|
EL BÀLSAM DE LA INFINITUD |
||
|
Les valls ressonen amb el
toc de clarí del paó i els arbres obren les
seves flors en les altes muntanyes Ramayana VIII I Oh déu amb bes de foc en els llavis de la
realitat, meditació o vida del coneixement, pesat arc màgic, àlgebra de la
sublimació, les teves trompes de caça en l’extensa plana del nord-est. Oh déu del sèrum que assisties, sense immutar-te,
a la cridòria dels seixanta mil guerrers, als cavalls que cavalcaren al
costat de cossos, armadures i arnesos, que es van veure reduïts a cendres
sota l’espasa tallant, sota la fletxa i el dard. Oh savi! Oh ermità que demanava inspiració per
cantar les proeses, com imitar el soroll trepidant del terra, el sotrac al
pas dels exèrcits, com cantar la tendresa del cor. Com descriure la lleialtat? Pensa Valmiki que l’estrofa es confon per entre els líquids de
l’idioma i acaba vessant amb l’exactitud del ritme i el sentit. II El príncep de la llum renilla en la seva adolescència,
a la vora del cansament de les aigües després del diluvi, vetllant l’arca del
perible, la font freda de làrix i freixe, la llegenda que inspira
l’escriptura. Oh déu que t’allunyes amb la teva trompa
d’oracions, en aquest llibre del bosc, el rastre que deixes gravat a la pedra
i hi roman, lluny de la brisa. Déu o gavina, el vol del rei dels micos,
l’abandonat al costat de les aigües. L’home és sempre igual i sempre diferent. Valmiki troba l’estrofa que era com l’home, com un vidre
que no empresona la llum i mostra transparent totes les cares de la cançó
interior. Una parella de pit-rojos dialoguen amb els
refilets. El mascle cau ferit per la fletxa del caçador i reposa als peus de
l’ermità, tacada la túnica de sang. La femella en veure’s abandonada canta en soledat amb un ritme desconegut del bec. I els missatgers ho van anotar en les cròniques i en aquell bosc no va tomar a habitar ni la mort prematura ni els mals epidèmics, ni els dards llançats contra l’amor. III El
Ganges baixà del cel barrejant-se amb el bàlsam de la infinitud i un sitar de
clavilles d'os celebra la victòria del pas a l’altre món. El
tigre és al cau, desperta’t, amor meu, i escolta els cants i els rumors de
l’alliberament, les músiques que han d’anihilar la confusió, la síl·laba de
la repetició, la concentració d’ales i idees. Un
cercle duu les cèl·lules a l’evasió, els elefants sucumbeixen davant
l’arquer, la cobra sibilant saluda el moribund. Així el pare cec donà la
benvinguda al cruel matador del seu fill, el robí reial a casa. Sobre
les muntanyes, davant la fletxa mortal clavada a l’hàbit vermellós, es tinten
de porpra les parpelles i la neu, mentre la selva calla. El planeta llança sa
llum sobre l’estrella i entra en escena, entre les pàgines del mite i la
llegenda, el cabdill triomfal de l’epopeia, mentre el déu es debilita i
desintegra, enlluernat per la justícia. [Juan Carlos Elijas, Tríptics del déus absents, Onada
edicions, 2018] | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer | |