Discurs 29 de juny de 2018

Bon vespre, autoritats, amigues i amics.

Són tantes les gratituds que haurien de ser donades. Tantes. Són tantes les que oblidaré esmentar... Al pare, que se’n va anar quan jo era tan jove. Que va celebrar amb els seus amics el premi de poesia que el seu fill menut havia guanyat. A la mare, que em va llegir amb tota la seua estima fins que se’n va anar, ara fa onze anys. Als meus germans, per ser els meus germans. A Salvador Jàfer i Josep Bonet per aquells anys de trinitat i benzina. A Carles Jorro, que ens va acollir a la Llibreria Tres i Quatre. I a l’editorial. A l’Amadeu Fabregat, que ens va incloure en la seua antologia perquè érem carn fresca. A Ramon Balasch, Xavier Bru de Sala i Maria Mercè Marçal, que van baixar de Barcelona –una altra trinitat, aquesta– per oferir-nos publicar a Llibres del Mall una volta i una altra. A Gaspar Jaén i Urban per aquell viatge a la Bretanya que va omplir les nostres cambres de mapes. A Vicent Berenguer, que es va encabotar a publicar-me una tria personal a Edicions de la Guerra l’any 1992. A Octavi Monsonís, que em va ajudar en la traducció de l’Amado mio de P.P.P. Pasolini i a qui després vaig comboiar per traduir Ossos de sípia d’E. Montale. A Beppe Fiorelli, que va fer la revisió d’aquella primera edició i també de la segona que tot just enllestirem la setmana que ve a Bolonya. A Marc Granell, que va acceptar de bon grat publicar el llibre a l’editorial Gregal. A l’Adela Gato i Amparo Salvador, que van traduir al francès aquell Salvatge! i que Jean Pierre Pouzol va editar. A Manel Alonso, que em va oferir l’any 2004, després d’un silenci de 18 anys, publicar Magrana a l’editorial Brosquil, i pel que va suposar per a la meua escriptura posterior. A Lola Andrés, que n’ha fet la traducció al castellà i que aviat serà a les llibreries. A Veronika Paulics, que n’ha fet l’edició portuguesa i que esperem que s’edite abans d’acabar l’any a São Paulo. Al pintor Pere Salinas per la seua immensa generositat i afecte que va possibilitar que treballàrem en tres llibres conjunts. Llibres que m’omplin d’orgull. Que ens omplin d’orgull. A Paco Bascuñán primer i després a Lupe Martínez Campos per l’estima i dedicació en dissenyar Atlas, Grafies·Incisions i O: Llibre d’hores, tots tres amb Pere Salinas. A Rosa Serrano, que es va llançar a la piscina –no sé si sabia nadar, però sembla que sí– quan va editar Atlas, així com a Josep Cots, un altre nadador agosarat, que m’acaba de publicar a Edicions de 1984 la traducció de la Poesia completa de la brasilera Orides Fontela... A tants i tants amics i amigues poetes que m’han ajudat a créixer escrivint el que han escrit... A tants i tants amics i amigues que no anomene, però que sí que anomene... Als amics brasilers que em van obrir la seua immensa literatura. Als que he traduït i als que no. A Glòria Mengual i a Dolors Català. A tots el col·laboradors i traductors de la revista electrònica sèrieAlfa, tants, després de 18 anys de vida. A les llibreteres de Fan set... A Pere Císcar per dedicar tant de temps de la seua vida als meus versos, i per la seua estima insubornable... A Jordi Marrugat, que també. I a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que ha premiat el meu treball, el nostre treball... I a tots vosaltres per acompanyar-me, per acompanyar-nos aquest vespre.

Els anys. I l’escriptura. Al llarg dels anys. Al llarg de les escriptures. I el silenci. Al llarg dels anys. I dels llibres. I l’obstinada pregunta de per què escrivim. I el permanent misteri de com naix un poema. Construir un poema com una casa, com un habitacle. Per ocupar-lo. Per viure-hi. Per passar un temps en ell, en el poema, en la casa. Posar els fonaments. Alçar parets. Cobrir-ho tot amb una teulada que ens arrecere, que ens abrigue, que ens protegesca de totes les inclemències del temps. De vegades, del mateix temps. Del que no deixa de transcórrer i també de l’altre. Del temps fred, del temps canicular. Poemes per viure en ells. Per un temps llarg. Per un breu lapse de temps. El poeta i el lector com a constructors del poema. Com a ocupants del poema. No hi ha poema sense lector. Per això el lector és també el seu constructor i el seu hoste. Aquell que s’endinsa en les seues estances, que el recorre, que l’habita. ¿De què serveixen les cases si no són habitades? De què serveix un poema inhabitat? D’aliment d’arnes? La primera pedra. Quina és la primera pedra d’un poema? ¿Hi ha realment una primera pedra? ¿Hi ha sempre un plànol previ que guie la seua construcció? ¿Com es fa un poema? Aquestes, potser, són preguntes que en algun moment algú s’haurà plantejat. Jo també me les he plantejades moltes vegades, i la resposta no ha estat sempre clara ni sempre la mateixa. Sovint em resulta enigmàtic com s’inicia el poema. Com arriba el rampell que farà funcionar la maquinària. De vegades és una paraula que porta a una altra i aquesta, a poc a poc, a la resta del poema. D’altres, però, és una imatge la que el posarà en marxa. Imatge i text. Imatge i paraula. Estimar les paraules que contenen les llavors de les altres paraules, els seus lligams secrets, els camins ocults que ens mostren. Estimar les paraules que desplegaran les imatges. Encabir aquestes imatges en uns versos. ¿Podrien existir les imatges sense les paraules? ¿Les podríem entendre sense codificar-les amb paraules? Les paraules i els mons que amaguen. La seua espera per ser de nou llegides, per ser de nou usades, fins i tot creades. Les paraules i les imatges i les idees que amb elles construïm.

