DA

Юлия Идлис / Julia Idlis | sèrieAlfa 70

Escultura: Josep Basset

Юлия Идлис / Julia Idlis

боль моя родилась на восемь лет раньше меня

почему-то я себе изнутри

La meva pena va néixer vuit anys abans que jo

no sé per què, però em conec

A minha pena nasceu oito anos antes de mim

não sei porque, mas conheço-me

Ma peine est née huit ans avant moi

je ne sais pas pourquoi, mais je me connais

Mi dolor nació ocho años antes que yo

no sé por qué

rus1

боль моя родилась на восемь лет раньше меня

в маленьком городке под другим маленьким городком;

как она там была, пока меня не было, бегала босиком,

росла, набиралась сил?

кто смотрел на неё, брал на руки, из жалости клал с собою в постель,

чтобы она отогрелась и начала говорить-говорить,

чтобы её слова дрожащие, мокрые обретали плоть

горячих тел, холодных тел, незнакомых тел?

боль моя выросла, взяла меня на руки, сказала: танцуй, танцуй,

я у тебя вот здесь, – и ладонь положила под сердце, мол, красивая грудь.

как это, говорю, там у меня растёт моё счастье, скоро ему выходить, –

а сама не верю, плачу, прячу лицо,

мамочка, говорю, моё счастье кричит, наверное, хочет пить;

боль моя закрывает глаза, замолкает – наверное, хочет спать.

здесь соломенные сквозняки сквозь сердце, ну как мне быть

огромным городом посреди маленького городка?

пойдём, говорит моя боль, ты была у матери, теперь навестим отца,

попросим у него совета, пусть он скажет, в конце концов,

как быть без твоей левой груди моей правой руке

в огромном городе Маленьком Городке?

rus2

почему-то я себе изнутри

гораздо лучше знакома, чем снаружи,

хотя я себя там никогда не видела,

а видели меня какие-то совсем посторонние люди:

доктор, ложечкой залезающий в гланды

так, что язык обмирает, –

и выражение лица у него такое

(у доктора, разумеется, ведь лицо моего языка я всё-таки каждый день вижу в зеркале) –

такое выражение лица, как будто

он увидел что-то неприлично розовое,

например, сердце.

и я думаю: ну увидел – расскажи,

как оно там лежит,

что делает,

какое оно,

а то я-то ведь не знаю!

я только могу пощупать себя изнутри словами:

сказать: ты (это твоё имя), –

и сразу понятно, как оно там, внутри,

от каких стенок отражается,

в каких складках покоится,

где покалывает.

Юлия Идлис (р. 1981г., Калининград) — сценарист, поэт, журналист, литературный критик, переводчик. Автор книг стихов "Сказки для" (2003) и "Воздух, вода" (2005). Лауреат конкурса "Антоновские яблоки" (2002) и премии "Дебют" в номинации "критика и эссеистика" (2004), шорт-лист в номинации "поэзия" (2002). Стихи Идлис переведены на английский, украинский, чешский, сербский, голландский, испанский и другие языки. Кандидат филологических наук, автор многочисленных статей о проблемах современной литературы и культуры.

http://www.vavilon.ru/texts/idlis1.html

70

cat1

La meva pena va néixer vuit anys abans que jo

en un poble petit a prop d'un altre poble petit.

¿Com vivia quan jo encara no existia? ¿Corria descalça?

Creixia, agafava forces?

¿Qui la cuidava, qui la bressolava en els seus braços, la deixava dormir al seu llit

perquè s'escalfés i pogués parlar i parlar,

perquè les seves paraules tremoloses, mullades, s'encarnessin

en uns cossos calents, en uns cossos freds, en uns cossos desconeguts?

La meva pena ja és gran, m'agafa en braços, em diu: “balla, balla;

jo sempre sóc aquí”, i posa la seva mà allí, on tinc el cor, “que n’és de maco aquest pit”.

