Hi havia una vegada…
Amb l’adamisme d’il·lusos barbamecs,
fem castells d’aire als annals de can pixa.
Només somiant-los ja llancem coets,
sense adonar-nos que pentinem la mixa.
La veritat ens faria rebecs,
inflats d’orgull d’honor de mestretites.
Els empiristes, conscients de l’escabetx,
pensen per dintre que ja podem dir missa,
condescendents amb el nostre rabeig
precoç de genis, superbs sense malícia.
¿Ens consenteixen l’ardor d’un guspireig
per compassió, inocuïtat, desídia
o amb l’esperança
que l’innocent galleig,
més endavant,
serà furor de tigre?
Δ
Els buits enutjosos
Tingues clar senyor lector
Que no és buit amb nihilisme
Tot allò que fa sentor
Resclosit efluvi abisme
Cal no perdre el món de vista
Queda ampolla en l’optimista
Buidarem-la en un penúltim
Plaer foll dels buits que enutgin
Són els buits que donen set
Pous de pedres que no acaben
Cops de cap a la paret
Estricnina vapor d’aigua
Són les mosques vironeres
El forat de les trinxeres
Aquell tret que si es descuida
La pinyata a òrbita buida
Repassar aparell tot sol
És de potència evidència
Et cerciora si hi ha col
Al brou breu de l’abstinència
Si el que fou ha fet fallida
Passant comptes de la vida
I el que no es rebenta peta
I ja no tinc bicicleta
Que s’abrandy el mascarell
Sobre els fars illes d’Escòcia
Que retoquin el garrell
En la seva massa òssia
Prescindeixin del no goso
Diguin sí quan és suposo
I aleshores si s’ensorra
Vés pel camí curt i corre
Per jugar-hi furga endins
Del sarró de la cobdícia
Un vailet de pèls moixins
Amb principis de calvície
Que no busca la quincalla
Sinó l’urc que al cap li balla
Cobejós de la recepta
Per la glòria prò és inepte
Oblidem els que han passat
Oblidem penes i glòria
I els que dúiem al costat
Els portem a la memòria
Quan capcots de dol fem bromes
I afilem el trempaplomes
Pensarosos d’epitafis
Caus al buit cal que t’agafis?
Ni versar-hi cap pastís
Per tothom ni fer gatzara
Perquè ha fugit del país
Íntim aquell nano i ara
Responsable dels seus actes
Sorprès a base d’impactes
Ha deixat el foc de casa
Per anar a caure a la brasa
Menjar per l’hom que va a rem
Per l’ermot que porta Europa
Rema un mar que du a l’Edèn
Ell va errant pel plat de sopa
No es trasbalsa car té fita
Vegetar en la carn confita
Ocells de paper que esbombin
Les antípodes del somni
Llamp de Déu reconsagrat
Envellim a capcinades
Sense crim ni cop d’estat
Resseguint les coordenades
Perquè toca ser el que toqui
I anar fent en soliloqui
L’enutjós que té més dies
Que l’olor d’escombraries
Kyrieleison pel fibló
D’aquell penjat que ja encloten
Que parí estret l’horitzó
Entre barrot i barrot en
Dir catúfols amb la ploma
I alçar l’ànima a la doma
Del debò a base de gresca
I de pe a pa que llesca!
Ja despunta en la raó
La crosta dels buits que vénen
De la reencarneració
Saborosa que avingueren
En nou anys els déus i dides
Per forjar vares florides
Una en pro de la memòria
L’altra amb por de la cabòria
Incinera aquest tresor
De l’ínclit queda’t la rata
Bescanvia plata i or
Per brolleria pirata
Fes-los coca: tots a ratlla!
Esnifa el lloro a l’espatlla
Lalorrea mots en dansa
Clar d’un ull l’altre descansa
Hi ha mullenes amb molt gust
Emparades per presències
Fantasmals que fan disgust
Quan fugides i en absències
Porten plor per prendre’s massa
A pit jocs que dan carbassa
Que dan fruites mai senceres
Mitja tronja i ¿partim peres?
General car bat (bum-bum)
Lo particular al túrmix:
A les bruixes da patum
Tres petons d’uncions al cursi
Al profund da el que és debades
A les penes punyalades
Àcids al que no carbura
Hidratants al cara dura
Fet ja pedra suculent
Cantaré la folla fura
Pel conill i pel content
Del xaruc de la cultura
Castigant-me a ser d’incògnit
Subreptici críptic tòpic
Amb faldilles de canonge
Tiro el roc celo l’esponja
Expel·lit del reu cretí
Fou rebut en rou de llàgrima
Els grinyols del balancí
Sense poder dir paraula
I el reberen ja fets panses
¿L’expulsió dóna esperances?
El renéixer fa vergonya
Bord a bord d’una cigonya
Discernim d’un cop balder
La cremor de la malura
Pel cap baix del tremp primer
Que féu punta i serradura
I encenalls i mina cendra
Passa el temps i queda tendra
Com una ombra que es prodiga
Crema el llapis traça triga
Convindria menjar estruç
Que la testa s’hi cargola
Per si l’home de l’embús
Amb la vènia venal cola
D’embotjar manxecs a randa
Una gran bola d’Holanda
-D’on queixós amb panxa tipa-
Molinet de vent tu li pa…
no tornés
Bóta vinya al ple joliu
Xerricant remors de gola
Put la còlera a lleixiu
Perdo brida i s’estintola
Fer el rebec amb el quietista
Perdre el món d’abís i vista
La fetor ja em reacciona
Faig el tigre i ve la mona
Acabem el fotimer
Eixuguem-nos les lleganyes
Som al món i vius ¿convé
D’espolsar-nos tracamanyes?
Mentre afinin les clientes
Amb el barri a les palpentes…
Una llum al mig de l’ombra
La portera el gat l’escombra
Δ
|
entrada |
Llibre del Tigre |
sèrieAlfa |
varia |
Berliner Mauer |