Paradís que no cau ni embafa 

A banda i banda, sucre de pomeres.
Hàbil paradís lluny de iols i tanques
folrades, els melicotons eixanques.
Quin genet d’età, fosc, fondrà les eres? 

Debades les orelles estrangeres
escolten música, munyen les xanques
que eleven el ruixim d’ambdues anques
de caramel. Oh, ritme antic, bromeres 

del millor vellut, astre que tu esperes,
jo esper; mai tigre de valor no ens manques.
Per caminals de ller som tips i arranques
gotims. Enllà, per perdudes dreceres.

                               [Josep Albertí, Aliorna, Llibres del Mall, Barcelona, 1974]