Laudatio Pere Císcar

LAUDATIO DE JOAN NAVARRO TERCERO

Pere Císcar

Nasqué el nostre homenatjat, és a dir, li donaren un nom i assassinaren, pel juny del 1951. Als nou anys esdevingué un niño de Oliva que se vino a vivir al Cap i Casal, en concret als escolapis. L’any 1969 entrà en Filosofia i Lletres a la Universitat de València, on conegué Josep Bonet i més tard Salvador Jàfer. El seu primer llibre, grills esmolen ganivets a trenc de por, és segons Jordi Marrugat un títol programàtic: té “el valor simbòlic d’un premi de referència” [el primer Octubre de poesia], “un any emblemàtic i una nova manera d’escriure poesia.” Efectivament, el 1974 començava al País Valencià amb l’antologia Carn fresca d’Amadeu Fabregat i la publicació dels debuts de Navarro i Jàfer allò que, segons Eduard J. Verger, sembla ja inevitable: l’etiqueta “Generació poètica valenciana dels 70”. El realisme dels anys 60 valencià quedava superat. Pel cantó navarrià per una escriptura més onírica que surreal.

Aquella nit dels primers Octubre, en la foto de la premsa, Navarro ja duia el bigot que el caracteritza. Això del bigot és el més important. Joan sol ser una persona riallera; ara bé, si algun dia veieu que se li estarrufa el bigot ja podeu arrancar a córrer. Esdevé un tigre com els que li agrada col·leccionar.

Tornem a la biobliografia de l’homenatjat. El 1975 Navarro publicarà a l’editorial Llibres del Mall el seu segon títol: L’ou de la gallina fosca, un nom triat per Joan Brossa perquè l’originari, Ventim al bosc, no els apanyava. Amb aquest llibre Navarro mostrava el que potser era i és el seu principal defecte: és un classista; en concret, un etern partidari de la classe obrera; encara el podeu vore en manifestacions esquerranes de diferents tipus per València. Els versos de L’ou de la gallina fosca s’omplin de punys, falçs i oriflames, i no sabem encara com va passar la censura. És el seu poemari més polític, l’únic, si exceptuem alguns poemes escadussers; un poemari rebel contra el realisme i contra la realitat tardofranquista.

Navarro participarà com alguns dels presents ací hui en allò que Josep Piera ha anomenat el “boom” de la poesia dels 70 als Països Catalans. Navarro publica al Mall, inaugura la poesia de 3i4, recita al Price Congrés mentre feia la mili, s’associa a l’AELC i aporta plaquetes a revistes setantines com Lletres de canvi, Cairell i Reduccions. En el recent Mig segle de poesia catalana Altaió i Sala-Valldaura, és clar, l’inclouen en l’apartat dels 70 si bé es deixen alguns noms valencians importants dels 70. Volem denunciar públicament sobretot l’absència de Pere Bessó. Al capdavall, entre els poetes valencians dels 70 en actiu, és Navarro en la línia hermètica i Bessó en la línia culturalista neobarroca els dos darrers setantins, és a dir, els dos que han estat impermeables al generalitzat retorn a la lírica i a la sentimentalitat dels seus coetanis des dels anys 80. Ja sé que molts de vosaltres pensareu que quina mania més lletja per la taxonomia té la filologia; en alguna cosa s’assembla als magatzems de taronja del meu poble: cal escollir, etiquetar i encaixar, fins i tot els colps.

Tornem a Navarro. De Bardissa de foc, publicat per Llibres del Mall el 1981, pensem que és una obra mestra des del punt de vista poètic, narratiu i intertextual. Remetem a la tesi de Pere Císcar que podeu consultar al Roderic electrònic de la UV. Visquen els 15 minuts de Warhol! L’any 1986 i, animat per Gaspar Jaén i Urban, Joan Navarro recull les seues plaquetes a La paüra dels crancs a 3i4. Més tard, el 1992, trau una Tria personal a Edicions de la Guerra, on inclou un altre gran llibre: Salvatge!; aquest és potser el seu títol més desconegut, però té un valor enorme. Mentre, ha publicat el 1991 el llibre que al nostre parer és el menys interessant de la seua obra: la narrativa Drumcondra; malgrat tot, és el títol que millor permet entendre com Navarro, aquesta vegada des de la ficció, encara el fet poètic i sobretot la intertextualitat.

