Josep Igual i Febrer

cam

[Josep Igual i Febrer]

li diuen duna (o potser lluna)

Noces a Praga

Simultaneïtats

El cel sobre Berlín

li diuen duna ( o potser lluna). la rescataren del carrer.

em rep amb saltirons festívols. potser m’ha reconegut

d’una vida anterior ( la cinquena seua?)

posa interrogants de cua aristocràtica a l’halo de desconcert,

impregnat en les carícies, que m’endevina.

és neta –toaleta de tigre blanc en el trapezi de jocs–,

inclina el caparró per guanyar intensitat

en la concavitat de la mà cansada.

els propietaris em donen una copa de priorat.

provem , a l’assemblea casual, que no se’ns noten irrevocables

les amargors ( dolor, malaltia, mort: la veritat innegociable).

quan marxo, arredossada amb cargol egipci

a la cistella maternal que li han abillat, obre, somnolenta,

un ull i mig i potser m’aconsella amb un “resisteix, fingidor”.

Noces a Praga

A Monika Zgustová

Ajaguts, vençuts pel llop que devora

el combregar dels malalts voluntaris,

repassem el joc de respostes provisionals,

les danses dels amb faunes mitològics

en el sostre alterat de les noces a casa.

Recordem les banderes arraconades,

els germans comdemnats a la intempèrie

(no ets lliure si els altres no recullen

els beneficis del contracte),

arrenglerem les quatre anècdotes de sang jove

per refer-nos en la matinada supervivent:

l’amorosida son de l’abril promès,

les cireres crescudes entre cementiris de ferralla,

el crostó de pa calent entre les mans cansades,

el piano del cec jazzman,

la paperassa que podria justificar-nos

la feblesa enmig el corrent d’Heràclit,

el gat expansiu llepant les ferides del temps

–absències eriçades–,

l’esveltesa d’uns polsos anònims

en el bell i inútil combat fraternal...

Desdejunem més tard al Tigre d’Or,

entre fumalls d’enraonaires,

i concedim a l’esforç dels desheretats

tots els beneficis del dubte.

Simultaneïtats

Hi ha qui deixa un plec
amb versos
en una escletxa il·lustre de La Recoleta.

Hi ha el tigre d’acer
que es fa la manicura
tot repassant els balanços.

Hi ha el bessó fosc, sostenidor de calaveres,
que ajuda amb la càrrega
de les identitats.

Hi ha el pastor savi
que recompta les síl·labes
per a una “bulería” esgarrada.

Hi ha qui traça estratègies deslleials
per passar la darrera nit de la terra
mirant d’escalar per la nomineta d’un bavós.

Hi ha la telefonada que arriba massa tard,
com hi ha la templa foradada
i la paret abruptament esquitxada.

Hi ha les serps verdes en l’estabornit
per la rugosa absenta dels simbolistes.
Com hi ha el fetge inflat d’un rellogat.

Hi ha qui amb pedra d’esmolar
prepara les lloances i els consegüents rebuts.
Hi ha els cetacis matiners a les canonades.

Hi ha les dues bandes de l’espill.
La ficció que ens fa ficció. I el suc de dolor
que ens repinta el sostre i la màscara.

Hi ha el conformat que pacta l’abraçada
i hi ha la claror que espanta la criatura abissal.

Toquen les sis
i l’eternitat segueix sent una inexorable roda de molí.

El cel sobre Berlin

A Xavi Miró

L’opac cortinatge nega el lent carrusel del bosc.
Els tigres de la golfa semblem inquiets.
Petxines alineades – minúcies de déus ajornats - al mantell de l’espera.
La navalla del furtiu parteix una pera i s’entreté amb la ferida simetria.
L’opac cortinatge remuga la doctrina de la flamarada solar rere seu.
El quartet de cambra del no-res frega els arquets
a compàs de la fimbrada del blat llunyà.
L’esparver decidir travessa la pàgina que no faré.
Els bruixots del guinyol temen potser el llop malferit de derrotes.
L’espiral de guix en el pissarrí pacient indica el sentit i la direcció.
L’àngel etern s’arranca les ales pel vol gronxat d’una cereal trapezista.
L’opac cortinatge engoleix la innocència sense objecte.
El lampista es retarda i la corbata de setí del vell dandi no es prou

torniquet per a l’hemorràgia femoral de la matèria de les esperances.
Persistents moviments d’arena arcana escamotegen el diamant de tots.