COM UN LLAMP

Com un llamp. A Berlín vaig plorar contemplant una pintura de Mark Rothko, transportat pel color, dins de la soledat del color.

Un dos de gener vam veure les cúpules de Venècia totes nevades. Ara ets farina de diamant en algun lloc del planeta.

Els daus giravoltaven pels camps de l’aire, rovell de la llum.

Com un llamp. Dins la terra fresca havien sembrat la llavor. Desembre d’aram i gingebre. Talismà de les hores felices.

Dins del si de la terra el pinyol irisat de la llum.

I les nafres de Joseph Beuys.

Mostra la teua ferida.

Tres vasos de bronze. Bomba de mel. Tomba de llebre. Telèfon de terra.

Les teues cendres navegant cap a la badia.

A Gran Sol els bous llauren els deserts de l’aigua.

Que tornes sa i estalvi.

T’esperen els bedolls dels boscos, el plugim de l’alba, les pàl·lides vinyes, pedres que brillen als rius sense fons, vegetals maragdes.

Som i no som. Plenitud i absència. Collar de llum d’una estrella ja morta. Memòria del temps a venir.

I també les ànimes s’evaporen de les aigües.

I tornen al foc, exhalació ardent.

Com un llamp. Aquell capbussó a les aigües marines. Navegant sense nau. Cervell al ras. ¿Adéu? I te’n vas anar amb els pòl·lens de l’aire sense poder dir-me adéu. Per sempre. I em van pujar des del ventre de l’aigua, mariners de la lleva, a la terra dels homes.

I no vaig poder, pare, dir-te adéu, i te’n vas anar dins la barca de cedre fins als límits del temps.

Navegues

perquè has de navegar.

Intenta navegar, intenta

navegar.

A Santa Maria della Vita bramaven desconsolades les terracotes. Bolonya, polpa de boira, alegria del muguet a les andanes d’abril. Via Santo Stefano, via Solferino, via Saragozza, via dell’Unione.

I creixies,

i covaves al cor l’alquímia dels colors,

el secret de les formes,

l’enyor de l’amor que encara no havia arribat:

llum que prové de la llum.

Ecbàtana,

la de les set muralles pintades

amb els set colors dels planetes,

orgull de Pèrsia.

Suger triturava safirs per fer blau de vitralls.

Cromàtica esfera de Klee:

Ulls enlluernats pels colors.

A l’hort, les llimeres embeuen la claror del migdia.

La terra fecunda. Les fosques torberes. Les pedres precioses. Els astres lluents al fons de la balma.

I si em parla, li parle.

I si em somriu, li somric.

No havia posat ell encara una pedra blanca al camí.

Un riu de barcasses repassa la plana en clarejar el dia.

I el febrer metàl·lic arribà com un llamp.

¿On sesteja l’or dels raïms?

Com un llamp. Vendaval que arrabassa el senderi i escabella els sentits. Sense treva. Com un llamp fulminant.

I el sud diu: tinc un amor al nord i un sol en un cove.

I el nord diu: tinc un amor al sud i una nit estelada.

¿I si el teu nom fóra riu?

¿I si el meu nom fóra delta?

¿Què farem fins a boca de fosc?

El temps que no és temps. Les hores que fugen. Enyor de l’enyor. ¿Què farem fins a boca de llum? Orfe de tu sense ser tu el meu pare. Vi daurat que madura a la vinya. Recer del meu cos. Tranquil·la badia. Enèrgic sotrac.

Els tàlvegs coberts per boires terreres.

I els colors creixien i s’obrien les formes.

Els blaus d’arxipèlags. Els rojos ferits. L’alè que s’escapa. Els blancs d’harmonia. La neu de la cendra. El dolor abissal per la completa ruïna. Fosca és l’escletxa.

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons.

¿On ets ara amic? ¿Viatges per l’Àsia? ¿T’has perdut per l’Índia? ¿Sojornes feliç al cor d’una duna? ¿Ets espora fecunda de líquens d’Islàndia? Enorme la urpada. Les mars flamejants. El groc dels dacsars. Els camps sense límits davant dels seus ulls, ja sense nom a la riba del Neckar. El núvol de foc que rebentat ara plora.

El temps dels sarments.

Mercuri vivent. Horitzó de plata.

Arribat el moment, et ruixaré amb llet blanca,

i llençaré herba verda a la lluna que ens mira:

els auguris, llavors, ens seran favorables.

Com un llamp has entrat en la meua vida. Com un llamp.

A Pere

Moltes gràcies. Els volem a casa!

València, 29 de juny de 2018. Octubre Centre de Cultura Contemporània.