Atrás del agua
Atrás del agua hay aposentos, estancias, jardines de áureos perfiles y esplendor insondable. Bajan y se despliegan en delgados tamices, en velámenes densos, en claridad. Atrás del agua se tiende el tiempo
de entonces, ya humedecido, ya derramado entre las mínimas grietas, entre los íntimos escollos. Allí puede tocarse la luz. Puede tenerse entre las manos, latiendo, vibrante y límpida, como pez. Brota entre los lienzos, se esconde: con sus destellos aguzados recorre, borda y deshila un oscuro tapiz. Se hunde en la noche palpitante.
Son filamentos del espacio sus rastros de oro. Son vellones de tiempo que se deslizan para narrar la historia, una vez, y otra, y otra, siempre distinta. Son tejidos fugaces como un soplo. Como un fulgor. Atrás del agua,
sin ruido, se desdobla la trama: líneas aisladas, sensaciones, ámbitos, cavilar entre las huellas. Hebras, resacas, sendas que se confunden; portales tibios y bulliciosos. Viento
Vidas que se cifran, de pronto, en un gesto detenido, en un impulso, un umbral; frágil, como una flor, es la materia en que convergen. Diente de león. Frágil y suave como un pétalo. Una gota las funde; las dispersa:
ternura, gozo, hacinado dolor. Como un roce en el agua, entre el silencio, se abre el almendro. Cada primavera su festiva irrupción, su honda frescura inusitada.
Los mismos brillos, los mismos trazos vuelven y acechan bajo el cristal. Los mismos cauces que lo estremecen. Voces que recorren los patios, que despiertan en risas, en dinteles. Recuerdos ávidos y embriagantes, anegados de luz. Son espacio sus reflejos. Son venero sus sombras. Voces y sol entre los huertos de una eterna y colmada ciudad cambiante. Una ciudad profunda y cristalina.
Son espejos: su centro y su fluir continuo; su derramado transcurrir. Son senderos sus ecos, su incantación.
Entre la vida y la muerte, entre sus filos, gotea el silencio. Suben
los peldaños al agua, cruzan, se encienden por los delgados laberintos. Son la ficción de una secuencia, el sentir de un trayecto. Unos en otros miran, se reflejan; son la misma sustancia, el mismo instante en su acaecer ancestral; la misma imagen, creciente, fresca, detrás del agua.
[Coral Bracho, Huellas de luz, Biblioteca Era, 2006]
[Arrere de l’aigua
Arrere de l’aigua hi ha cambres, estances, jardins d’auris perfils i esplendor insondable. Baixen i es despleguen en subtils tamisos, en velams densos, en claredat. Arrere de l’aigua s’estén el temps
d’aleshores, ja humitejat, ja vessat entre els mínims badalls, entre els íntims esculls. Allí pot tocar-se la llum. Pot tenir-se entre les mans, bategant, vibrant i límpida, com peix. Brolla entre els llenços, s’amaga: amb les seues llampades agusades recorre, broda i esfilega un fosc tapís. S’enfonsa en la nit palpitant.
Són filaments de l’espai els seus rastres d’or. Són borrallons de temps que s’esmunyen per a narrar la història, una vegada, i una altra, i una altra, sempre distinta. Són teixits fugaços com una bufada. Com un fulgor. Arrere de l’aigua,
sense soroll, es desdobla la trama: línies aïllades, sensacions, àmbits, cavil·lar entre les empremtes. Brins, ressaques, sendes que es confonen; portals tebis i bulliciosos. Vent
Vides que es xifren, de sobte, en un gest detingut, en un impuls, un llindar; fràgil, com una flor, és la matèria on convergeixen. Lletsó d’ase. Fràgil i suau com un pètal. Una gota les fon, les dispersa:
tendresa, gaudi, amuntegat dolor. Com un frec en l’aigua, entre el silenci, s’obri l’ametller. Cada primavera la seua festiva irrupció, la seua fonda frescor inusitada.
Les mateixes lluïssors, els mateixos traços tornen i sotgen sota el cristall. Les mateixes lleres que el fan tremolar. Veus que recorren els patis, que desperten en rialles, en llindes. Records àvids i embriagants, enaiguats de llum. Són espai els seus reflexos. Són aiguaneix les seues ombres. Veus i sol entre els horts d’una eterna i curulla ciutat canviant. Una ciutat profunda i cristal·lina.
Són espills: el seu centre i el seu fluir continu; el seu vessat transcórrer. Són senderes els seus ecos, el seu encanteri.
Entre la vida i la mort, entre els seus talls, goteja el silenci. Pugen
els graons a l’aigua, travessen, s’encenen pels prims laberints. Són la ficció d’una seqüència, el sentir d’un trajecte. Uns en altres miren, es reflecteixen; són la mateixa substància, el mateix instant en el seu esdevenir-se ancestral: la mateixa imatge, creixent, fresca, darrere de l’aigua.
Traducció de Joan Navarro] |
| a | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |