Joan Navarro

Berlín 1989. Ha caigut el mur que encerclava l'oest de la ciutat. Els berlinesos ja es poden moure per tot el territori sense patir les humiliacions de la Grenzpolizei. Els ciutadans amb l'estrenada llibertat de moviments poden agafar el metro a l'estació de Friedrichstraße i baixar a Tegel o a Alt-Mariendorf. A aquest nou escenari li correspon un nou decorat. I en aquest decorat s'ha decidit que hi ha alguna cosa de més. En un comunicat de la Cambra de diputats del Land de Berlín fet públic el juny de l'any 1992 es pot llegir: Quan un sistema de dominació s'ensorra o és derrotat, els monuments que ell ha produït perden per principi, en la mesura que servien a la legitimació i a la consolidació del sistema de dominació, el seu dret a existir. Els diputats berlinesos han sentenciat a l'eliminació i a l'absència, a l'allunyament, un munt de monuments polítics que havien crescut al llarg de les darreres dècades a l'est de la ciutat. Resulta estrany omplir amb el record el buit que els funcionaris territorials s'han encarregat de construir. Els qui hem conegut l'estàtua de Lenin feta amb granit ucraïnès a l'actual plaça de les Nacions Unides notem com una punxada la seua absència quan hi passem camí dels jardins de Friedrichshain. No enyorem Lenin. No enyorem el que representava. Enyorem les mirades que li hem dedicat, els crits dels xiquets als seus peus, la remor dels tramvies rebotant contra aquella mola de pedra amable i al mateix temps amenaçadora que formava part d'aquell paisatge. Enyorem un període de la nostra existència... Per documentar aquests esdeviments Sophie Calle va visitar l'any 1996 indrets berlinesos on havien estat eliminats símbols de la història de la RDA. Va demanar a vianants i veïns que descrigueren els objectes, que en altre temps omplien aquests llocs buits. Va fotografiar l'absència i va substituir els monuments absents per records d'ells. El resultat fou Die Entfernung / The Detachment, que amb ocasió de l'exposició Deep Storage. Sammeln, Speichern, Archivieren in der Kunst s'ha tornat a mostrar al públic aquest hivern al Kulturforum berlinès, vora la Potsdamerplatz de final de segle envaïda per les bastides i les grues.

Foto:Boris Geilert/G.A.F.F.

[Caràcters núm 3. Segona època. Abril de 1998]

DE COM EL COTXER ABANDONA EN UN REVOLT DEL CAMI LES MARFEGUES QUE PORTAVA COM A PASSATGERES I ES LLENÇA ARRAUXADAMENT AL FONS DE LA COVA HUMIDA I LLUMINOSA.

O tal vegada no era un cotxer sinó un simple vianant pels carrers de la lluna, quan els pól·lens s'estavellen contra les llambordes gramaticals i semàntiques. Quina altra cosa podia fer? Posar les urpes en remull com un bacallà salnitrós? Salnitrós? Salnitrós i amb els velams desplegats damunt l'espill aquàtic de la safa polonesa. Bacallà o peixopalo: qüestió salobre. El passejant i cotxer encalçava la coratjosa torre on l'horitzó era altiu com no ho era enlloc, ni a la terra. O potser no era un cotxer ni un vianant sinó un gripau de roca o un jove gavià argentat i pèrfid, orfe de drassanes i de bulevards. Possiblement no era un cotxer, ni un vianant, ni un gripau de roca ni un gavià argentat sinó un cotxer, vianant, gripau de roca i gavià argentat. Zenc. Fotograma gelat de laboratori. La grafia com un riuet de mercuri. L'unicorn de Rebecca Horn. Paret de sulfur. Casa sulfúrica. Llum sulfúria. Remor d'alicates entre les bardisses. Esperma en la mirada. Gàrgoles de boira. Molsa de fred. Coral d'angles. Encenall igni. L'escriptura de Francesc Viadel.