“¿Com”, em pregunto, “està el meu petit goig?”, “¿sortirà aviat?”,

i no confio en mi i ploro i amago la cara.

“Mama”, dic, “el meu goig crida, què déu tenir?"

I la meva pena tanca els ulls i calla, perquè té son.

Corre molt d'aire aquí, entre les portes obertes del meu cor.

¿Com puc seguir sent un poble enorme al mig d'un poble petit?

“Anem”, em diu la meva pena, “ja has vist la mare; anem a visitar el pare,

li demanarem un consell i que ens digui, per fi,

com pot seguir vivint la meva mà dreta sense el teu pit

en la ciutat enorme amb el nom de Poble Petit.”

cat2

cat2

no sé per què, però em conec

per dins molt millor que per fora,

tot i que mai no m'he vist per dins,

sí que ho ha fet gent totalment estranya:

el metge que es ficava en les meves vegetacions adenoides

i feia que la llengua es detingués,

tenia una cara molt rara

(la cara del metge, és clar, perquè la cara de la meva llengua per a mi no és gens rara),

una cara tan rara com si ell

hagués vist alguna cosa vulgar de color rosa,

com ara el cor mateix.

Doncs, si l'has vist, per què no em dius

com s’hi troba,

què fa i com és,

perquè jo no ho sé!

Només puc tocar el meu interior verbalment,

dir-li "tu" (i aquest és el teu nom),

i de seguida el sento, entenc com li va per allà dins,

en quines parets es reflecteix,

entre quins plecs està col·locat

i on té punxades.

Julia Idlis, Kaliningrad, 1981. Escriptora, poeta, periodista, traductora i crítica literària. Autora dels llibres de poesia Сказки для (Contes per a), 2003 i Воздух, вода (Aire, aigua), 2005. L’any 2002 va guanyar el premi Антоновские яблоки (Pomes d'Antonovka) i el 2004 el Дебют (Debut) en la categoria “crítica i assajos”. Alguns dels seus poemes han estat traduïts, entre d’altres llengües, a l'anglès, ucraïnès, txec, serbi, holandès i espanyol. Doctora en filologia, Julia Idlis és també autora de nombrosos articles sobre els problemes de la literatura i de la cultura contemporània.

[Traducció del rus: Yauheniya Yakubovich]

70

port1

A minha pena nasceu oito anos antes de mim

numa pequena povoação perto de outra povoação pequena.

Como vivia quando eu ainda não existia? Corria descalça?

Crescia, tomava forças?

Quem a cuidava, quem a embalava nos seus braços, a deixava dormir no seu leito

para que se aquecesse e pudesse falar e falar,

para que as suas palavras trémulas, molhadas, se encarnassem

nuns corpos quentes, nuns corpos frios, nuns corpos desconhecidos?

A minha pena já é maior, toma-me nos seus braços, diz-me: “dança, dança;

eu sempre estou aqui”, e põe a sua mão lá, onde tenho o coração, “que bonitinho é este peito”.

“Como”, pergunto-me, “está o meu pequeno gozo?”, “sairá logo?”,

e não confio em mim e choro e escondo a face.

“Mamã”, digo, “o meu gozo grita, o que é que deve ter?”

E a minha pena fecha os olhos e cala, porque tem sono.

Corre muito ar aqui, entre as portas abertas do meu coração.

Como posso seguir sendo uma povoação enorme no meio duma povoação pequena?

“Vamos”, diz-me a minha pena, “viste já a mãe; vamos visitar o pai,

pedir-lhe-emos conselho e que nos diga, por fim,

como pode seguir vivendo a minha mão direita sem o teu peito

na cidade enorme com o nome de Povoação Pequena.”

port2

não sei porque, mas conheço-me

por dentro muito melhor que por fora,

apesar de que eu nunca me vi por dentro,

sim que o fizeram gente totalmente estranha:

o médico que se metia nas minhas vegetações adenoides

e fazia que a língua se detivesse,

tinha uma face muito rara

(a face do médico, claro, porque a face da minha língua não é absolutamente rara para mim),

uma face tão rara com se ele

tivesse visto alguma coisa vulgar cor-de-rosa,

tal como o coração mesmo.

Pois, se o viste, porque não me dizes

como se encontra,

que faz e como é,

porque eu não o sei!

Apenas posso tocar o meu interior verbalmente,

dizer-lhe "tu" (e este é o teu nome),

e já o percebo, compreendo como está lá dentro,

em quais paredes se reflete,

entre quais dobras fica

e onde tem pontadas.

Julia Idlis, Kaliningrad, 1981. Escritora, poeta, jornalista, tradutora e crítica literária. Autora dos livros de poesia Сказки для (Contos para), 2003 e Воздух, вода (Aire, água), 2005. Em 2002 ganhou o concurso Антоновские яблоки (Maçãs de Antonovka) e em 2005 o Дебют (Debute) na categoria “crítica e ensaios” (2004). Alguns dos seus poemas foram traduzidos, entre outras línguas, para o inglês, ucraniano, checo, sérvio, neerlandês e espanhol. Doutora em filologia, Julia Idlis é também autora de numerosos artículos sobre os problemas da literatura e da cultura contemporânea.

[Tradução de Joan Navarro a partir da versão catalã de Yauheniya Yakubovich]

70

fr1

Ma peine est née huit ans avant moi

dans un petit village près d’un autre petit village.

Comment vivait-elle quand je n’existais pas encore ?

Courait-elle pieds nus ? Grandissait-elle ? Prenait-elle des forces ?

Qui s’occupait d’elle, qui la berçait dans ses bras, la laissait dormir dans son lit

pour qu’elle se réchauffe et puisse parler et parler,

pour que ses paroles tremblantes, mouillées, s’incarnent

dans des corps chauds, dans des corps froids, dans des corps inconnus ?

Ma peine est déjà grande, elle me prend dans ses bras, me dit : « danse, danse ;

je suis toujours ici », et elle met sa main sur mon cœur, « quelle est belle cette poitrine ».

« Comment, je me demande, se trouve mon petit bonheur ? », « il va bientôt sortir ? »,

Et je n’ai pas confiance en moi et je pleure et je cache mon visage.

Je dis « Maman, mon bonheur crie, qu’est-ce qu’il a ? »

et ma peine ferme les yeux et se tait, parce qu’elle a sommeil.

Il y a beaucoup d’air par ici, entre les portes ouvertes de mon cœur.

Comment est-ce que je peux encore être un village immense au milieu d’un petit village ?

« Allons », me dit ma peine, « tu as déjà vu ta mère, allons visiter ton père,

On lui demandera conseil et qu’il nous dise, enfin,

Comment peut ma main droite vivre sans ta poitrine

dans la ville immense appelée Petit Village. »

fr2

je ne sais pas pourquoi, mais je me connais

de l’intérieur mieux que de l’extérieur,

même si je ne me suis jamais vue de l’intérieur,

des gens tout-à-fait étranges l’ont fait :

le médecin qui se mettait dans mes végétations adénoïdes

et rendait ma langue immobile,

avait un visage très bizarre

(le visage du médecin, bien sûr, parce que le visage de ma langue ne me semble pas bizarre),

un visage aussi bizarre comme s’il

avait vu quelque chose de vulgaire de couleur rose,

comme par exemple le cœur même.

Si tu l’as vu, alors, pourquoi ne me dis-tu pas

comment il s’y trouve,

que fait-il et comment est-il,

parce que je ne le sais pas !

Je peux seulement toucher mon intérieur verbalement,

lui dire « tu » (et c’est ton nom),

et, tout de suite, je le sens, je comprends comment ça va là-dedans,

dans quelles parties il se reflète,

dans quels plis il est situé

et où il ressent des pincements.

Julia Ilis, Kaliningrad, 1981. Écrivain, poète, journaliste, traductrice et critique littéraire. Auteure des recueils de poésie suivants : Сказки для (Contes pour), 2003 et Воздух, вода (Air, eau), 2005. Elle a gagné le concours Антоновские яблоки (Pommes d’Antonovka), 2002 et a obtenu le prix Дебют (Début) dans la catégorie « critique et essais », 2004. Les poèmes d’Idlis ont été traduits en anglais, ukrainien, tchèque, serbe, hollandais, espagnol et d'autres langues. Docteure en philologie, Julia Idlis est également l'auteure de nombreux articles sur les problèmes de la littérature et de la culture contemporaine.

[Traduction : Dolors Català, à partir de la version catalane de Yauheniya Yakubovich]

70

esp1

Mi dolor nació ocho años antes que yo

en una ciudad pequeña junto a otra ciudad pequeña.

¿Cómo era cuando yo aún no existía? ¿Corría descalzo?

¿Crecía? ¿Era cada vez más fuerte?

¿Quién lo observaba, lo mecía, dejándole su lecho,

para que se calentara y empezase a hablar y a hablar,

para que sus palabras temblorosas, húmedas, se encarnasen

en cuerpos calientes, en cuerpos fríos, en cuerpos desconocidos?

Mi dolor ha crecido, me ha cogido en brazos, ha dicho: “baila baila”,

“aquí sigo”, y deja su mano sobre mi corazón diciendo “qué pecho tan bonito”.

“¿Cómo?”, digo, “¿se encuentra mi felicidad?”, “¿cuándo saldrá?”.

Y no confío en mí, lloro, escondo la cara,

“Mamá”, digo, «mi felicidad grita, creo que tiene sed»;

y mi dolor cierra los ojos, calla, creo que tiene sueño.

Cruzan mi corazón ventiscas cargadas de paja, ¿cómo puedo seguir

siendo una ciudad enorme en medio de una ciudad pequeña?

“Vamos”, dice mi dolor, “ya has visto a tu madre, ahora visitaremos a tu padre,

le pediremos consejo y que nos diga, por fin,

cómo puede seguir viviendo mi mano derecha sin tu pecho

en una ciudad enorme llamada Ciudad Pequeña”.

esp2

no sé por qué

me conozco mejor por dentro que por fuera,

a pesar de que nunca he podido verme por dentro,

sólo me ha visto gente del todo extraña:

el doctor que se introducía en mis amígdalas

–y hacía que la lengua se durmiese

poniendo una cara tal

(la del doctor, claro, porque la de mi lengua la veo a diario en el espejo)

una expresión tal, como si

hubiese visto algo indecente color rosa,

por ejemplo, el corazón.

Y pienso: si lo has visto, cuenta

cómo está ahí,

qué hace, cómo es,

¡yo no lo sé!

Sólo puedo tocar mi interior con palabras:

decirle: tú (pues es este tu nombre),

y enseguida sé cómo le va por allá dentro,

en qué paredes se refleja,

entre qué pliegues se halla,

dónde sufre pinchazos.

Julia Idlis (Kaliningrado, 1981). Guionista, poeta, periodista, crítica literaria y traductora. Autora de los libros de poesía Сказки для (Cuentos para), 2003 y Воздух, вода (Aire, agua), 2005. Ganadora del premio “Manzanas de Antonovka” en el año 2002 y del “Debut”, en la categoría “crítica y ensayos”, en 2004. Algunos de sus poemas han sido traducidos al inglés, ucraniano, checo, serbio, holandés, español y otros idiomas. Doctora en filología, Julia Idlis es también autora de numerosos artículos sobre diversos problemas de literatura y cultura contemporáneas.

[Traducción del ruso: Anna Sadova y José Luís Falcó]

70

Tatiana Moseeva ►

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer