Al principi fou el verb
l'adjectiu vingué després
encarnat en cops de roc 
i segadors sota estendard negre
foragitant el desconsol.
Jesucrist al capdavant
assenyalant certesa incerta
tempestes 
                 segles 
                           estols de 
                                          conteses
                                                         llamps 
                                                                    trons 
                                                                              desferra,
el sentit de la sorreta,
diamants per a l'eternitat
James Bond 
i el que en resta:
...escuma onades gavines i caletes,
i quatre pinxos de mala mort
fent l'idiota a les tavernes.
Per cert, rates a la ciutat,
al camp, misèria.

I vet aquí
Jesucrist l'anarquista:
polla mística 
de totes les vagines, 
de cosidores i pageses
d'oficinistes i mestresses,
Jesucrist dansant
la sardana catalana
aplec de vulves enfocant subsòl,
l'infern que ens completa
l'inconscient del món
l'altra banda del mirall,
la commoció entrellaçada 
en forma de verga horitzontal,
circumferenciada,
cosa estranya, inhabitual,
de "terra", per cert, prové el mot "terrabastall".
Jesucrist, tot ell l'espasa
coronada pels dotze cors,
la mirada
besant-te la nafra.
Dolçament
anar-s'hi apropant,
la ferida oberta 
dessagnant-se.
Jesucrist de braços desplegats
crucificat somrient, 
sense desodorant, relaxat.
"Jesús, com va?"
"Estic fotut, malament, perdo sang."
Dels arreplegats
de l'ànima,
els companys de fa centenars d'anys
els rebomboris urbans
les bullangues que ens expliquen
el 1936, col·lectivitzar, 
del Noi del Sucre, en Seguí,
els gossos del destí, 
els lacatans, la directa via,
la independència i la revolució,
dels indigents del Canigó
i l'aroma de la Sílvia
d'aquests humans tendres
mer proisme
a mig camí del neanderthal
i el futurisme,
dels mig guillats
tips de ruïna
a còpia d'hòsties franciscans
en diuen...
¡¡¡catalanes, catalans!!!
La burgesia que se la quedi Espanya,
el capital que se l'endugui França.
Els manobres imbecil·litzats
que s'ho facin mirar,
ja ens ocuparem
a reinstaurar el tribunal popular, 
que de jutges set-ciències no en volem pas.
Ens acompanya
en gran batalla
un tigre de Bengala
els dofins de Formentera
els pescadors que planten cara
una vaca pirinenca 
la Unió de Pagesos
el Ponent de la Franja,
el Conflent i el Rosselló 
trossets de l'Alguer 
i disset misteris de València.
Santa paciència,
constructors d'avantguarda
raons per a la revolta,
suportar els bombardejos
des de la guerra, el 1714,
agafa mil set-cents cagarros i esmorza,
tres segles enterrats a la merda
ni naps ni faves
praderies desolades
ports acollint cadàvers...
¡¡¡que vingui el pla celestial
d'una puta vegada:
que el volem realitzar,
que l'anhelem fa dos mil anys
al cau del carrer
al parc,
a l'encreuament
dels deu mil camins
de la plaça del doll amarg,
que vingui ja
que se'ns menja el desesper
i el cos rebenta,
que volem viure
sense ser titelles
per sucar pa amb tomàquet
autogestionar el vi
acollir els núvols i la pluja
i regar les cinc esparregueres
amb suc de martell
-tant se val si és primavera o hivern-
aquell amb què s'alleta els nans
de ments. 
Erigirem castells
per saludar el cel,
abolir els rals
arrauxar l'oblit
remoure els vents
i asserenar humans
tristos, desganats del temps...

A la gran festa dels pobles i les nacions
agafarem el micro
ens farem una borilla
i ens titllaran de borilleros,
de quarto trastero de la desolació
¡ens escridassaran
hi haurà insults, brams, renecs:
ens diran "marrans"!
Però nosaltres els rebatrem
xalant, serenament:
"borilleros no, sinó
¡¡¡catalanes, catalans!!!"
I el món mundial
confós de sobte
per complet desconcertat
prorromprà en aplaudiments
esclats de joia, visques, bravos,
interjeccions admiratòries
gestualitats reconeixedores
jaculatòries sorpreses
per mèrits que no són nostres
perquè al capdavall
ens vénen donats de dalt
-invisiblement, com la urticària-
de dalt vull dir del tercer primera,
des d'on oneja solitària 
una  senyera.
Tanta eufòria per fi...
pregunteu-vos-en el perquè:
perquè el dadaisme
s'haurà revelat
i les maneres diverses
de fer-se borilles esdevindran
el nexe nou 
d'una nova humanitat.
Internacionalistes-sí-què-passa
perquè tots en som de germans
tots en som de ninetes, xiquetes, 
marrecs, menuts, taps de bassa, 
cagallons, infants...
naufragant plegats a la gran barcassa
(samarreta esquinçada com a vela,
com a embarcació una carabassa).

Quatre segadors 
avançant a cops de roc
sota estendard negre
a recer del desconsol,
amics dels alquimistes
noces sagrades del pensament i l'emoció,
arades estranyes
de l'ego i el cor,
la veritable acció directa 
una mica d'honestedat, amor...
i de tant en tant 
¿què trobem, què és això?
¡còctels molotov
cremant contenidors
arrasant oficines bancàries!
¡¡¡ja m'enteneu:
escalfant el calor
infonent valor als pàries!!!
Enllà dels desastres
nosaltres som 
precipici, rebel·lió,
l'inexistent encarnat ara
quitxalla que no calla
el futur que viatja en metro 
i se n'abaixa una parada abans,
salvatge estimball
ruc per la fatiga
espina que desgarra
un mitjà per a un fi,
el trajecte dur
lluny de l'enamorada,
compartir, 
l'amistat arrapada 
igual q'una paparra.
Som laboratori dels humans,
científics asocials
experimentant
per fer-ne, de les pedres,
pans,
existència abjecta
brega feréstega
malaventura i sort
les amades dels amants
un pot de drames vulgars:
¡¡¡catalanes, catalans!!!
(Nineta rossa
executiva de Pedralbes
cistellet a la deriva,
de les deu pomes del pomer 
nou de podridetes
i l'altra... 
gairebé, cabrona).
Som l'aldarull dels pringats, 
esvalot dels xinorris
fe, déu, coneixement,
nius, taps, menuts elevant el desori 
a la categoria del tecno del XXI,
la bandera negra
fugissera de marc i paspartú
junt amb el roig de l'estelada,
puig místic del goig
de la daina
cardant amb el cabró
a l'alta muntanya.
Tanmateix, 
camp de clavells 
és zona de combat,
no ens adormim a la palla
que mitjançant lleis antiterroristes
volen empresonar els infants
mentre el navili s'enfonsa
sota ombres invisibles
presons i densitat fosca:
nois ens hem de moure
això s'ensorra
no s'hi val.
És ma proposta:
follem a la catedral
incendiem l'arquebisbat,
amb la nostra passió
amb l'impostor a dintre
i una barra de ferro roent
omplint son esfínter...
potser ho accepta a gratcient.
Dels cementiris fem-ne 
arcs, espasmes energètics, 
estacions espacials dels cotxes
-mescles d'ordres i novells criteris-
amb els totxos rampells
i amb els imperis 
el fum que s'esvaeix,
pells santes per als desemparats
l'equanimitat que creix.
Entre Jesucrist
i l'anarquia
som aquí: 
una colla de sonats
contestació constant
entre el segon calaix
i la primera prestatgeria
on hi ha el Pau Riba atrafegat
descol·locant les coses al seu lloc:
de biaix;
som convalescents
accidentats de poesia
Theros i Ànatos
entre agonia de la redempció
la Mediterrania 
i el que ve després,
l'impronunciable, 
què és?
Fulles fumades dels cirerers
barretines negres-i-vermelles,
les capes fines de les entranyes
tines plenes, llops i ovelles
el rerefons dels dies
ell i ella estimant-se en totes les cabanyes
matins sencers dins tramvies
bombardejar al vespre les escoles pies.

A la conferència dels humans
exigirem que l'acoblar-se amb l'infinit
ho deixin a les nostres mans...
no per treure'n profit
car som poderosos, 
imprevisibles entreteixint silencis,
la quinta essència
dels menjacapellans,
el rovell de l'ou,
una font tremolant 
que es mou
al nucli secret
de la base del pilar 
del recargolat fonament
dels textos sagrats,
els que tracten de l'inici 
immaculat de la vida al carrer:
el desprestigi d'una veritat.

Jesucrist és feliç al costat
i naltres al seu, ell ens pregunta
"ei, com anem?",
"mira, 'nem fent.., saps què?
tenim una bona idea, hem ordit un pla, 
cosa genial, val la pena tirar-ho endavant...".
El crucificat ens abraça entre rialles,
perquè el pal del paller
és la llança que li van clavar
i que nosaltres li hem extirpat:
de la branqueta en neix follam.
¡¡¡Catalanes, catalans,
som la nova era
l'última esperança dels africans,
la utopia asiàtica,
som àrtida i antàrtica,
recança d'indis americans
de jugar a escacs al cim dels Urals,
la refundació de l'espècie
els gitanos del Raval
un miratge que no espera
engegar les reixes
som Lapònia avui o mai
el gran cristo dels trapelles
els quatre gats badant!!!
¡¡¡Som bandera negra
saludable astral
anelles i pebre 
un tic picant, 
un somni còsmic
el xoc colossal 
entre un drap
i un transeünt borni!!!

Al principi fou el verb
l'adjectiu vingué després:

catalanes 
               catalans 
                             anarquia 
                                            llibertat.

                                                                                                                         [Gerard Horta]