València, primavera d'hivern 1998

Les ciutats, la ciutat física i la ciutat mental. Les ciutats, ficcions de la memòria, construccions sentimentals, rai que s'escola per les aigües del temps, matèria de la malenconia. Els nostres ulls les basteixen quan les contemplen i l'imaginari els dóna vida a les cambres opaques de la nostra ànima. Llegim les ciutats a través de la nostra mirada i, ocasionalment, per mà del discurs dels altres, escoltem les veus de qui l'habita, reconeixem els rostres de gent que encara no hem vist i potser no veurem mai. Pelegrins, refem els itineraris i topem amb fantasmes que ens conviden a una pinta de cervesa, i ens la bevem a la seua salut, i ens alegra saber que Miss Kennedy continua tan alegre com sempre, que el Frank encara té llogada la casa a Moabit, que el Gerard canta madrigals quan arriba el fred, que els àngels encara acompanyen els seus habitants... Vivim la seua ciutat i la fem nostra, i aquesta esdevé, aleshores, una nova ciutat, un lloc entranyable fet de paraules i carrers, espais oberts i ponts, de gent. Una ciutat feta de paraules. Avingudes i jardins de paper. Arquitectures morfemàtiques. Turonets fets d'enderrocs i mots antics. Rius lexicals que travessen el plànol estès damunt la gespa de Phoenix Park, del Tiergarten... Hom no pot separar la ciutat material de la ciutat que sojorna als nostres hemisferis cerebrals, no hi ha tall de bisturí que les puga desencastar. Són una i són dues, i són milers. Presoners de l'artifici, estimem les ciutats pel que són i pel que pensem que són. Estimem les ciutats per la gent que les habita, per qui l'habita. I de vegades, cronistes d'una invenció que pot arribar a prendre cos, deixem memòria escrita d'aquesta experiència. I ho fem per a salvar-les i al mateix temps per a salvar-nos.

Primavera 1996. València

Maternitat

[La imatge representa la Verge de la Llet]

Una mare dóna el pit al seu fill petit, tanca els ulls i somia. A Southall, Londres, Davinder Kaur dóna el pit al seu fill Kirpalta, tanca els ulls i somia en les palmeres que bequen vora les aigües de la mar d’Oman, en la flaire de les espècies, en el sol càlid del tròpic, en els elefants i les vaques pintades, en l’eco dels mantres dins el seu cervell encapsulat... Om mani padme um. Una mare de pell morena dóna el pit al seu fill petit, tanca els ulls i somia que sota una gran acàcia una mare dóna el pit al seu fill petit, tanca els ulls i somia que el fill ja és gran. A l’extraradi de París una mare ugandesa dóna el pit a la seua filla petita, tanca els ulls i somia en els Turons de la Pluja i en les Muntanyes de la Lluna mentre mormola una oració al déu Kitasamba. Irene Talla Binta, a Marzahn, Berlín, dóna el pit al seu fill Bassirioi, tanca els ulls i somia en Djies, Senegal, en les vastes planures vigilades per suaus turonets, en les pluges de l’estiu, en els camps d’arròs, en els canyars... A Groenlandia una mare entreveu dins la boira, mentre dóna el pit a la seua filleta, la roca negra dels peixos de Qaqortoq. Una abuela de Plaza de Mayo somia que la seua filla dóna el pit al seu fill petit que els militars argentins li van furtar dels braços quan despuntava el dia. Touria Bouhlal, arribada en pastera a les costes andaluses, dóna el pit al seu fill petit, tanca els ulls i somia en una casa lluminosa vora un riu. Cap al tard una mare peruana dóna el pit al seu fill petit, tanca els ulls i somia en les illes del Sol i de la Lluna, en els rais de boga que solquen mansament les aigües metàl·liques del llac de l’altiplà. Una mare abraçada al seu fillet mor a My Lai encesa per les flames de les granades que ha llançat el soldat americà Dennis Conti. Qui somiarà els seus somnis?

Maria dóna el pit al seu fill Jesús, tanca els ulls i somia allò que sap que només és un somni: Una gran onada immòbil com una duna.

València abril de 2001

Té ulls la poesia? És el poema un plànol del món, un mapa d’allò que els seus ulls esguarden, una mirada? Són els poemes molletes de pa que ens portaran al pujol des d’on contemplarem, com una terra promesa, l’estesa pell de la realitat, la crosta radiant de l’ésser? És el discurs poètic la cabriola d’un saltimbanqui especular abandonada dins la buata de l’aire? Un inventari acurat de les respiracions dels ànecs? L’entaulat on s’esdevenen les llunes i les pluges, el tremolor dels estels i l’esclat de les bombes?

Poesia monocle, binocle, ull de vidre, calidoscopi. Memòria del buit i de la plenitud. Ganivet que dibuixa sobre l’arena el vol congelat de l’abella. Habitant dels ravals de la raó, la poesia és matèria de vigília i de somni. Diversitat empaitada pels carrerons del temps. Miratge abominable per al pastor de les idees. Mentida. Ficció. Imitació. Aparença.

