Umantuu

maytaña riqtiykipas, k’uychi sirina

sillwi tinyachaykiwan qan

chaninta waqyaripay

k’ita puriq almayta

uri manchali

salqay salqay erqe

t’anpa chukchan kaq

rutusqankumanta pacha

kutichimuy takiq challwa sipas

waqtaykita waqyapayaspa

hunt’a ñuñuykimanta lluy

phoqchirimuq q’ata ñuqñuykita

qhawa qhawaychispa

maypiña tupaspaykipas, rit’iy rit’iy

mana rikhuriq phuyuq t’ika qoya

kutichimuy q’osti

ch’usaq phuyuman t’inkisqa

ayqeq almayta

ñawpachimuy yaw mana puñuq

siwiq warmi, chakinpamuy

ch’ayñakunaq ñanninman

qhatakunaq patanman

maytaña chayaqtiykipas lluy puriq

wayray wayray qoya

tusuq wayra qoto

pusarimuy chinkaq almayta

aysarimuy chakinpamanta sichus

mana hamuyta munaqtinqa

kay khutu waqsi

aya hayt’ayman

[Odi Gonzales, (Cusco, Perú, 1963-)]

[Umantuu

on vages, sirena

de l’arc iris, crida

amb el teu tamboret tenaç

la meua ànima que vaga d’esglai silent, salvatge

des del seu primer tall de cabells

atrau-la peix-deesa

amb enganys i moixaines

mostra-li perversa

les teues excessives sines

de tèrbola llet allí on sigues, invisible

flor de la boira

arria la meua ànima que fuig

amb la seua asma i els seus exèrcits imaginaris

encamina-la ja, xiuladora insomne

pel carreró de les caderneres per la senda

dels cingles

on arribes, errant

nimfa dels vendavals,

comparsa d’aire pur condueix la meua ànima extraviada

porta-la arrossegant si no vol venir

a aquest meu llit de moribund

[Traducció d'Odi Gonzáles i Joan Navarro]