Poètica

Visions des d'Olaia

(1)

Aquest és l'instant del dubte. És el moment en què la dolça amargura del món flueix entre el camí fet de noms i de retorns d'aquest soliloqui de cendres i miratges. És, també, l'àmbit més íntim i intransferible i on puc trobar la dúctil identificació entre la llibertat i la imperible necessitat de viure i escriure. És el míser i enaltit segon en que vèncer aquesta cruesa enterca esdevé el recòndit combat que, dignament i amb turpitud, estrafo cada dia contra la desfeta i la inversemblança d'una ciutat sense treva ni gaubança mentre sé de mi entre aquest íntim espai on indefugiblement em pertoca viure, mentre la vida em permet malmetre signes i malfiances entre els carrers del tràngol i la complanta, mentre el temps em narra els dits i em crema la gola i la incertesa. Llavors, callat i guarnit, alço els parpells i me n'adono de la nuesa dels llavis i les ferides, massa adelerat com estic de murs i oblidances.

Així, altiu genet de la misèria i la rosella, esberlo els miralls que les andròmines i les clepsidres han suturat amb el pas dels anys i els exilis, òbric les portes giratòries per on fressa el paisatge gris i zelós del desassossec i la basarda, i respiro totes les espases i alberedes en una mateixa constatació del meu nom i la meua angoixa, en un mateix gest de paraules i crepuscles.

Aquest és l'instant de la irremissible coneixença. El moment en què em sé sense saber-me, en què el mot viscut pal·lia el regust agredolç de rosada que el sobreviure deixa entre la pell assedegada del destí i la bellesa, en que m'habito la gola al bell mig dels esguards i les veus com guerrer d'uns silencis cicatritzats per aurores, rous i prometences. I em sento viu, i em sé mesell, esberlat, hostatge d'un àmbit indesxifrable on respira la paradoxa del món i on es troben i perduren els senyals afigurats i persistents del mot i la creença, aquest insubornable, just, humil i irrepetible instant en que em sotgen l'ardiment de les mans unes poques paraules avesades a dir-me i a escoltar-me, en què em mussiten i testimonien el profund adveniment de l'existència.

Sapigueu-ho: aquest és l'espai on visc, aquest és l'home des de qui em sé i em dubto, aquest és el cos on aprenc el llenguatge consirós i incessant de la pluja i l'alfabet d'una fi de segle incerta i emmirallada.

Aquest és l'habitacle del meu combat i la meua persistència, el moment irrenunciable i humil de la meua única i silent victòria.

(2)

El cansat fullam dels àlbers m'assenyala el tremp del temps i la seua persistent i altiva insurrecció, aquesta rebel·lia sotjadora d'heures i estigmes. I des d'aquesta immòbil cambra els meus parpells s'esllavissen pel corrent silenciós dels instants i els dubtes, i res comprenc d'aquest món d'alifacs i d'ombres, de cadenes i combats arborats amb el temps i amb nosaltres mateixos. I tot ho recordo, tot, tot ho basteixo ara amb un feix d'incertesa i univers, amb un desig de mars i noms deshabitats. Mentrestant, defora la ciutat ens habita, ens parla amb crostes als ulls i sang a les pupil·les, ens viu pausadament amb veus basardes i fugisseres el poc espai d'història que la vida ens dóna per viure-la i dignificar-la. I esdevenim hostes i hostatges insurgents, naus ferides cercant l'alba i la riba on malmetre i rememorar tots els naufragis.

El vell verd de l'avinguda em torna a calmar la sofrença d'aquestes hores i aquestes mans massa, massa assedegades, callat vestigi de cossos espurnejant-me l'existència amb frisances i roselles. I res més sé. Per això em desconec, insubornablement, amb l'oculta i aspriva coneixença dels mots i els actes, amb la sella impertèrrita i irrepetible temprança, el seu escull on respiro, cada dia, els seus signes i on aleno la humil venjança contra aquesta derrota mísera i quotidiana.

I és des d'ací des d'on em visc i us parla, genet com sóc d'exilis i retorns, mesell de  somnis i remembrances. I és, des d'ací, des d'on escolto i respiro el tremp amarg i delerós dels dies, des d'on escruto i pregunto a la vida el preu que em cal pagar per tal de poder-la copsar i cercar entre aquest rou fugitiu on es veu el món i sé de la seua paradoxa, entre aquesta delectable i dolorosa compareixença de tots els àmbits i totes les vivències on he bastit el gest incert del nom i del sobreviure, on he contemplat el fressar calm dels territoris ocults dels meus passos i les seues figuracions, les flagrants imatges que els miratges ens atorguen i que la incessant i íntima esquerda, que obre en nosaltres el tràngol del viure, ens sotja i ens somou les pedres caminades i les ferides contestades per poder retrobar-nos entre la pell l'ombra quotidiana i delerosa dels llavis i les paraules.

[Manuel Garcia Grau, (Benicarló 1962-Castelló 2006) Llibre de les figuracions]