Els mestres del te

Okakura Kakuzo

En religió, l'Avenir és darrera nostre.En art, el Present és etern. Els mestres del te sostenien que el veritable sentit de l'art no era possible sinó als qui fan de l'art una influència vivent. per això procuraven regular llur vida quotidiana sobre el perfecte model del refinament que realitzaven a la cambra de te. En totes les circumstàncies es preocupaven de conservar llur serenitat d'esperit i de dirigir la conversa de manera que mai no trenqués l'harmonia circumdant. El tallat i el color dels vestits, l'equilibri dels cossos, la manera de caminar, tot pot servir a la manifestació d'una personalitat artística. Tema seriós, a fe, puix que aquell qui no s'ha embellit ell mateix no té dret d'acostar-se a la bellesa. Així, els mestres del te s'esforçaven d'ésser alguna cosa més que un artista; volien ésser l'art mateix. Era el Zen de l'estètica. La perfecció és arreu; només cal que ens preocupem de descobrir-la. Rikiu es plaïa a esmentar un vell poema on es diu: " Als qui només s'agraden de les flors, jo els voldria mostrar la primavera en plena florescència, quan habita les poncelles en treball sobre els turons cobets de neu."

Són, efectivament, nombroses les aportacions que han fet a l'art els mestre del te. Han capgirat enterament l'arquitectura clàssica i la decoració interior i han creat l'estil que hem descrit en el nostre capítol consagrat a la cambra del te, estil d'influències del qual es retroben fins en els palaus i monestirs que foren edificats després del segle setzè. El complex Kobori-Enxiu ha deixat nombrosos exemples de seu geni en la ciutat imperial de Katsara, en els castells de Najoya i de Nijo i en el monestir de Kohoan. Tots els jardins cèlebres del Japó, també han estat dibuixats per mestres del te, i és probable que el nostre art ceràmic mai no hauria atès el seu grau de perfecció si els mestres del te no li haguessin prestat llur inspiració, ja que els atuells usats en la ceromònia del te exigeixen als nostres terrissers una gran despesa d'enginy. Els Set Forns d'Enxiu són ben coneguts de tots els qui han estudiat la ceràmica japonesa. Quants teixits nostres duen també el nom dels mestres del te que concebien el dibuix o el color! És, tanmateix, impossible de trobar una branca de l'art que no servi l'emprempta de llur geni. En la pintura i en la laca gairebé resulta superflu d'esmentar els avenços que els són deguts. Una de les nostres més insignes escoles de pintura, ¿no deu el seu origen al mestre del te Honnami-Koyetsu, no menys famós com a artista lacador que com a terrisser? Al costat de les seves obres, les magnífiques creacions de Koho, el seu nét, i de Korin i Kenzan, els seus renebots, resten gairebé dins l'ombra. Tota l'escola de Korin, tal com ha estat definida generalment, és una expressió del Teisme: sembla que en les seves grans línies posseix la vitalitat de la natura mateixa.

Per gran que hagi estat, no obstant, la influència exercida pels mestres del te en el domini de l'art, no és res en comparació de la que han exercit sobre la conducta de la vida. No és sols en els costums de la societat polida on es descobreix la presència dels mestres del te, sinò en tots els detalls de la vida domèstica. Molts dels nostres plats exquisits, així com la manera de presentar els aliments, han estat intervenció d'ells. Ells ens han ensenyat a no dur sinó vestits de colors sobris. Ells en han ensenyat l'especial disposició d'esperit amb què ens hem d'acostar a les flors. Ells ens han enrobustit el nostre amor nadiu per la simplicitat; ells ens han revelat la bellesa de la humanitat. En un mot, ha estat gràcies a llur ensenyament que el te ha entrat en la vida del poble.

Els qui entre nosaltres ignoen el secret de regular convenientment llur pròpia existència sobre aquesta mar tumultosa de neguits insensats que anomenem vida, viuen en un estat de dolor perpetu, tot esforçant-se debades a semblar contents i feliços. Flaquegen els nostres esforços per a conservar l'equilibri moral i en cada núvol que flota en l'horitzó veiem un emissari de la tempestat. Hi ha, tanmeateix, una joia i una bellesa en l'agitació de les onades que escombren l'eternitat. ¿Per què no penetrar el seu esperit, o, com Lietsé, per què no muntar sobre l'huracà mateix?