Carnassa d’una teoria del coneixement. Parany de les emocions. Sota la pell del poema es troba la platja? Sota l’empedrat dels versos transpiren els boscos humits, batega el cor de la selva i de la ciutat? Però són la platja, els boscos, la selva i la ciutat allò que anomenem món? No és el món un constructe mental, fang de paraula? El 30 de maig de 1915 Ludwig Wittgenstein anotava al seu diari: Die Worte sind wie die Haut auf einem tiefen Wasser. Les paraules són com la pell sobre una aigua profunda.

Dir la realitat. Poetitzar la realitat. Ordenar les paraules damunt la pell de l’aigua profunda, com una segona pell, ressò de l’abisme. Em vaig escapolir dels taurons / vaig matar els tigres / vaig ser devorat per les xinxes va escriure Bertolt Brecht a l’ Epitafi per a M. mentre Alemanya s’enfonsava. Clarejar. / I les balenes bramen dins la mar. Què passaria al món de Guiodai quan ens lliurà aquests versos?

La poesia té ulls i el poema és la mirada. I la mirada un món. I el món...

València, novembre de 2002

Misteri de la foscor i de la lluna nova, energia, sofre, alè. Shakti et cavalca. Dominador de focs i de metalls. Màscara de bellesa. Tigre blanc. Amb un salt travesses l’horitzó dels somnis i som el teu trofeu, el botí que panteixa vora les aigües quietes, la grapa que ens ungleja l’ànima, l’or fred de la teua mirada. Aigua dolça. Constel·lació de la tardor. Bruixot de la tribu. Guardià de les quatre portes del món. Jaguar, ocelot, pantera. Sol negre que s’estimba al si de les pròpies entranyes buscant el mirall primigeni, la llavor lluminosa. Estepa gelada. Humida forest. Senyor de les muntanyes i de l’eco. Oh tigre, porta’m a la jungla dels alts bambús, trosseja’m, mata’m, ressuscita’m! Diamant vertebrat, metàfora del temps, dimoni cec de la distància. Ulls del terror. Terror. L’altre tigre: el tigre d’Eduardo Sterzi.

València, setembre de 2002

[Caràcters núm21. Segona època. Octubre de 2002]

Moira

Kehren die Kraniche wieder zur dir?
F. Hölderlin

Gel als llavis. El foc se'n fuig del meu cos. La batalla esta perduda i començo un discurs impossible: La lluna es movia entre les columnes. (Tenir la sensació de veure, i restar mut a l'altra banda dels sentits, mentre la lluna balla entre les columnes, i el carruatge, que fa el camí de creu, aixafa els bulbs dels gladiols que la pluja ha anat descobrint entre el fang. És ara i és maj. Aquest discurs impossible. Parlar del que no és pot parlar, malgrat el consell del filòsof de Viena enamorat de l'esquelet del llenguatge. És ara i és mai: Vosaltres no podeu veure el foc de la meva mirada. M'han ferit, m'han ferit. Tinc el pitram brut de sang. La lluna em crema la pell, crema la llum. El carruatge s'enduu el fustam del meu cos. Per què ploreu? Camino per les ombres i toco el fred amb les nafres dels meus llavis. Albiro el país dels planetes, l'enorme torre de les esferes, el cantic ancestral del vent quan creua el hose, la destral que il·lumina, al si de la terra, les amples sales minerals. Veig a les aigües la imatge de la meva rèplica. Rodes de foc incendien la nit cremant les bigues que pengen dels cels, ànecs com cendres vives travessant l'espai que no coneix fronteres. ¿On podria escondir el meu dolor, aquesta pena que em menja l'ànima, aquest desert, aquest desolat paisatge? ¿A qui pertany aquesta veu? Qui, emboscant-se, m'ha dit: ¡Llença el teu pa a l'aigua, omple la terra de cavalls i després fuig, corre, amaga't a la pols! Rodes de foc incendien la nit i cremen els cels. La mort s'estén sobre els llençols en acabar de fer l'amor: entre dues negacions s'obre un buit de silenci. ¡Oh, els meus ulls sota les potes dels cavalls, gladiols esclatant entre el fang de març i l'arc de la lluna que fereix els camps! ¿Tornaran demà les gralles a omplir aquelles terres? Inútil i impossible discurs quan creus que la paraula et salvarà; has inventat la gramàtica i Déu, pero els daus de l'atzar ens governen. ¿A qui parles, si saps que el discurs no és la vida?)

[Moira]

Kehren die Kraniche wieder zur dir?
F. Hölderlin

Izotza ezpain artean. Suak ihes egiten du ene gorputzetik. Gudua galdua dago eta ezinezko hitzaldi bati ekiten diot. Ilargia zutabeen artean mugitzen zen. (Ikusteko sentsazioa izan, eta zentzuen bestaldearekiko mutu geratu, ilargiak zutabeen artean dantza dagien bitartean, eta gurdia, hilerrira bidean, euriak lokatza artean agerian jarri dituen oilarbuztanen bulboak zanpatzen. Orain da eta inoiz ez. Hitzaldi ezinezko hau. Hitz egin ezin daitekeenaz hitz egin, lengoairen eskeletoaz maitemindutako Vienako filosofoaren aholkuari jaramonik egin gabe. Orain da eta inoiz ez: zuek ez daukazue ene begiradako sua ikusterik. Zauritu egin naute, zauritu egin naute. Odolez zikindua dut bularra. Ilargiak ene azala erretzen du, argia erretzen du. Gurdiak ene gorputzeko egurra darama. Zergatik egiten duzue negar? Itzal artean nabil eta hotza ukitzen dut ene ezpainen zauriez. Planeten herrialdea begizeatzen dut, esferen dorre eskerga, haizearen kantu antzinakoa basoa zeharkatzen duenean, lurraren erraietan areto mineral zabalak argiztatzen dituen aizkora. Uretan ikusten dut ene ihardespenaren irudia. Suzko gurpilek ematen diote su gauari, zeruetatik eskegitako hagak erretzen, gar biziko errautsen antzeko ahateak muga konturik batere ez dakien espazioa zeharkatzen. Non ezkuta nezake ene oinazea, arima jaten didan pena hau, basamortu hau, paisaia desolatu hau? Norena da ahots hau? Nork esan dit, ezkutaturik: Jaurti zure ogia uretara, bete lurra zaldiz eta gero ihes egin, lasterka egin, ezkuta zaitez hautsetan! Suzko gurpilek ematen diote su gauari eta sutan daude zeruak. Heriotza izaren gainean zabaltzen da larrua jo eta gero: bi ezeztapenen artean isiltasunezko hutsunea zabaltzen da. Oi, ene begiak zaldien zangoen azpian, martxoko lokatzen eta zelaiak zauritzen dituen ilargiaren uztaiaren artean zabaltzen ari diren oilarbuztanak! Itzuliko ote dira bihar erroiak lurralde haiek betetzera? Alferrikako eta ezinezko hitzaldia hitzak salbatuko zaituela uste duzunean; gramatika eta Jainkoa asmatu ditugu, baina azarean jaurtikitako dadoak ditugu agintari. Nori hitz egiten diozu, hitzaldia bizitza ez dela jakinaren gainean?)

[itzulpena: Octavi Monsonís eta Juan Luis Zabala]

Hegats, núm 11, 1994
Maiatz, núm 31-32, 1994

Coltell al cap

HOFFMANN: Hoffmann no és Hoffmann.

P. Schneider

Dolor del discurs quan els mots et poden servir de verí i de mortalla, ganivet que s’enfonsa en la mar. Pàtria de l’excrement i de l’amor. ¿Per què em sotges en hora criminal? Abillat de màscares em passejo pels carrers. Farsant i rabiüt. Tots els reis menjaven en taules ben disposades al clar del bosc. El cérvol havia estat caçat. Una reina, des de les torres, es llançava als prats del seu domini. L’endevinadora tira les cartes en un camp de neu. Algú, poruc, des de la soledat extrema cridava: Elí, Elí, ¿lemà sabactani? Un llamp creuà l’infinit.

Turment de la paraula que et dicta els seus espais, els clars límits de la seva pertinença. I tu, estimat, saps que li pertanys. Captiu en aquell galió. La lluna il·luminant la foscor de totes les esferes. Presoner per sempre. ¿Per què no he deixat mai d’escriure el mateix discurs? Si t’acostes sentiràs com batega la mar. Els vaixells moriran a l’alba a les criptes de les catedrals.

Heus ací el senyal. La nafra. Les petges que els peus de la Senyora deixaren sobre el camp. El collar entre els llençols. La farina lleugerament tacada. Els llavis de l’amor dormint l’amor. Els galls als corrals covaven les penes. El Cavaller mataria el drac de quatre caps. L’amor tenia el seu doble. Estimar fins al desig de mort. ¡Mata’m de vida! La barqueta travessant les aigües, i ell ferit. La melangia arrossega els dies del Cavaller. L’amor es veia amor a l’espill. Heus ací el senyal. Hoffmann ronda la soledat del seu laboratori. Sens dubte el pensament de matar-se no és més que el revers del desig de matar. Un americà, en la meva situació, dispararia a ulls clucs per la finestra. ¿Qui no ha estat mai Hoffmann? Imagineu-vos que un bon dia aneu pel carrer buscant qui en un temps us va estimar. Imagineu la imatge del vostre amor; un cop sec i el vostre cos a les portes de l’infinit. El cervell com una gran camp de gel, sense llums ni patinadores, sols una bassa d’aigua freda. Imagineu. Pobre Hoffmann, li han furtat el passat i encara volen furtar-li el desig. Un coltell segant-li els camps de la memòria. Un tret. La seva història feta bocins pel terra. ¡Com m’agradaria estimar-te ara, Hoffmann!

III

Tanques els ulls i somies totes les selves. Escrivia el teu nom per les parets de Praga, i no et coneixia. Sols sabia dels teus ulls. Messer im Kopf. El discurs era a punt de cremar-se i iniciar-se. Amant de l’oblit, planejaves el territori de l’estima. Els signes es disposaven correctament al cel. Set planetes ens guaitaven. Hoffmann recorre la ciutat que put vergonyes alienes. Als pous s’incendiava el teu amor, Aschenbach. El nostre amor als forns abissals d’aquelles aigües. El nostre amor a l’ombra d’aquelles veles, i la mar...

Poso pedres pels camps de la terra i del cel. Em limiteu i limito. Cerco ossos a les closques dels ous i no els trobo. Oh, Senyora, ¿per què no abandoneu el vel que us envela la mirada? El meu amor va morir a la ciutat de les torres. ¿Per què voleu destriar el cànem d’aquesta corda?

[Le couteau dans la tête]

HOFFMANN: Hoffmann n’est pas Hoffmann.

P. Schneider

Douleur du discours quand les mots peuvent te servir de venin et de suaire. Couteau qui s’enfonce dans la mer. Patrie de l’excrément et de l’amour. Pourquoi me guettes-tu en cette heure criminelle? Je me promène dans les rues paré de masques. Comédien et rageur. Tous les rois étaient bien attablés dans la clairière du bois. On avait chassé le cerf. Une reine, du haut des tours, se lançait dans les prés de son domaine. La devineresse tire les cartes dans un champ de neige. Quelqu’un peureux, depuis la solitude extrême criait : Eli, Eli, lema sabachtani? Un éclair traversa l’infini.

Tourment de la parole qui te dicte ses espaces, les limites claires de son appartenance. Et toi, bien-aimé, tu sais que tu lui appartiens. Captif dans ce galion. La lune illuminant l’obscurité de toutes les sphères. Prisonnier pour toujours. Pourquoi n’ai-je jamais cessé d’écrire le même discours? Si tu t’approches tu entendras battre la mer. Les bateaux mourront à l’aube dans les cryptes des cathédrales.

Voilà le signe. La plaie. Les traces que les pieds de la dame laissèrent dans le champ. Le collier entre les draps. La farine légèrement tachée. Les lèvres de l’amour dormant l’amour. Les coqs dans la basse-cour couvaient les peines. Le Chevalier tuerait le dragon aux quatre têtes. L’amour avait son double. Aimer à en désirer la mort. Tue-moi de vie! La nacelle traversant les eaux et lui blessé. La mélancolie entraîne les jours du Chevalier. L’amour se voyait amour dans le miroir. Voilà le signe. Hoffman rode la solitude de son laboratoire. Sans doute la pensée de se tuer n’est autre que l’envers de tuer. Un américain, à ma place, tirerait les yeux fermés à travers la fenêtre. Qui n’a jamais été Hoffmann? Imaginez qu’un jour vous cherchez dans la rue celui qui jadis vous a aimé. Imaginez l’image de votre amour; un coup sec et votre corps aux portes de l’infini. Le cerveau comme un grand champ de glace, sans lumière ni patineuse, rien qu’une mare d’eau froide. Imaginez. Pauvre Hoffmann, on lui a volé son passé et on veut encore lui voler le désir. Un couteau qui fauche les champs de sa mémoire. Un coup de feu. Son histoire en bribes par terre. J’aimerais tant t’aimer maintenant Hoffmann!