Després del 92 i durant una dotzena d'anys Navarro no publica cap llibre, només poemes solts ací i allí. En desconeixem la causa. Però l’any 2004 Navarro torna a publicar un llibre, Magrana, a Brosquil, que fou premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Des d’aquell any Navarro no ha deixat de publicar obra pròpia i traduccions. Com autor individual ha escrit, a més de Magrana, A deslloc (Denes, 2010, premi Carles Salvador de la UPV) i El plom de l'ham (2014, Edicions 62, premi Ausiàs March de Gandia). Amb el pintor Pere Salinas ha publicat 3 llibres i mig. El primer Atlas (Correspondència 2005-2007) isqué en Tàndem i obtingué el premi al millor llibre valencià editat el 2009. El segon, el 2010, Grafies·Incisions a Editilde i el tercer el 2014 anomenat O: llibre d'hores a Edicions 96 (Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians). L’últim llibre de Navarro és escrit amb Lila Zemborain i Pere Salinas; s’anomena Llum cinabri / Calma tectònica i isqué a La Garúa el 2015. Com a traductor Navarro ha versionat, als anys 80, i de l’italià, Pasolini i amb Octavi Monsonís Ossos de sípia de Montale, premi Cavall Verd de traducció; i al s.XXI autors de llengua portuguesa com Elisa Andrade Buzzo, Majela Colares, Antônio Moura i enguany la Poesia completa d’Orides Fontela. Creiem que Navarro intenta com a traductor ser el més literal possible.

Si la seua poesia dels 70 i dels 80 eren pròpies d’un bruixot com deia Josep Iborra, al s.XXI Navarro practica la poesia-apòzema. Desconfia com Nieszsche de la gramàtica i sobretot de la sintaxi. La manca de verbs de la seua poesia ens obliga com a lectors almenys a la relectura, i, per tant, a fixar la vista. El fet que opte pel sintagma i no per l’oració, és a dir, l’elisió del verb no comporta una substitució tàcita pel copulatiu, ni impedix l’acció i la reflexió sinó que les potencia. Navarro continua sent fidel al gir imatgístic dels anys 70 i a la llibertat, també a la d’associació d’idees. Sembla desconfiar de la raó, com si preferira les impressions sensibles al sistema. Sempre ens ha sorprés que un professional de la filosofia com Navarro, professor d'institut fins la seua jubilació, estiga tan atret per una Raó altra. Per això, parafrasejant un carrer de València, de vegades ens hi referim com a Mestre Irracional.

Interpretar el Navarro del s.XXI és un treball de risc. No és que el darrer Navarro siga inimitable; a l’inrevés, les seues petjades són facilíssimes de detectar. Ara bé, aneu en compte, crítics: ni tota la col·loquialitat en alexandrí i decasíl·lab és estellesiana; ni tot poema en prosa amb imatges en asíndeta és navarrià. Potser el camí per enfrontar-se a Navarro siga responent-li artísticament. A través de la pintura com Pere Salinas o a través de la poesia com Lila Zemborain, o d’assajos-pròlegs com Jaén i Urban, Giralt-Miracle, Sòria o Gorga. Navarro es pot interpretar a través de la filologia (com ha demostrat Marrugat des d’una perspectiva postmoderna o des de la crítica temàtica Escrivà, Esteve o Camarasa i Viana); però també des de la filosofia (a través de Nietzsche, per exemple, com ha fet Calafat). I per a quan des de l’estètica o des de la filosofia del llenguatge? I per què no a través del cinema? O de la música? Al capdavall com ens va ensenyar Ferran Carbó, Navarro fa anys que escriu llibres de llibres, no llibres; per tant, podem parlar d’una escriptura serial. A més en una entrevista dels 80 el propi autor afirmava que quan escriu un poema partix d’una imatge. Per això és tant important i fascinant la col·laboració Salinas-Navarro, sobretot en Atlas. Com ix tot això i sobretot com s’enllaça? És que veuen diferents de nosaltres? El muntatge de Navarro si seguim la tipologia d’Eisenstein és un muntatge intel·lectual. Tal vegada tot es reduïx a l’aforisme d’Heràclit: “Una harmonia invisible és superior a una visible.”

