Sant Sebastià

A F. García Lorca

IRONIA

Heráclit, en un fragment recollit per Temisti, ens diu que a la naturalesa li plau d'amagar-se. Alberto Savinio creu que aquest amagar-se ella mateixa és un fenòmen d'autopudor. Es tracta -ens consta- d'una raó ètica, car aquest pudor neix de la relació de la naturalesa amb l'home. I ell descobreix en això la raó primera que engendra la ironia.

Enriquet, pescador de Cadaqués, em deia, en el seu llenguatge, aquestes mateixes coses aquell dia que, en mirar un quadro meu que representava la mar, observava: "És igual. Però millor en el quadro, perquè en ell les ones es poden comptar."

També en aquesta preferència podria començar la ironia, si Enriquet pogués passar de la física a la metafísica.

Ironia -ho hem dit- és nuesa; és el gimnasta que s'amaga darrere el dolor de sant Sebastià. I és, també, aquest dolor perquè es pot comptar.

PACIÈNCIA

Hi ha una paciència en el remar d'Enriquet, que és una sàvia manera d'inacció; però hi ha, també, la paciència que és una manera de passió, la paciència humil en el madurar els quadros de Vermeer de Delf, que és la mateixa manera de paciència que la del madurar els arbres fruiters.

Hi ha una altra manera, encara: una manera entre la inacció i la passió, entre el remar l'Enriquet i el pintar de Van der Meer, que és una manera d'elegància. Em refereixo a la paciència en l'exquisit agonitzar de sant Sebastià.

DESCRIPCIÓ DE LA FIGURA

DE SANT SEBASTIÀ

Em vaig adonar que estava a Itàlia per l'enlosat de marbre blanc i negre de l'escalinata. La vaig pujar. Al final hi havia sant Sebastià lligat a un vell tronc de cirerer. Els seus peus reposaven sobre un capitell trencat. Com més observava la seva figura, més curiosa em semblava. No obstant, tenia idea de conèixer-la de tota la vida, i l'asèptica llum del matí em revelava els seus més petits detalls, amb tal claredat i puresa, que no era possible la meva torbació.

El cap del sant estava dividit en dues parts: l'una, formada per una matèria semblant a la de les meduses i sostinguda per un finíssim cercle de níquel; l'altra, era ocupada per mig rostre que em recordava algú de molt conegut; d'aquest cercle partia un suport d'escaiola blanquíssima que era com la columna dorsal de la figura. Les fletxes portaven, totes, anotada llur temperatura i una petita inscripció gravada en l'acer que deia: Invitació al coàgul de sang. En certes regions del cos, les venes apareixien a la superfície amb llur blau intens de tempesta del Patinir, i descrivien corbes d'una dolorosa voluptuositat damunt el rosa coral de la pell.

En arribar a les espattles del sant, restaven impressionades, com en una làmina sensible, les direccions de la brisa.

VENTS ALISIS I CONTRAALISIS

En tocar els seus genolls, l'aire escàs es parava. L'aurèola del màrtir era com un cristall de roca, i, en el seu whisky endurit, floria una aspra i sagnant estrella de mar.

Damunt la sorra coberta de conxes i mica, instruments exactes d'una física desconeguda projectaven llurs ombres explicatives, i oferien llurs cristalls i aluminis a la llum dsinfectada. Unes lletres dibuixades per Giorgio Morandi indicaven: Aparells destil·lats.

L'AIRE DE LA MAR

Cada mig minut arribava l'olor de la mar, construït i anatòmic com les peces d'un cranc.

Vaig respirar. Res no era encara misteriós. L'olor de sant Sebastià era un pur pretext per a una estètica de l'objectivitat. Vaig tornar a respirar, i aquesta vegada vaig tancar els ulls, no per misticisme, no per veure millor el meu jo intern -com podríem dir dir platònicament-, sinò per la sola sensualitat de la fisiologia de les meves parpelles.

Després vaig anar llegint lentament els noms i indicacions estrictes dels aparells; cada anotació era un punt de partida per a tota una sèrie de delectacions intel·lectuals, i una nova escala de precisions per a inèdites normalitats.

