Angles del buit | sèrieAlfa núm. 105
Imatge: E. Sepúveda & C. Ferrer / Foto: Juan R. Peiró
ANGLES DEL BUIT
Lola Andrés
(Aquests poemes formaven part de
l’exposició Angles del buit de les
pintores Carolina Ferrer i Encarna Sepúlveda al Centre del Carme de València el
2016)
esse in vigilia et eius oblivisci
jau l’estança
lliure
de veu ‒suporta
la limfa
de la imatge
la figura intueix
la densitat
escolta el fons
del mur ‒plugim /
penombra
la
circumden els ulls:
moll
de l’os: massa sol·licitant
gela
la mesura
del
pensament: res
no
pot dir-se
d’aqueixa
neu oceànica
l’estança:
reconec l’esfera, no
transporta, manca d’infinit. és fortuïta la clausura de l’extrem. amaga el
simulacre, va gestant el tumult, s’hi aferma.
[ una intensa derrota es
percep. caben ciclons i coves. la figura és sol·lícita, però. sembla que no
arriba a comprendre, i això li resta serenitat. el peu dret avança uns
centímetres, quina trama li ho diu?, quin dret li acudeix per iniciar un pas
tremolós? ]
la
figura:
cremaria. sóc un poble
vençut. necessite més set per ocultar-me, per fugir de l’esforç d’aquest cant.
perquè canta la meua carn, canta aquesta veu de mi que es destrueix.
espera
un laberint
l’avenc
que la trenque
que
la lliure a l'origen:
nàixer
amb nova amplària
rastrejar-se
servir-se
de l’amor per atrapar
el
vidre que l’observa
[ una línia ‒de llum
o claredat‒ accentua una part de l’estança. la percepció pot ser falsa,
de fet ho és. l’ombra es distribueix geomètricament, tot lliurant-se a un petit
triangle enfosquit. això veu l’ull de la figura. la seua ment tradueix la inquietud
visual: com ser dins de la imatge?, quina matèria sobreviu a un desig, a un
instant de perplexitat? ]
la
mirada és un tall
les
paraules abismen
quina
resposta
hi
hauria
quin
miratge
l’estança:
entre. no és important la procedència
ni el destí, tampoc no ho és la utilitat. nafre els horitzons perquè en
capture. endins furguen els murs ‒les entranyes rebenten en silenci.
no pot repetir el que no ha dit
intentarà explicar-se
és un globus de fúria
hi ha un darrer rabeig, un goig
en els voltants: perifèria
del verb: els afores
es refan
s’armen
cada renaixement és una escletxa
que podria trencar la claredat
ambdues s’esvaneixen ‒sense
foradar / darrere / amb el murmuri
decidit del rastre
caps
en ella: nuc
altiu
/
jove
línia no
ets
cercle:
fondària,
intermitències
[
l’hivern és un òxid, té baixa alçada. a dins fa fred. no és la intempèrie.
alberga. hi ha rancúnia a l’hàlit, un desafecte capaç d’intimidar el gest.
comprenen la seua blanesa i s’estremeixen. buidarà la memòria els marcs de
l’habitacle: les làmines del cosmos. sobreviuen el ulls, l’estructura del
trígon. gelar-se ‒pensarien‒ en un traç de lluernes.]
la
figura és
la zona que batega
dins
el buit
de
l’estança / rendida / insuficient
reposar la tristesa
sobre un ventre tancat:
«tinc la ferida oberta: un peix de sang»
l’estança:
les arestes que allotge són
diluvi. pots, ací, retrocedir, fer que sagne l’eco que has guardat. quan
respire, trobe el tumult de l'amor. el
reconeixes?: inclina l’emoció, pots capgirar-te.
la figura:
des que tinc veu m’abat,
m’enfonse en el fragment de la imatge ‒eixa entretela vana. tremolen les
mans, escolte la seua tremolor. la reconec. és una font. dius amor i
compleixes. sovint comet el mateix error: confonc signes, file closques, sembre
escuma.
són dos ciris
d’ aire ni tan sols
s’acaben
són o
intenten
que la matèria fargue
ulls –veloç matriu
no és el magma
és la cendra
la que tiba la forma
−el balast / la insistència
reconèixer les ones
com filferros de l’aigua
alenar d’escuma
cristalls
no dir
quins traços
foren llum
lenta llavor
−atzar / res
que ocupe
l’obertura d’un fil
surar com un estrèpit
restituir l’impacte
dins el pit: no ser
origen
Lola Andrés (1961, València),
llicenciada en filologia. Ha rebut premis com l'Alfons el Magnànim de poesia al
valencià o el Gerardo Diego de la Diputació de Sòria. Té publicats els següents
llibres de poemes: Moléculas y astros, Jocs de llum,
Materia, Cielo líquido, Travesía (La tercera edició juntament
amb el pintor Pere Salinas, 2021), de Uno, Llámala i les plaquettes Pendiente del aire, juntament amb Eva
Hiernaux, i Poemes (Catàleg i
exposició Angles del buit en el
Centre del Carme de València amb les pintores Carolina Ferrer i Encarna
Sepúlveda), cómo / sucede, Brecha, i Ho(yo) de hueso. Ha traduït del català al castellà a poetes com ara Joan
Navarro, Teresa Pascual, Jaume Pérez Montaner, Begonya Pozo o Josep Checa.
També ha traduït de l'alemany al català, juntament amb Anacleto Ferrer, la Poesia de Hannah Arendt i Màtria, de Rose Ausländer.
Poemes seus han aparegut a diferents
publicacions nacionals i internacionals.
Ha estat inclosa en diverses antologies.
Ha format part de projectes interdisciplinaris
–poesia, música, dansa i pintura. Actualment dirigeix la
col·lecció Mart de poesia, de l'editorial Contrabando.
| a | entrada
| Llibre del
Tigre | sèrieAlfa
| varia
| Berliner Mauer