Potser el millor poema per entrar en l’estil navarrià del s.XXI siga “Tornar a la pintura” del llibre El plom de l’ham; almenys és el que permet una anàlisi estructural, millor dit generativa, de la poesia navarriana. Quina estructura profunda o pregona amaguen eixes no-oracions? Navarro no escriu poesia del silenci, sinó del límit. Sol col·locar a l’inici dels seus llibres, als seus “pòrtics”, poemes-reflexions sobre la poesia, el llenguatge o l'art fent alhora poesia; ens referim a textos com “00”, “Imaginar un llenguatge”, “Incisions” o “El plom de l'ham”.

Navarro és un poeta poeta, és a dir, no és crític literari, ni ha fet ressenyes ni és filòleg i a penes si ha editat en paper algun número especial de la seua revista electrònica sèrieAlfa, publicació que va rebre el Premi de difusió de l’AELC valenciana el 2008. Quan Navarro presenta o escriu un pròleg escriu allò que ell anomena artefactes, çò és, el que li dona la gana. Només ho advertim per si algú dels presents goseu demanar-li-ho. També us prevenim que fins i tot en públic es queixa dels que navarriegen i que davant d’un gran elogi sobre la seua obra el màxim que diu és “moltes gràcies, glups”. Suposem que hui s’allargarà un poc més.

Hem dit abans que no és crític literari. Ara que no ens escolta ningú; n’haguera estat un de dur ja que quan un llibre no li agrada diu en dos palabras: infumable. Però no dona cap explicació ni perquè, com en els seus llibres. Intuïm que per Navarro el poeta ha de mostrar, no demostrar, fidel com és al lema barthià que apareixia al “Manifest” del seu llibre grills esmolen ganivets a trenc de por: cal ocupar, interpretar el poema. I és que Navarro no diu ni pruna sobre la seua pròpia obra; un exemple: a vore Joan, per favor, mira’m almenys la part de filosofia de la tesi sobre tu; tinc por que els del tribunal m’agarren i em facen un sant llàtzer. Encara estic esperant. Vosaltres no sabeu que és guaitar Navarro al moll de la provocació: en una sopar de poetes filòlegs sentencia “jo no distingisc una metàfora d’una metonímia… ni falta que fa”. I és que Navarro és sobretot directe. Un altre exemple: Joan, m’agradaria que em presentares Maria Josep Escrivà per publicar a Edicions 96. Fet, quedem en la presentació al Malva-Rosa. Vaig allí i li diu a Maria Josep: ací tens a un de Berroard que vol que el publiques; i se’n va i em deixa tot sol. Pa matar-lo. Moltes vegades sentim el mateix davant la poesia navarriana: ens sentim sols, com un personatge de Kaspar Friedrich. I ara què? Pancalisme, síndrome d’Stendhal? Recorde la primera vegada que havia de parlar en públic de Navarro; era en la presentació de Magrana a la Pobla de Vallbona. En aquell paper déiem: Quan vaig despertar Magrana de Navarro encara estava allí. Si jo fora illenc diria: Jo am Navarro; però soc de la Safor, quin dolor.

No tingueu por de Navarro. Llegiu-lo. Ens ensenya a ser exigents com a lectors, ens enriquix el lèxic, ens obliga a consultar l’enciclopèdia i ens aporta intertextualitat. Ens fa més savis i alhora més infantils, és a dir, curiosos, omnívors, com ell. Llegiu Navarro, estudieu-lo. Audaces fortuna iuvat. I escolteu-lo també; recita excel·lentment; i si el llegiu mentre l'escolteu, com que a més té un tempo pausat, captareu un cert to místic com el visionat del Diari del retor de camp de Bresson.

Parafrasejant Gimferrer, és dur ser un lacai-poeta en temps de Joan Navarro Tercero. No sabem res del Navarro Primero ni del Navarro Segundo, però del Tercero podem afirmar que és un dels millors poetes catalans del s.XXI, un dels millors o el millor, que, com diria Silvio Rodríguez, no es lo mismo pero es igual. I ací estem, hui, Sant Pere del 2018, totes i tots, per celebrar-ho. Salut, Joan. Gràcies, públic, per la paciència.

Octubre Centre de Cultura Contemporània, València, 29/6/2018