III

Tu fermes les yeux et tu rêves de toutes les forêts. J’écrivais ton nom sur les murs de Prague, et je ne te connaissais pas. Je ne connaissais que tes yeux. Messer im Kopf. Le discours allait brûler et commencer. Amant de l’oubli, tu ourdissais le territoire de l’amour. Les signes se disposaient correctement dans le ciel. Sept planètes nous regardaient. Hoffmann parcourt la ville qui pue les hontes d’autrui. Dans les puits s’incendiait ton amour, Aschenbach. Notre amour dans les fours profonds de ces eaux. Notre amour à l’ombre de ces voiles, et la mer...

Je pose des pierres dans les champs de la terre et du ciel. Vous me limitez et je limite. Je cherche des os dans les coquilles d’œufs et je ne les trouve pas. Oh, Madame, pourquoi n’abandonnez-vous pas le voile qui vous voile le regard? Mon amour est mort dans la ville des Tours. Pourquoi voulez-vous délier le chanvre de cette corde?

[Traduction: Dolors Català]

[ARCHÉOLOGIE DU SAVOIR]

" L’archéologie cherche à définir

non point les pensées, les représentations,

les images, les thèmes, les hantises

qui se cachent ou se manifestent dans les

discours ; mais ces discours eux-mêmes,

ces discours en tant que pratiques

obéissant à des règles."

M. FOUCAULT

" Dieu lui dit: Prends ton fils

ton unique, celui que tu aimes

Isaac; va-t'en au pays

de Morija, et là offre-le

en holocauste sur l'une des

montagnes que je te dirai ."

Gen. 22,2

Isaac, Isaac, fils du miracle, pauvre Isaac; tu ne peux pas me communiquer ta douleur parce que personne ne peut le faire. La main de l’ange s’est perdue dans les nuages et n’est jamais arrivée. Ne guette plus le ciel, car tu es tout seul, abandonné dans le bois, accroché aux branches du sacrifice.

Rire d’Abraham. Rire de Sara. Rire moqueur d'Ismaël. Dieu sourit. Isaac, Isaac, tu ne descendras jamais de la montagne. Et maintenant, maintenant, les champs se remplissent de boue, et des chariots pleins de choux et de légumes, et de raisins, liqueur de ton sacrifice les traversent.

Elle chantera une aria au milieu de toutes les mers et t’enverra un coursier blanc qui ne trouvera pas son chemin, se trompera de sphère, la lune, et le couteau tombera sur tes côtes.

Aïe, qui embrassera tes lèvres? Qui t’offrira l’huile des baleines, et la peau du guépard?

Les oiseaux du paradis t’ont abandonné, le grenadier et le citronnier. Bientôt tu boiras la coupe de la Dame, maîtresse de la Terre de Nulle part, des sauriens de l’Égypte, des hortensias qui poussent près des allées de Kemper, de la rue de Marmara.

Bientôt, Isaac, tu boiras le jus de la vie, la flamme du feu.

Et le regret de ta petite patrie, Isaac, fils du désert. Regarde la fumée sortir des cabanes, et le troupeau qui se disperse. Je me vois caché dans le bois à t’espionner, immobile, l’interminable scène. Je me vois et je te vois, Isaac, et j’aimerais à présent que tu sois un passant des rues de Prague, ou de Boulogne, ou pourquoi pas de Valencia, villes que j’aime tant, tu serais ainsi délivré du feu et du couteau, du sourire de Dieu.

Et le regret de ta petite patrie

Et le regret de ta petite patrie, Isaac.

Oh Dame des léopards, des hauts rosiers de Calcutta, quel relent nauséabond émane des canaux maintenant que l’or brûle dans les champs.

Oh Dame des hautes montagnes, ne permettez pas que les yeux d'Isaac se changent en marbre.

Ayez pitié

Tu mourras d’amour. La vie ne connaît pas la mort, mais la vie tue. Personne n’occupe ta place, tu es l’homme le plus seul de l’univers.

On lancera des poignées de sel sur la chair de ta plaie ouverte, et des roses sauvages. Et les anges, inconsolables, pleureront au pied de la montagne.

Regardez le beau mort! Regardez son corps sur les branches! La vie sur les genêts, le feu qui le brûle, les ailes qui fuient vers d’autres sphères, le voile de la dame sur son corps !

Regardez le corps du bel Isaac mort!

[Traduction: Dolors Català]