Només aquell qui ha viscut amb la bellesa morirà en la bellesa. Els darrers instants dels mestres del te eren tan plens de refinaments i d'exquisidesa com ho havia estat llur vida. Havent cercat a mantenir-se sempre en harmonia, amb l'univers, sempre eren prestos a entrar en l'inconegut. El "Darrer te de Rikiu" sempre apareixerà al meu esperit com el cim de la grandesa tràgica.

L'amistat que unia Rikiu i Taiko Hideyoxi era vella, i alta estima que atorgava el gran guerrer al mestre del te. Però l'amistat d'un dèspota és sempre un honor perillós. Era un temps en el qual regnava la traïció i en el qual els homes no tenien confiaça ni en el parent més pròxim. Rikiu no era un cortesà senil i sovint havia tingut l'audàcia de contradir el seu patró, d'on, prenent peu de la fredor que un temps hi havia entre Taiko i Rikiu, els enemics d'aquest l'acusaren d'haver pres part en una conjra per emmetznar el dèspota. Varen murmurar a les orelles de Hideyoxi que el beuratge fatal li havia d'ésser administrat en una copa de beguda verda preparada pel mateix mestre del te.

La mínima sospita bastava a Hideyoxi per a decidir-lo a una execució immediata, i no hi havia cap apel·lació possible a la voluntat del sobirà irritat: el sol privilegi que va consentir acordar al qui havia condemnat, era l'honor de morir per la pròpia mà.

El dia fixat per a seu propi sacrifici, Rikiu invita els seus deixebles a la darrera cerimònia del te. A l'hora indicada, els invitats es troben tristament vora el pòrtic. Quan recorrien amb l'esguard l'avinguda del jardí, els arbre varen semblar que tremolaven i sentiren passar,per les remors de llurs fulles, els sospirs dels fantasmes sense asil. Les llanternes de pedra grisa eren semblants a sentinelles solemnes davant les portes d'Hades. però una ona d'encens preciós els arriba de la cambra dek te: és la crida que ordena als invitats d'entrar. D'un a un, avancen i prenen lloc. En el tokomona hi ha suspès un kakémono on hi ha escrites les meravelloses reflexions d'un vell monjo sobre l'anoreament de totes les coses terrestres. la fressa del tupí que bull sobre les brases sembla el cant d'una cigala exhalant la seva tristesa a l'estiu que se'n va. Però l'hoste apareix. Són servits l'un darrera de tots. Després, segons l'etiqueta, l'invitat més distingit demana el permís d'examinar el servei de te. Rikiu posa davant d'ells els diferents objectes i el kakémono. Quan han expressat tota l'admiració que els inspiren aquestes peces triades, Rikiu els les dóna com apenyora de record. per a ell només guarda el bol. "Que mai aquesta copa sollada pels llavis de la desgràcia, no serveixi a cap home!", diu i trenca la copa en mil bocins.

La cerimònia ha acabat; els invitats, retenint amb la pena llurs llàgrimes, li diuen l'últim adéu i abandonen l'estada. A prec de Rikiu, un de sol, el més pròxim i el més estimat de tots, romandrà i assistirà a la fi. Rikiu aleshores es lleva el seu vestit de te, el plega curosament sobre l'estora i apareix guarnit amb el vestit de mort, d'una blancor immaculada. Mira amb tendresa la fulla brillant del punyal fatal i li adreça aquests versos exquisits:

Sigues benvinguda,

oh espasa d'eternitat!

A través Buda

i a través Daruma, igualment,

tu t'has obert camí.

I amb el rostre somrient, Rikiu ha entrat en l'inconegut.

[Okakua Kakuzo. El llibre del te. Versió de Carles Soldevila.Altafulla. 1995. Barcelona]