alechinsky, Paris, Galerie de France editor, 1960. (Christian Dotremont, Les grandes choses, Anthologie poétique 1940-1979. Edició de Michel Sicard. Epíleg d’Yves Bonnefoy. Gallimard, 2025)]

Christian Dotremont (1922–1979) és una figura important de la poesia i de la pintura avantguardista de la postguerra. Nascut a Tervuren, Bèlgica, va ser cofundador el 1948 del moviment CoBrA, que va aplegar artistes del nord d’Europa al voltant d’un procés creatiu lliure i espontani. A partir dels anys seixanta, profundament marcat per la seva estada a Lapònia, inventa els logogrames, on l’escriptura esdevé gest pictòric, a mig camí entre text i dibuix. La seva obra, que barreja poesia i pintura, ocupa un lloc singular en l’art del segle XX. Caldria destacar entre les seves obres: Ancienne éternité (1940), La chevelure des choses (1949) La pierre et l’oreiller (1955) i Moi qui j’avais (1977).

[Traducció: Dolors Català i Joan Navarro]

La reina de los muros »