[MARIA BENEYTO]

 

 

 

LA VISITA DEL DISFRAZ

 

 

Han venido a la casa libélulas y trasgos,

mariposas nocturnas a sapos adheridas,

tigrecitos con hambre de inocente gacela,

capitanes piratas irascibles y fieros,

feas brujas que ocultan a tímida muchacha

y al revés, damiselas que el súcubo sostiene.

Me dan besos, me atacan, pellizcan mis flaquezas,

me recuerdan perdida, casi ciega y silente

en las inmensidades de donde me sustraen,

pero nunca me escuchan si les hablo del agua,

ni entienden, si traduzco el viento a sus oídos.

 

Del hielo sacan trozos de mi antiguo cadáver

y me muestran los ojos, los dientes que tenía,

sin dejar de mentirme inefables recuerdos

que, aseguran, desnacen a posible presente:

Amores ya perdidos, ausentes y olvidados,

que buscan encarnarse en ahoras, en lunas,

en música, en jardines, en caricias prescritas,

en góndolas que pasan bajo el arco de triunfo...

 

(Mis trágicos lisiados, mis mendigos, mis locos,

mis gatos, sor Cecilia, mis payasos, mis muertos,

se ríen al mirarnos.)

 

 

NADAL D’ARA

 

(La dolorosa necessitat de tendresa,

la punyent companyia dels morts...)

          Jordi Sarsanedas

 

Es diu Nadal. La tendresa, una absència.

Els morts una fredor, una ferida.

L’amor la passió que sura encara

ofegada per l’aigua del naufragi.

Es diu Nadal -el teu- això que punxa

darrere del no-res. Un camp de vidres

que creixen sense arrel. Un vi de cendra.

I, al calaix, els records tancats, volent-se

vius, fugissers, mentre van encollint-se

fins al pur esquelet, clam que en l’angúnia

es desfà, i vol dir, i vol cridar-nos,

i es mor sense remei a la memòria

que, indiferent, els sent morir i calla.

Nadal, que és potser pau, enllà a les fosques

engendra en blúes -el ressò vol aspre-

els mots de la tendresa i els fa un xiscle

d’obscenitat. Obscenitat que plora

no obstant això, agermanant-se als morts que viuen,

als xiquets amb fusell, i a aqueixa dona

que veu el món un tros de llum a penes.

Amb ells restes també, i amb tu, quan penses

que véns d’un altre indret, cercant, al tacte,

la claror que se’n fuig. Amb tu, que ara

no ets o no vols ser, i fas fugina

i et perds pel suau paisatge del pessebre

encollint-te entre ovelles i encanteris

on voldries restar, per no ser ésser

que és solitària espurna, i ja no escolta

la veu dels que, a la mitjanit del viure,

traduïren a música la febre

i despertaren la remor tancada

d’alguns pressentiments nous, que aleshores

són el que ja no tenen ells: la vida.

Ésser minvant, tendresa amb fam, vius ara

al temps de la fredor, quan el cor-tigre

engabiat i ferit per la tempesta,

es beu la sang a glops, cada vegada

amb més por i més ànsia. Quan inventes

un mentider potser, i veus, miracle

nadalenc, sobreviure un altre dia.

 

[Bressoleig a l’insomni de la ira – Edicions Bromera, Alzira, 2003]

 

 

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |