D'un desesperat d'amor 

Qui vol oir la gesta
d’un jove enamorat
que nit i jorn sospira
d’amors apassionat? 

Un jorn de primavera
eixit és de poblat;
cercant va part escura,
fugint de claredat. 

Solet, sens companyia,
del tot desesperat,
les llàgrimes que plora
régan per tot lo prat. 

Clamant-se de Fortuna,
d’Amor i crueltat
d’una gentil senyora
que l’ha desheretat, 

de sa benivolència
donant-li comiat,
essent d’amor esquiva,
ab son desdeny ingrat. 

Alça la veu plorosa
vent-se desamparat.
Pel llong d’una ribera
camina tot cansat. 

Dins una oscura cova
solet se n’és entrat.
Troba serpents horribles,
de res no està espantat, 

i ensems lleons i tigres
li van de tot costat;
mudant naturalesa,
d’ell tenen pietat. 

A cada crit que crida,
respon a son dictat
Eco dins sa caverna,
seguint l’acostumat. 

Sobre la terra dura
llaçat s’és abocat,
perduda l’esperança
de mai mudar estat. 

Perduda la paraula,
sembla que està finat.
Un rossinyol de cima
prop d’ell s’està assentat. 

Sobre d’un ram d’oliva
son cant ha començat.
Ab veu molt dolorosa
i so trist, lamentat, 

fa ressonar la selva,
tant és harmonitzat.
Tots los aucells silenci
sostenen de bon grat, 

sinó sols l’auraneta,
que jamés ha callat.
Mas per això son càntic
no n’ha desamparat: 

canta d’Amor la causa,
que és cego i fort mal nat
i no té coneixença
quant ell és mal fundat, 

i plora la ruïna
del que ama i no és amat,
servint senyora ingrata
sens fe ni caritat, 

la que contrasta sempre,
cruel, sens pietat,
i al fi consent que muira
qui l’ama de bon grat. 

[Pere Serafí, Poesies catalanes, Barcino, Barcelona, 2001]