Saint Michel

Miraves Notre Dame
i no sé quin incendi et cremava
la fusta vella dels ulls, presoners
d'un temps irrepetible.

¿Volies compartir
la penombra fidel d'altres paisatges?
Potser no eren meus
aquells mots ni l'atzar ni la tristesa...

Més tard,
caminàvem per la riba del Sena.
Plovia.
Damunt dels llibres vells, els bouquinistes
estenien la meua solitud.

[Vicent Alonso, Cercles de la mirada]

eres tu o era jo
qui mirava passar el sena
com un instant
que a l'infinit s'arrapa?

plovia la tarda
sobre llambordes en flor
i al pont dels arts
corrien sota l'aigua
noies tendres i oblidades

recorde el teu esguard
i la rotunda presència
del temps
-o la teua veu, ara-
aquella tarda de pluja
i absències.

[Anna Montero, Com si tornés d'enlloc]

Diàleg

   No passaran més que uns dies quan de nou des del pont miraràs Notre Dame i esperaràs que vigile com se't crema la fusta vella dels ulls i ho sabré i potser no hi haurà foc ni pluja sobre llambordes en flor ni noies tendres i oblidades que corren sota l'aigua ni llibres vells coberts de solituds fingides per la gràcia dels mots.
   Llavors, et diré que la paraula ens condemna a morir i tu hi consentiràs i no sabrem quin silenci abraçar per salvar-nos i si paga la pena d'esmerçar un sol instant a dir la joia més petita o el dolor que ens hem anat descobrint al fons de tantes mirades.
   Així, ens avindrem feliços a viure les hores, deixats anar com rius sense rescloses, sense ni un sol pensament que regire records o els invente, sense ni un sol exercici que fingesca passions o esperances, sense saltar a la gropa dels mots, delerosos de dir i saber no importa quins misteris.
   Accepta'm aquesta conjectura, deixa'm prolongar aquest difícil equilibri entre silencis!

[Vicent Alonso, Del clam de Jasó]