Un dia vas dir: semblava la presència d'una absència
(o, potser, semblava l'absència mateixa de l'absència).
Res no mancava sota aquell cel figurat.

També vas dir: només la ficció és real,
només allò que invento existeix
--i la resta no és ni literatura--.

Un altre dia vas aplegar paraules. Paraules
que havien caigut del silenci
com cendra escampada per un vol d'ocells.
Testament o herència, aquell llibre començà
a inscriure's, mentre un bisturí de llum
fendia una a una les imatges: en el teu cor
va començar a habitar-hi, potser
per sempre més, un tigre d'ulls de foc.

                                                        [Antonio Clapés, Tagrera]