Sense prèvies explicacions intuïa l'ús de cada un d'ells i l'alegria de cada una de llurs exactituds suficients.

HELIÒMETRE PER A SORD-MUTS

Un dels aparells portava aquest títol: Heliòmetre per a sord-muts. Ja el nom m'indicava la seva relació amb l'astronomia, però per damunt de tot ho evindeciava la seva constitució. Era un instrument d'alta poesia física format per distàncies i per les relacions d'aquestes distàncies; aquestes relacions eren expresades geomètricament en alguns sectors, i aritmèticament en d'altres; en el centre, un senzill mecanisme indicador servia per a mesurar l'agonia del sant; aquest mecanisme era constituït per un petit quadrant de guix graduat, en el centre del qual un coàgul vermell empresonat entre dos cristalls feia de sensible baròmetre a cada nova ferida.

En la part superior de l'heliòmetre, hi havia el vidre multiplicador de sant Sebastià. Aquest vidre era còncau, convex i pla alhora. Gravat en la muntura de platí d'aquests nets i exactes cristalls, hom llegia: Invitacions a l'astronomia; i més avall, amb lletres que imitaven el relleu: Santa objectivitat. En una vareta de cristall numerada, hom podia llegir encara: Mida de les distàncies aparents entre valors estètics purs; i al costat, en una proveta finíssima, aquest anunci subtil: Distàncies aparents i mides aritmètiques entre valors sensuals purs. Aquesta proveta estava plena, fins a la meitat, d'aigua de mar.

En l'heliòmetre de sant Sebastià no hi havia nimúsica ni veu, i, en certs fragments, era cec. Aquests punts cecs de l'aparell eren els que corresponien a la seva àlgebra sensible, i els destinats a concretar el més insubstancial i miraculós.

INVITACIONS A L'ASTRONOMIA

Vaig acostar el meu ull al vidre multiplicador, producte d'una lenta destil·lació numèrica i intuïtiva alhora.

Cada gota d'aigua, un número. Cada gota de sang, una geometria.

Vaig mirar. En primer lloc, la carícia de les meves parpelles damunt la sàvia superfície feta de càlcul. Després, vaig veure una successió de clars espectacles percebuts amb una ordenació tan necessària de mides i de proporcions, que cada detall se m'oferia com un senzill i eurítmic organisme arquitectònic.

Damunt la coberta d'un blanc paquebot, una noia sense pits ensenyava a ballar el black-bottom als mariners sadollats de vent sud. En altres trasatlàntics, els balladors de charleston i blues veien Venus cada matí en el fons de llurs gin coktails, a l'hora de llur pre-aperitiu.

Tot això estava lluny de vaguetat, tot es veia netament, amb claredat di vidre de multiplicar. Quan parava els meus ulls damunt un detall qualsevol, aquest detall s'engrandia com en un gros plan cinematogràfic, i asolia la seva màxima categoria plàstica.

Veig la jugadora de polo en el far niquelat de l'Isotta Fraschini. No faig sinó detenir la meva curiositat en el seu ull, i aquest ocupa el màxim camp visual. Aquest únic ull, súbitament engrandit i com a sol espectacle, és tot un fons i una superfície d'oceà, en el qual naveguen totes les suggestions poètiques i s'estabilitzen totes les possibilitats plàstiques. Cada pestanya és una nova direcció i una nova quietud; el rímmel untuós i dolç forma, en el seu augmemnt microscòpic, precises esferes per entre les quals hom pot veure la Verge de Lourdes o la pintura (1926) de Giorgio de Chirico: Naturalesa morta evangèlica.

En llegir les tendres lletres de la galeta

Superior

Petit Beurre

Biscuit

els ulls se m'omplien de llàgrimes.

Una fletxa indicadora i a sota: Direcció Chirico; vers els límits d'una metafísica.

La línia finíssima de sang és un mut i ample pla del metropolità. No vull prosseguir fins a la vida radiant leococit, i les ramificacions vermelles es converteixen en petita taca, tot i passant ràpidament per totes les fases de llur decreixement. Hom veu altra vegada l'ull en la seva dimensió primitiva, al fons del mirall còncau del far, com insòlit organisme en el qual ja neden els peixos precisos dels reflexos en el seu aquós medi lacrimal.

Abans de seguir mirant, em vaig detenir encara en les precisions del sant. Sant Sebastià, net de simbolisme, era un fet en la seva única i senzilla presència. Únicament amb tanta d'obejectivitat és possible de seguir amb calma un sistema estelar. Vaig continuar la meva visió heliomètrica. M'adonava perfectament que em trobava dins l'òrbita antiartística i astronòmica del Noticiari Fox.

Segueixen els espectacles, simples fets motivadors de nous estats lírics.

La noia del bar toca Dinah en el seu petit fonògraf, mentre prepara ginebra composta per als automobilistes, inventors de les subtils barreges de jocs d'atzar i de superstició negra amb les matemàtiques de llurs motors.

En l'autòdrom de pòrtland, la cursa de Bugattis blaus, vista des de l'avió, adquireix un somniós moviment d'hidrodis que es submergeixen en espiral al fons de l'aquàrium, amb els paracaigudes desplegats.

El ritme de la Joséphine Baker al ralentí coincideix amb el més pur i lent creixement d'una flor de l'accelerador cinematogràfic.

Brisa de cinema, encara. Guants blancs amb tecles negres de Tom Mix, purs com els darrers entrecreuaments amorosos dels peixos, cristalls i astres de Marcoussis.

Adolphe Menjou, en un ambient antitrascendental, ens dóna una nova dimensió de l'smoking i de la ingenuïtat (ja únicament delectable dins el cinisme).

Buster keaton -heus ací la Poesia Pura, Paul Valéry!-Avingudes post-maquinístiques, Florida, Corbussier, Los Ángeles. Pulcritud i eurítmia de l'útiñ standaritzat, espectacles asèptics antiartístics, claredats concretes, humils, vives, joioses, reconfortants, per oposar a l'art sublim, deliqüescent, amarg, putrefacte...

Laboratori, clínica.

La clínica blanca s'arrecera a l'entorn de la pura cromolitografia d'un pulmó.

Dins els cristalls de la vitrina, el bisturí cloroformitzat dorm ajagut com una bella dorment en el bosc impossible d'entrellaçament dels níquels i del Ripolin.

Les revistes americanes ens ofereixen Girls, Girls, Girls per als ulls, i -sota el sol d'Antibes- Man Ray obté el clar retrat d'una magnòlia, més eficient per a la nostra carn que les creacions tàctils dels futuristes.

Vitrina de sabates en el Gran Hotel.

Maniquís. Maniquís quietes en la fastuositat elèctrica dels aparadors, amb llurs neutres sensualitats mecàniques i articulacions torbadores. Maniquís vives, dolçament beneitones, que caminen amb el ritme alternatiu i contradirecció d'anques-espatlles, i apreten, en llurs artèries, les noves fisiologies reinventades dels vestits.

PUTREFACCIÓ

El costat contrari del vidre de multiplicar de sant Sebastià corresponia a la putrefacció. Tot, a través d'ell, era angoixa, obscuritat i tendresa encara; tendresa, encara, per l'exquisida absència d'esperit i naturalitat.

Precedit per no sé quins versos del Dant, vaig anar veient tot el món dels putrefactes: els artistes transcendentals i ploraners, lluny de tota claredat, conreadors de tots els gèrmens, ignorants de l'exactitud del doble decímetre graduat; les famílies que compren objectes artístics per a damunt del piano; l'empleat d'obres públiques; el vocal associat; el catedràtic de psicologia... No vaig voler seguir. El súbtil bigoti d'un oficinista de taquilla m'enterní. Sentia en el cor tota la seva poesia exquisida, franciscana i delicadíssima. Els meus llavis somreien a desgrat de tenir ganes de plorar. Em vaig ajeure a la sorra. les one arribaven a la platja, amb remors quietes de Bohémienne endormie, d'Henri Rousseau.

[Salvador Dalí, L'Amic de les Arts, núm. 16, 31-VII-1927, Sitges, pàgs. 52-54.]