Arxipèlag | sèrieAlfa núm. 101

ARXIPÈLAG. Joan Navarro

D’après unes pintures de Pere Salinas

1

Sang i resina. I les vespes que fugen i tornen i besen la nafra, la mel d’un altre temps, la pell assaonada, el territori nu de les hores.

2

Terreny clivellat. Torba oxidada que crema sota la memòria de la llacuna. Pols i fum. Sequeral. Bandera.

3

Els mapes de les terres de la nit. Els rius marrons i els negres insectes vora el núvol de la vida. Esquer de la immobilitat. Fusta morta. Cendra de l’aigua.

4

L’ham i la seda de l’aire. Les passes de les paraules a la porta del desert. Eixermar el camí. Seguir la línia de la fenedura, les cordes de la música subterrània. L’enorme concavitat del cos: Endinsar-s’hi: Palpar els mots: La simetria de l’ull i del cometa: L’absència. Palpar els cercles de terra, el fang que tatua l’ofidi, les inscripcions sobre el basalt, els excrements del sentit. Internar-se en el solar del temps.

5

S’han solidificat els líquids que ara es despleguen, es corben i envolten la tèrbola mirada, l’ull del pou i del cilindre. Els contorns de la ferida. La flor de la ruïna. A l’hora foscant untes amb greix els mecanismes del poema.

6

El silenci de les veles desplegades. I l’estel que penja.

7

L’escriptura dels camps a l’hivern: Llenços de terra quieta: Orografia de les mans calloses. Aquesta fulla triangular del càvec i la son de la llavor insomne on abans era bosc, on abans era artiga.

8

El ritme de l’eco que tragina les metàfores: El cos de la paraula reflectit en el moll d’un altre cos transparent: Febre de partícula encesa: Dubte de ser espina o tremolor quan trenca el dia.

9

L’espant de l’àngel en anunciar la llum de l’ombra i esberlar-se. Les fibres i els plecs. La serena argila que origina la vida. El negre llamp. L’arxipèlag.

10

Les deixalles de l’aire després de la tempesta. Aquest riu de sutja vora la foguera on crema la víctima ritual que obri la mà i deixa anar un truc d’ivori que es confon amb les llàgrimes de les coses: El clar interstici de quin indret? Del cos de l’hàlit.

11

El que ara veus és l’instant de l’esquitx mineral, les feixes irisades al vessant de la muntanya, la molsa oblidada al cos del riu: Ombra de la matèria que s’abandona.

València, octubre de 2009

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |