Com pot ser, talaiot, que ombregis mentre fas rajar la memòria a glops petits, a cops de viatger que davalla des de la fresca incerta per tal de recuperar, encara que només sigui amb el record d'un positiu digital, l'abolició absoluta d'aquesta polpa que es mastega, de la terra que s'agleva a grapats sota els peus, tot marcant l'espurneig del verd, aquella brasa incandescent que clivella les pissarres i juga amb el tornassol relliscós i fràgil del silenci.

[Jordi Cervera, Talaiot, Edicions del Salobre, Lloseta, 2005]