SENSE CITES

Ara que comences a escriure aquest

poema, potser t'aniria bé

desfer-te de les roselles de vidre

i els ocells de marbre fred amb què molts

carreguen de llast el globus ingràvid

i ple de cel dels seus versos.

Deixar

aquest treball d'orfebre que s'adorm

amb gúbies toves de pastelina;

llençar la canícula dels referents

amb què molts es creuen bons i valents;

abandonar tantes cites i esments

per començar el vers com un dia en mar

amb els poemes desplegats al vent

i els dits al galop de crineres d'aigua;

és un art difícil d'aprendre quan

allò que impera és ofec i corbata.

Però tens Salvat-Papasseit i Estellés,

aquell foc insomne d'Ausias Marc,

els rius paral·lels de Màrius Torres,

i vius a carrers on tot fa baixada.

No cauran les flors del paper pintat

de la paret, —ni s'arnarà el vellut

que amb paciència xinesa et fas

nit i dia, vers rere vers, a quarts

d'una del cansament, a l’hora en punt

de tu mateix—, per una mica d'aire

fresc al teu vers. Pensa més aviat

que aquestes perles que fas gota a gota

mereixen una capbussada ràpida

de nedador expert, aquell gest trempat

d'un dofí purpuri que les enllaci

amb els estels o les pari al Sol.

Després d'escriure així, aquest món encara

tindrà advocats de rostres impassibles,

el cavaller verd dels diners dictant

les lleis del peix gros a empleats de marbre.

Sobradament, has conegut les botes

que trinxen diferents cossos de lletra,

els tactes infinits de les paraules

capolats per soldats al pas de l'oca.

Però les paraules hi són, com ortigues

i com tigres, com cutis de model...

I és molta la gent que les omple amb vida

bastida a pols cada dia. Llavors,

cauen murs i parets, i tot Berlín

—com un volcà que obre els ulls— crema i bull

la vergonya de tants mots trepitjats.

Ara que la nit digital destrena

les arrels transparents on niarà

el vers que anem fent amb cintures primes

de fil de seda, i que els pits rodons

inspiren com núvols creixents abans de tempestes,

renta't els ulls amb aigua de torrent.

I ja no hi haurà més cames gastades,

ni sines velles, ni, al cor del vers,

senglars ferits per abelles reials,

—la mena d'insectes que només viuen

per ser quelcom al rusc dels figurants,

dels jutges del món i dels setciències—;

sinó que només hi haurà un raig de Sol

que et travessa l'obac de les parpelles.

[Josep-Francesc Delgado, El fum que tot ho enterboleix, 2003]

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |