La tabla de Mendeleiev

                                   Dimitri Ivánovich Mendeleiev

                                               (Tobolsk, Siberia, 1834-San Petersburgo, 1907)

Dimitri Ivánovich, amigo puntual: te lo confieso,

últimamente ando desencontrado, se me confunden

las lunaciones, supe que me hacía trampas

el solitario, toco y no me cierra

la escala periódica entre los dedos.

De noche no duermo, y recorro en la tabla

los metales más raros y pesados,

aquel del cansancio milenario que previste sin saber nombrar,

mineral, salado, el de la estatua.

Fui presionando con las yemas de los dedos, encontré amantes

escondidos atrás de los jacintos, era entre el umbral y el cielo,

y vi los genios que bajaban por los cipreses para tocar a los muchachos.

También contemplé el vientre atómico

de las cruces y las flechas, abierto bajo la luna llena:

se maldecían de tanto que se amaban.

Entonces fui un amante metafísico (era el cansancio)

y absorbía los Valores con los labios secos.

Me disfracé de pastora en el Segundo Imperio y consultaba las tablas

historiadas con grabados de Doré. Mi perfil era griego

y abrigaba sonetos con la lana del rebaño

que le robé a Virgilio. Tenía el plectro

engarzado con metales preciosos,

y otros que no eran preciosos, Dimitri,

lo confieso, pero eran mi tabla de salvación.

Después vino el otoño, y los metales volátiles,

los del vino que mareaba el sueño de los dioses,

me desviaron las manos hacia el sur,

¡Islas Marquesas!, gritaba el equipaje,

a rehacer la escala inevitable.

Hablé aliviado con el Inca en Cuzco,

le pedí consejos de coquetería en el futuro

próximo y lejano y el futuro futuro

de tu Tobolsk inversa, y me descubrí en la playa

en brazos de un Marqués rubio y ciego

e impotente y sabio.

Dimitri, hice tabla rasa del orden de los elementos

y giro entre trece signos nuevos para mi horóscopo

de estrella sin galaxia. Se me saltean peldaños

en la escala, y oigo la risa de Jacob

por las fisuras del universo.

[Alfredo Fressia, Eclipse. Cierta poesía 1973-2003, Mèxic DF 2006]

[La taula de Mendeleiev

                                     Dimitri Ivánovich Mendeleiev

                                                (Tobolsk, Sibèria, 1834-Sant Petersburg, 1907)

Dimitri Ivánovich, amic puntual: t’ho confesse,

darrerament tinc el cap a tres quarts de quinze, confonc

les llunacions, vaig saber que em feia trampes  

el solitari, toque i no em tanca  

l’escala periòdica entre els dits.

De nit no dorm, i recórrec en la taula

els metalls més rars i pesants,

aquell del cansament mil·lenari que vas preveure sense saber-lo nomenar,

mineral, salat, el de l’estàtua.

Vaig prémer amb el tou dels dits, vaig trobar amants

amagats darrere els jacints, era entre el llindar i el cel,

i vaig veure el genis que baixaven pels xiprers per a tocar els xicots.

També vaig contemplar el ventre atòmic

de les creus i les fletxes, obert sota la lluna plena: 

es maleïen de tant que s’estimaven.

Aleshores vaig ser un amant metafísic (era el cansament)

i absorbia els Valors amb els llavis eixuts.

Em vaig disfressar de pastora en el Segon Imperi i consultava les taules

historiades amb gravats de Doré. El meu perfil era grec

i abrigava sonets amb la llana del ramat

que li vaig furtar a Virgili. Tenia el plectre

encastat amb metalls preciosos,

i d’altres que no eren preciosos, Dimitri,

ho confesse , però eren la meua taula de salvació.

Després arribà la tardor, i els metalls volàtils,

els del vi que marejava la son del déus,

em van desviar les mans cap al sud,

¡Illes Marqueses!, cridava l’equipatge,

a refer l’escala inevitable.

Vaig parlar alleugerit amb l’Inca a Cuzco,

li vaig demanar consells de coqueteria en el futur

pròxim i llunyà i el futur futur

de la teua Tobolsk inversa, i em vaig descobrir a la platja  

en braços d’un Marqués ros i cec

i impotent i savi.  

Dimitri, vaig fer taula rasa de l’ordre dels elements

i gire entre tretze signes nous per al meu horòscop

d’estrella sense galàxia. Se’m salten esglaons 

en l’escala, i escolte la rialla de Jacob

per les fissures de l’univers.

 [Traducció de Joan Navarro]