DA

Desnascer | Desnéixer | sèrieAlfa núm. 100 

 

 

Imatge: Cesc Navarro

 

 

Marília Miranda Lopes

 

Mulher-ascendente

Ouço-te, príncipe, no deserto de Morricone

 

Dona-ascendent

Et sento, príncep, al desert de Morricone

 

Mujer-ascendente

Te oigo, príncipe, en el desierto de Morricone

 

Femme-ascendante

Je t’entends, prince, dans le désert de Morricone

 

 

 

Port1

Mulher-ascendente

 

Urge o teu retorno, mulher-criatura
Do princípio das eras, do âmago.
Urge a tua liberdade, a tua voz
Abafada pelos ditadores do mundo.

Urge tempo consagrado a ti mesma,
Mulher criadora de marés e ventos,
Espírito galáctico de amor,
Na sua dança circular, maior
Do que os limites de qualquer sistema.

Urge o teu regresso, ó mulher-poema
Vinda dos campos, vinda do espaço,
Proferindo versos não programados
Contra a hipocrisia de quem corrompe
A liberdade, a justiça, o respeito.

 

Urge a sinapse, o salto, a catapulta,
A transformação desta vida bruta:
Acordar não pode ser um martírio
Transmitido em direto nos aquários.

Urge o teu Verbo, só reverberado
Num regaço de mãe, após o parto.

Assim, enquanto não gritas, o teu nome
Vai constando nos autos, nos jornais,
Nas redes pesqueiras de vãos perfis:

“Vítima de homicídio”, de violência,
Morta na estrada, em casa, em decadência.

Assim, enquanto em ti dormir a Deusa,
O desnorte é um quotidiano demente
Na bruma que trazes ainda suspensa.

Desse nevoeiro secular, novos genes
Trazem links de vitória e de mudança
Que dentro do teu ventre esperam vez:

Que nasçam Pioneiras e não Primevas,
Que sejam mais «Elas» e não as Evas
Pecadoras, culpadas e então expulsas
Dos paraísos que havia dentro delas.

 

A cada mulher, o traço cambiante:
Água que lhe lave o curso da história,
O curso da mente, o semblante pesado,
Água de rosa que no rosto avive
A curva expressiva e rubra, ascendente.

 

Port2

Ouço-te, príncipe, no deserto de Morricone.

Nestes dias os instrumentos parecem

tocar as tuas faixas preferidas.

 

Diz-me onde deixaste as sapatilhas,

antes de entrares no deserto.

Diz-me onde pousaste a cabeça,

se não foi no meu peito, durante

a travessia mais longa que fizemos.

 

Deitado no meu ombro,

permaneces onde te quero,

onde te alcanço: aí se fecham os olhos.

 

Nessa brandura resistimos

ao areal seco e bruto

que ainda se estende, de tão longínquo,

além do luto.

Continuas no meu colo

desde a última ceia,

desde a última viagem.

O grande Amor que nos juntou

também te espera, lá onde dançam os anjos

e se desprendem os bons vivos

de todos os vãos despojos.

 

Marília Miranda Lopes, Porto, 1969 é uma escritora e cantautora portuguesa. Autora dos livros de poesia: Geometria, Ed. Autor, 1998; Templo, Colecção Tellus, nº10, 2003; Castas, Ed. Cadernos Q de Vien de A Porta Verde do Sétimo Andar, Galiza, 2012; Victorianas, Editora Labirinto de Letras, 2015; Castas2ª edição, Ianua Editora, Madrid, 2019; Procura a Ática, Ed. Labirinto, 2020 e Os electrões também devem ter alma, Ed. Exclamação, 2021, com ilustração do arquitecto Álvaro Siza Vieira. Encontra-se representada em algumas antologias, tais como: Pequeno Cancioneiro de Natal, Portugal; Arqueologia da Palavra, Moçambique; Antologia de Ouro, Brasil; Pegadas Luso-galaicas, Espanha; Sorrisos de Pedra, Continente e Ilhas e Os dias da peste, Portugal. Colaborou em algumas revistas literárias portuguesas e estrangeiras, entre as quais: Caliban, Mallarmargens, Triplov, Cronópios, Diversos Afins, Athena, Elipse, Gueto, Correio do Porto e Capitolina. É também autora dos livros de teatro: Framboesas,1996 e Duendouro – Era uma vez um rio, 2007.

