8 poemes | sèrieAlfa núm. 107
Imatge: Joan Navarro
Adélia Prado
Quando
minha irmã morreu eu chorei muito
e me consolei depressa. Tinha um vestido novo
e moitas no quintal onde eu ia existir.
Quando minha mãe morreu, me consolei mais lento.
Tinha uma perturbação recém-achada:
meus seios conformavam dois montículos
e eu fiquei muito nua,
cruzando os braços sobre eles é que eu chorava.
Quando meu pai morreu, nunca mais me consolei.
Busquei retratos antigos, procurei conhecidos,
parentes, que me lembrassem sua fala,
seu modo de apertar os lábios e ter certeza.
Reproduzi o encolhido do seu corpo
em seu último sono e repeti as palavras
que ele disse quando toquei seus pés:
‘deixa, tá bom assim’.
Quem me consolará desta lembrança?
Meus seios se cumpriram
e as moitas onde existo
são pura sarça ardente de memória.
Quan
va morir la meva germana jo vaig plorar molt
i em vaig consolar de pressa. Tenia un vestit nou
i matollars a l’hort on jo existiria.
Quan va morir la meva mare, em vaig consolar més lentament.
Tenia una pertorbació acabada de descobrir:
les meves sines conformaven dos monticles
i em vaig sentir molt nua,
encreuant els braços al damunt jo plorava.
Quan va morir el meu pare, mai més em vaig consolar.
Vaig buscar retrats antics, vaig cercar coneguts,
parents, que em recordessin la seva parla,
el seu mode d’estrènyer els llavis i tenir convicció.
Vaig reproduir l’encongiment del seu cos
en el seu darrer son i vaig repetir les paraules
que va dir quan vaig tocar-li els peus:
‘deixa-ho, està bé així’.
Qui em consolarà d’aquest record?
Les meves sines s’han perfet
i els
matollars on existeixo
són pur esbarzer ardent de memòria.
[Traducció: Joan Navarro]
Cuando
murió mi hermana yo lloré mucho
y me consolé rápidamente. Tenía un vestido nuevo
y matorrales en el huerto donde yo existiría.
Cuando murió mi madre, me consolé más lentamente.
Tenía una perturbación recién descubierta:
mis senos conformaban dos montículos
y me sentí muy desnuda,
cruzando los brazos sobre ellos yo lloraba.
Cuando murió mi padre, nunca más me consolé.
Busqué retratos antiguos, averigüé conocidos,
parientes, que me recordasen su habla,
su modo de apretar los labios y tener convicción.
Reproduje el encogimiento de su cuerpo
en su último sueño y repetí las palabras
que dijo cuando toqué sus pies:
‘deja, está bien así’.
¿Quién me consolará de este recuerdo?
Mi senos se han completado
y
los matorrales donde existo
son pura zarza ardiente de memoria.
[Traducción: Joan Navarro]
Quand
ma sœur mourut je pleurai beaucoup
et je
me consolai vite. J’avais une robe neuve
et des halliers dans le jardin potager où j’allais
exister.
Quand ma mère mourut, je me consolai plus lentement.
J’avais un trouble récemment découvert :
mes seins formaient deux monticules
et je me sentis très nue,
c’est en croisant les bras sur eux que je pleurais.
Quand mon père mourut, plus jamais je ne me consolai.
Je cherchai de vieux portraits, recherchai des connaissances,
des parents, pour qu’ils me rappellent son parler,
sa manière de serrer les lèvres et d’être certain.
Je reproduisis le recroquevillement de son corps
dans son dernier sommeil et répétai les mots
qu’il dit quand je touchai ses pieds :
‘Laisse, c’est bien ainsi’.
Qui me consolera de ce souvenir ?
Mes seins se sont accomplis
et les halliers où j’existe
sont pur buisson ardent de mémoire.
[Traduction : Dolors Català]
| a | entrada
| Llibre del
Tigre | sèrieAlfa
|