Alba Cayón

Quimera de fang | Alba Cayón

On? On vols seure? On no ens acomodem gaire, si pot ser, perquè –amb permís dels presents– anirem canviant de ll(j)oc. O Joan Navarro o Pere Salinas, és una pregunta que no farem i assumim la primera regla expressa dels autors co-signant que O: Llibre d’hores «és alguna cosa més que la suma de les seues parts». Onsevulla, per tant, que comencem el viatge, resseguim la pista circular que recorre aquest «bell artefacte que pot arribar a commoure» i que sembla haver arribat just a temps per celebrar el quaranta aniversari d’aquell manifest de les taronges en el qual Navarro, fent-se l’eco barthià corresponent, ens exhortava a «participar en el fang de les paraules».

Cap celebració s’escauria més que aquest passeig pels «gargots de l’escriptura salvatge» de la mà del traç suggerent de Pere Salinas. Excursions d’anada i tornada endins i enfora de la materialitat del llenguatge, del conscient (per tant, més discursiu) i del que presumim inconscient (ingènuament, immediat). Feliçment, doncs, fins al coll de fang. D’un temps ençà la poesia de Navarro ve al món despullada de qualsevol abillament ortodoxament líric. Esdevenir imatge. Imatge pura a la recerca de la bellesa que pessiga la corda –cada cop més tensa– que fa ballar l’ànima. Un procés de depuració en el qual el verb fa temps que va ser desterrat i, per què no dir-ho, tampoc no se’l troba gaire a faltar a la festa. On la concatenació insistent d’associacions produeix aquell estrany efecte pel qual un objecte que no detura provoca la il·lusió de restar immòbil. Entrar en la seua òrbita arrossega amb força centrípeta a un delit que reclama no poc enginy. Òrbita que dibuixa de manera obstinada la creació a partir d’un motiu passat per la mirada de l’altre i emmiralla les lectures a tres bandes, que són tres espills. El Llibre d’hores que Joan Navarro escriu a partir del quadern O que Pere Salinas pinta a partir del record del poema Els vèrtexs de la O de Joan Navarro. O el discurs que el lector construeix a partir de la mirada que Navarro fa de Salinas quan mira Navarro... I cadascú de nosaltres, des del propi vèrtex, aboca amb descaradura les constants vitals a la mirada de l’altre.

Probablement a dia d’avui ja hem sobrepassat amb escreix els límits del que Benjamin assajava, amb clarividència profètica, què podia significar per a l’art l’era de la reproductibilitat tècnica. Llibre d’artista o llibre d’hores, poc importa decantar-se, si no perdem de vista la voluntat d’invocar aquella aura perduda, fa temps sacrificada (llàstima que això es materialitze, gairebé sempre, en un determinat preu d’adquisició; joia d’una esplèndida edició que inclou la traducció a cinc idiomes). Una aura que es projecta en «l’exemplar únic» que es pretén l’experiència de cada lector i en la defensa de la poesia com la litúrgia que ha d'envair la vida. Aquí el salteri té forma de salmòdia tel·lúrica.

On som? Semiosi o simbiosi il·limitada? Altra volta, aquesta tossuda «o». Sempre al bell mig increpant el pas tranquil. Estimat Perejaume, tenies raó: «No arribarem mai a cap imatge on ens sigui possible descansar?». Arrecerar-se a l’avenc d’un somniat abans de la paraula és un camí possible. El de Pere Salinas. El de Joan Navarro. El de «tornar enrere. Baixar al pou humit. Allí, tot just allí, on va rebentar la consciència. Dins la nit de la terra. Amb els alfabets remullats. En l’estança buida. On la primera volta. Allí. Amb l’esplendor imperceptible de les llavors». I juguem un cop més a copsar els límits del buit. A temptar la destil·lació que ha d’alliberar les paraules del seu pes. Il·lusió òptica o virtuosisme poètic? Ara no cal triar. No sembla pas incompatible. O: Llibre d’hores afaiçona la quimera. Conjunció de la possibilitat, alternança i equivalència alhora, per «traginar les imatges que hem oblidat». Per «passar de l’aurora a l’aurora». Benvingut sia, per tant, el no descans.

[Publicat a la revista Caràcters núm. 69, tardor 2014]