 

 

100

 

Cat1

Dona-ascendent

 

Urgeix el teu retorn, dona-criatura
Del principi de les eres, del fons.
Urgeix la teva llibertat, la teva veu
Sufocada pels dictadors del món.

Urgeix el temps consagrat a tu mateixa,
Dona creadora de marees i vents,
Esperit galàctic d’amor,
En el teu ball circular, més gran
Que els límits de qualsevol sistema.

Urgeix el teu regrés, oh dona-poema
Vinguda dels camps, vinguda de l’espai,
Proferint versos no programats
Contra la hipocresia de qui corromp
La llibertat, la justícia, el respecte.

 

Urgeix la sinapsi, el salt, la catapulta,
La transformació d’aquesta vida bruta:
Despertar-se no pot ser un martiri
Transmès en directe en els aquaris.

Urgeix el teu Verb, només reverberat
En una falda de mare, després del part.

Així, mentre no crides, el teu nom
Va constant en les actes, en els diaris,
En les xarxes pesqueres de vans perfils:

“Víctima d’homicidi”, de violència,
Morta a la carretera, a casa, en decadència.

Així, mentre en tu dorm la Deessa,
La pèrdua del nord és un quotidià dement
En la boira que portes encara suspesa.

D’aquesta boirassa secular, nous gens
Porten links de victòria i de mudança
Que dins el teu ventre esperen el seu torn:

Que naixin Pioneres i no Primitives,
Que siguin més «Elles» i no les Eves
Pecadores, culpables i aleshores expulsades
Dels paradisos que hi havia dins d’elles.

 

A cada dona, el traç canviant:
Aigua que li llavi el curs de la història,
El curs de la ment, el semblant pesant,
Aigua de rosa que en el rostre avivi
La corba expressiva i roja, ascendent.

 

Cat2

Et sento, príncep, al desert de Morricone.

En aquests dies els instruments semblen

tocar les teves peces preferides.

 

Digues-me on vas deixar les sabatilles,

abans d’entrar al desert.

Digues-me on vas posar el cap,

si no va ser en el meu pit, durant

la travessia més llarga que vam fer.

 

Recolzat en el meu muscle,

romans on et vull,

on t’abasto: aquí es tanquen els ulls.

 

En aquesta dolçor resistim

a l’areny eixut i brut

que encara s’estén, de tan lluny,

enllà del dol.

Continues a la meva falda

des de l’última cena,

des de l’últim viatge.

El gran Amor que ens va unir

també t’espera, allí on ballen els àngels

i es desprenen els bons vius

de totes les vanes despulles.

 

Marília Miranda Lopes, Porto, 1969. Escriptora i cantautora portuguesa. Autora dels llibres de poesia: Geometria, Ed. Autor, 1998; Templo, Colecção Tellus, nº10, 2003; Castas, Ed. Cadernos Q de Vien de A Porta Verde do Sétimo Andar, Galiza, 2012; Victorianas, Editora Labirinto de Letras, 2015; Castas2ª edição, Ianua Editora, Madrid, 2019; Procura a Ática, Ed. Labirinto, 2020 i Os electrões também devem ter alma, Ed. Exclamação, 2021, amb una il·lustració de l’arquitecte Álvaro Siza Vieira. Apareix en algunes antologies, entre les quals: Pequeno Cancioneiro de Natal, Portugal; Arqueologia da Palavra, Moçambique; Antologia de Ouro, Brasil; Pegadas Luso-galaicas, Espanha; Sorrisos de Pedra, Continente e Ilhas i Os dias da peste, Portugal. Ha col·laborat en algunes revistes portugueses i estrangeres, entre les quals: Caliban, Mallarmargens, Triplov, Cronópios, Diversos Afins, Athena, Elipse, Gueto, Correio do Porto e Capitolina. És també autora dels llibres de teatre: Framboesas, 1996 i Duendouro – Era uma vez um rio, 2007.

 

[Traducció de Joan Navarro]

 

 

100

 

Esp1

Mujer-ascendente

 

Urge tu retorno, mujer-criatura
Del principio de las eras, de la esencia.
Urge tu libertad, tu voz
Ahogada por los dictadores del mundo.

Urge el tiempo consagrado a ti misma,
Mujer creadora de mareas y vientos,
Espíritu galáctico de amor,
En tu baile circular, mayor
Que los límites de cualquier sistema.

Urge tu regreso, oh mujer-poema
Venida de los campos, venida del espacio,
Profiriendo versos no programados
Contra la hipocresía de quien corrompe
La libertad, la justicia, el respeto.

 

Urge la sinapsis, el salto, la catapulta,
La transformación de esta vida bruta:
Despertarse no puede ser un martirio
Transmitido en directo en los acuarios.

Urge tu Verbo, sólo reverberado
En un regazo de madre, después del parto.

Así, mientras no gritas, tu nombre
Va costando en los autos, en los periódicos,
En las redes pesqueras de vanos perfiles:

“Víctima de homicidio”, de violencia,
Muerta en la carretera, en casa, en decadencia.

Así, mientras en ti duerme la Diosa,
El desnorte es un cotidiano demente
En la niebla que traes todavía suspendida.

De esta niebla espesa secular, nuevos genes
Traen links de victoria y de cambio
Que dentro de tu vientre esperan la vez:

Que nazcan Pioneras y no Primitivas,
Que sean más «Ellas» i no las Evas
Pecadoras, culpables y entonces expulsadas
De los paraísos que había dentro de ellas.

 

A cada mujer, el trazo cambiante:
Agua les lave el curso de la historia,
El curso de la mente, el semblante pesado,
Agua de rosa que en el rostro avive
La curva expresiva y roja, ascendente.

 

Esp2

Te oigo, príncipe, en el desierto de Morricone.

Estos días los instrumentos parecen

tocar tus composiciones preferidas.

 

Dime dónde dejaste las zapatillas,

antes de entrar en el desierto.

Dime dónde posaste la cabeza,

si no fue en mi pecho, durante

la travesía más larga que hicimos.

 

Recostado en mi hombro,

permaneces donde te quiero,

donde te alcanzo: ahí se cierran los ojos.

 

En esta dulzura resistimos

al arenal seco y bruto

que todavía se extiende, de tan lejos,

más allá del luto.

Continúas en mi regazo

desde la última cena,

desde el último viaje.

El gran Amor que nos juntó

también te espera, allí donde bailan los ángeles

y se desprenden los buenos vivos

de todos los vanos despojos.

 

Marília Miranda Lopes, Porto, 1969. Escritora y cantautora portuguesa. Autora de los libros de poesía: Geometria, Ed. Autor, 1998; Templo, Colecção Tellus, nº10, 2003; Castas, Ed. Cadernos Q de Vien de A Porta Verde do Sétimo Andar, Galiza, 2012; Victorianas, Editora Labirinto de Letras, 2015; Castas2ª edição, Ianua Editora, Madrid, 2019; Procura a Ática, Ed. Labirinto, 2020 y Os electrões também devem ter alma, Ed. Exclamação, 2021, con una ilustración del arquitecto Álvaro Siza Vieira. Aparece en algunas antologías, entre las cuales: Pequeno Cancioneiro de Natal, Portugal; Arqueologia da Palavra, Moçambique; Antologia de Ouro, Brasil; Pegadas Luso-galaicas, Espanha; Sorrisos de Pedra, Continente e Ilhas y Os dias da peste, Portugal. Ha colaborado en algunas  revistas portuguesas y extranjeras, entre las cuales: Caliban, Mallarmargens, Triplov, Cronópios, Diversos Afins, Athena, Elipse, Gueto, Caliban, Correio do Porto e Capitolina. Es también autora de los libros de teatro: Framboesas, 1996 y Duendouro – Era uma vez um rio, 2007.

 

[Traducción: Joan Navarro]

 

 

100

 

Fr1

Femme-ascendante

 

Ton retour est urgent, femme-créature
Depuis le commencement des temps, du fond.
ta liberté est urgente, ta voix
Étouffée par les dictateurs du monde.

Le temps consacré à toi-même est urgent,
Femme créatrice des marées et des vents,
Esprit galactique d’amour,
Dans ta danse circulaire, plus grande
Que les limites de tout système.

Ton retour est urgent, oh femme-poème
Venue des champs, venue de l’espace,
Récitant des vers non programmés
Contre l’hypocrisie de celui qui corrompt
La liberté, la justice, le respect.

 

La synapse est urgente, le saut, la catapulte,
La transformation de cette vie brute :
Se réveiller ne peut pas être un martyre
Diffusé en direct dans les aquariums.

Ton Verbe est urgent, seulement réfléchi
Dans une jupe de mère, après l’accouchement.

Ainsi, tant que tu ne cries pas, ton nom

Reste consigné dans les rapports, les journaux,

Dans les filets de pêche de vains profils :

"Victime d’homicide", de violence,

Morte sur la route, à la maison, en décadence.

Ainsi, tant que la Déesse dormira en toi,

La désorientation est un quotidien insensé

Dans la brume que tu portes encore en suspens.

De cette brume séculaire, de nouveaux gènes

Portent des liens de victoire et de changement

Qui attendent leur tour dans ton ventre :

Pour que naissent des Pionnières et non des Primitives,

Pour qu’elles soient plus "Elles" et non les Ève

Pécheresses, coupables et alors chassées

Des paradis qu’il y avait en elles.

 

À chaque femme, le trait changeant :

Eau qui lui lave le cours de l'histoire,

Le cours de l’esprit, le visage lourd,

Eau de rose qui ravive sur le visage

La courbe expressive et rouge, ascendante.

 

Fr2

Je t’entends, prince, dans le désert de Morricone.

Ces jours-ci, les instruments semblent

jouer tes morceaux préférés.

 

Dis-moi où tu as laissé tes baskets,

avant d’entrer dans le désert.

Dis-moi où tu as posé ta tête,

si ce n’était pas sur ma poitrine pendant

la plus longue traversée que nous ayons faite.

 

Couché sur mon épaule,

tu restes là où je te veux,

là où je peux t’atteindre : là, tes yeux se ferment.

 

Dans cette douceur, nous résistons

au sable sec et brut

qui s’étend encore, si lointain,

au-delà du deuil.

Tu es toujours dans le giron

depuis le dernier repas,

depuis le dernier voyage.

Oh le grand Amour qui nous a unis

t’attend aussi, là où dansent les anges 

et où se détachent les bons vivants

de toutes les vaines dépouilles.

 

Marília Miranda Lopes, Porto, 1969, est une écrivaine et chanteuse portugaise. Auteure des recueils  de poésie : Geometria, Éd. Autor, 1998 ; Templo, Colecção Tellus, nº10, 2003 ; Castas, Éd. Cadernos Q de Vien de A Porta Verde do Sétimo Andar, Galiza, 2012 ; Victorianas, Editora Labirinto de Letras, 2015 ; Castas - 2e édition, Ianua Editora, Madrid, 2019 ; Procura a Ática, Éd. Labirinto, 2020 et Os electrões também devem ter alma, Ed. Exclamação, 2021, avec des illustrations de l'architecte Álvaro Siza Vieira. Elle est représentée dans certaines anthologies, telles que : Pequeno Cancioneiro de Natal, Portugal ; Arqueologia da Palavra, Mozambique ; Antologia de Ouro, Brésil ; Pegadas Luso-galaicas, Espanha ; Sorrisos de Pedra, Continente e Ilhas et Os dias da peste, Portugal. Elle a collaboré avec quelques revues littéraires portugaises et étrangères, dont : Caliban, Mallarmargens, Triplov, Cronópios, Diversos Afins, Athena, Elipse, Gueto, Correio do Porto e Capitolina. Elle est également l'auteure de livres de théâtre : Framboesas, 1996, et Duendouro - Era uma vez um rio, 2007.

 

[Traduction: Dolors Català]

 

 

100

 

 

Margarida Vale de Gato

 

 

| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer