I

Welcher lebendige, Sinnbegabte, liebt nicht vor allen Wundererscheinungen des verbreiteten Raums um ihn, das allerfreudliche Licht -mit seinen Farben, seinen Strahlen und Wogen; seiner milden Allgegenwart, als weckender Tag. Wie des Lebens innerste Seele atmet es der rastlosen Gestirne Riesenwelt, und schwimmt tanzend in seiner blauen Flut -atmet es der funkelnde, ewigruhende Stein, die sinnige, saugende Pflanze, und das wilde, brennende, vielgestaltete Tier- vor allem aber der herrliche Fremdling mit den sinvollen Augen, dem schwebenden Gange, un den zartgeschlossenen, tonreichen Lippen. Wie ein König der irdischen Natur ruft es jede Kraft zu zahllosen Verwandlungen, knüpft und löst unendliche Bündnisse, hängt sein himmlisches Bild jedem irdischen Wesen um. -Seine Gegenwart allein offenbart die Wunderherrlichkeit der Reiche der Welt.

Abwärts wend ich mich zu der heiligen, unaussprechlichen, geheimnisvollen Nacht. Fernab liegt die Welt -in eine tiefe Gruft versenkt- wüst und einsam ist ihre Stelle. In den Seiten der Brust weht tiefe Wehmut. In Tautropfen will ich hinuntersinken und mit der Asche mich vermischen. -Fernen der Erinneung, Wünsche der Jugend, der Kindheit Träume, des ganzen langen Leben kurze Freuden und vergebliche Hoffnungen kommen in grauen Kleidern, wie Abendnebel nach der Sonne Untergang. In andern Räumen schlug die lustigen Gezelte das Licht auf. Sollte es nie zu seinen Kindern wiederkommen, die mit der Unschuld Glauben seinen harren?

Was quillt auf einmal so ahndungsvoll unterm herzen, und verschluckt der wehrmut weiche Luft? Hast auch du ein Gefallen an uns, dunkle Nacht? Was hältst du unter deinem Mantel, das mir unsichtbar kräftig an die Seele geht? Köstlicher Balsam träuft aus deiner Hand, aus dem Bündel Mohn. Die schweren Flügel des Gemüts hebst du empor. Dunkel und unaussprechlich fühlen wir uns bewegt -ein ernstes Antlitz seh ich froh erschrocken, das sanft verschlungenen Locken der Mutter liebe Jugend zeigt. Wie arm und kindisch dünkt mir das Licht nun -wie erfreulich und gesegnet des Tages Abschied. Also nur darum, weil die Nacht dir abwendig macht die Dienenden, säeverkünden deine Allmacht -deine Widerkehr- in den Zeiten deiner Entfernung. Himmlischer, als jener blitzenden Sterne, dünken uns die unendlichen Augen, die die Nacht zahllosen Heere -unbedürftig des Lichts durchschaun sie die Tiefen eines liebenden Gemüts- was einen höhern Raum mit unsäglicher Wollust füllt. Preis der Weltkönigin, der hohen Verkündigerin heiliger Welten, der Pflegerin seliger Liebe -sie sendet mir dich -zarte Geliebte- liebliche Sonne der Nacht, -nun wach ich- denn ich bin dein und mein- du hast die Nacht mir zum Leben verkündet -mich zum menschen gemacht- zehre mit Geisterglut meinen Leib, dass ich luftig mit dir inniger mich mische und dann ewig die Brautnacht währt.

[Novalis, Hymnen an die Nacht]

[I //¿Hi ha cap ésser vivent dotat de sentits, que entre totes les meravelloses formacions de l'espai immens que l'envolta, no s'estimi la llum que tot ho alegra -amb els seu colors, els seus raigs i les seves ones, i laseva tendra omnipresència com a deixondidora matinada? Com l'essència més interna de la vida, la llum és respirada per les infatigables constel·lacions de l'Univers, que suren i dansen en el seu blau cabal: la respira la roca guspirejant i eternament silenciosa, la planta sàvia i xucladora i la bèstia flamejant i multiforme -sobretot, però, la respira l'estranger superb, d'ulls assenyats, de pas ingràvid i de llavis melodiosos dolçament tancats. Com un sobirà de la natura terrestre la llum convoca totes les potències per realitzar innumerables metamorfosis, fa i desfà aliances infinites i amb la seva figura celest envolta tot ésser terrenal. -Només la seva sola presència ens fa visibles les meravelloses i magnífiques riqueses del món. // Lluny d'ella, em decanto envers la sagrada Nit, la inefable i misteiosa Nit. El món resta distant -immers en una tomba profunda-, desert i solitari és el seu lloc. Una profunda melancolia fa vibrar les fibres del meu cor. Aleshores voldria submergir-me dins les gotes de rou i barrejar-me amb la cendra. -Llunyans records, desigs de joventut, somnis d'infantesa, petites joies i inútils esperances, esdevenen grises vestidures com la boira del vespre, després de la posta. La llum ha anat a plantar les seves alegres tendes en altres indrets. ¿No hauria pas de retonar amb els seus infants que l'esperen amb la fe de la innocència? // ¿Què és, doncs, això que brolla intuïtivament del cor i engoleix la suau atmosfera de trsitesa? ¿És que et complaus en nosaltres, oh fosca Nit? ¿Què amagues sota el teu mantell que invisiblement m'impregna amb forá d'esperit? Un bàlsam preciós goteja de la mà amb què reculls les roselles. Tu dónes vol a les ales feixugues de l'ànima. Obscurament, inexplicablement ens sentim arravatats -alegrement sorprès veig un rostre greu que dolç i pietós s'inclina sobre mi, i sota els incomptables rínxols entortolligats descobreixo l'amable joventut de la mare. Aleshores que pobra i pueril em sembla la llum -que joiosa i beneïda l'arribada del capvespre. ¿Tan sols perquè la Nit et separa dels teus fidels sembres esferes lluents en les llunyanies de l'espai per tal de fer ressaltar la teva omnipotència -el teu retorn- en el temps que dura la teva absència? Encara més celestials que totes les seves estrelles guspirejants ens semblen els interminables ulls que la Nit obre en nosaltres. Arriben a veure més enllà dels astres més pàl·lids d'entre les seves innombrables legions estel·lars -sense necesitat de llum, veuen a través de les profunditats d'un cor amant- curullnat de voluptuositat infinita les supremes alçades de l'espai. Celebrem l'emperadriu de l'Univers, la sublim missatgera dels mons sagrats, la vetalladora del benaurat amor -ella t'envia a mi- tendra estimada -estimat sol de la Nit-, aleshores em desperto -ja que sóc teu i alhora meu- tu m'has ensenyat que la Nit és la vida -tu m'has fet home- consumiex el meu cos amb la teva flama espiritual, perquè volatilitzat, més íntimament amb tu es barregi, i duri així la nostra nit de noces fins a l'eternitat.]

(Versió catalana d'Antoni Tàpies-Barba: Novalis / Himnes a la nit Curial, 1975, Barcelona)

[I //Qué ser vivo, dotado de sentidos, no ama por encima de todas las maravillas del espacio circundante, a la luz jubilosa - con sus colores, sus rayos y sus ondas, dulce omnipresencia al despuntar el alba? Como alma íntima y vital la respira el mundo gigantesco de los astros que flotan, en incesante danza, por su fluido azul - la respira la piedra centelleante y en eterno reposo,la respira la planta, meditativa, que sorbe la savia de la tierra, y el salvaje animal, ardiente y multiforme - pero antes que todos ellos, la respira el egregio extranjero, de ojos pensativos y labios suavemente cerrados y llenos de sonidos. Como un rey de la naturaleza terrestre, la luz convoca todas las fuerzas a cambios inúmeros, crea y destruye infinitas ataduras, envuelve a todos los seres de la tierra en su aureola celestial - con su sola presencia revela el esplendor de los reinos de este mundo. // Dejándola atrás me dirijo hacia la sagrada, inefable y misteriosa noche. Lejos yace el mundo -sumido en honda cripta -dsierto y solitario es el lugar. Una profunda melancolía vibra por las cuerdas del pecho. Quiero descender en gotas de rocío y mezclarme con la ceniza. -Lejanías del recuerdo, deseos de juventud, sueños de la infancia, breves alegrías y vanas esperanzas de una larga vida acuden cubiertas de grises ropajes, como niebla del ocaso a la puesta del sol. En otros espacios ha levantado la luz sus alegres tiendas. ¿No regresará al lado de sus hijos que esperan su retornocon la fe de la inocencia? // ¿Qué es lo que de forma repentina surge del fondo del corazón y sorbe el aire suave dela melancolía? ¿Te complaces también en nosotros, noche oscura? ¿Qué es lo que ocultas bajo tu manto, que con fuerza invisible me penetra el alma? Un preciado bálsamo destila de tu mano, como si fuera un atado de amapolas. Tú haces que se levanten las pesadas alas del desánimo. Una oscura e inefable emoción nos invade -alegre y asustado, veo ante mí un rostro grave, un rostro que dulce y reverente se inclina hacia mí, y entre la interminable maraña de sus rizos, aparece la amorosa juventud de la madre. ¡Qué pobre y pueril aparece ahora la luz! - ¡Qué alegre y bendita la despedidad del día! Sólo porque la noche aleja de tí atus servidores, sembraste en las inmensidades del espacio las esferas luminosas que pregonan tu omnipotencia -tu retorno- mientras dure tu alejamineto. Más celestiales que aquellas brillantes estrellas nos parecen los ojos infinitos que la noche abrió en nosotros. Más lejos ven ellos que los pálidos ojos de aquellas incontables legiones- sin necesitar la luz, sus ojos atraviesan la profundidad del alma enamorada - llenando de indecible deleite un epacio más alto. Gloria a la reina del mundo, la gran mensajera de universos sagrados, la protectora del amor dichoso - ella te envía hasta mí - mi tierna amada - adorado sol de la noche -ahora`permanezco despierto- porque soy tuyo y soy mío a la vez - tú me has anunciado que la noche es vida: tú me has hecho hombre - mi cuerpo se consume en ardor espiritual, y convertido en aire, que a ti me una y que íntimamente me disuelva, y eterna será nuestra noche de bodas.]

Versió castellana de Rodolfo Häsler: Novalis / Poesías completas. Los discípulos en Sais DVD ediciones, 2000, Barcelona)