Lluís Calvo

[Lluís Calvo]

El foc del cos en la claror mostassa,
el sol al cor de l'ombra i el zenit,
el record al garatge de l'oblit,
la terra a l'hort del nap i la carbassa.

El temple en el silenci i la mordassa,
el nas en la pudor de resclosit,
el poema en el símbol infinit,
el cotxe despullant-se en la carcassa.

El lliri en el mirall del terraplè,
la volta en la paraula del meandre,
el foc i el llac, el pi i el palissandre;

tot és l’esclat que amara un sol alè:
el cel, el tigre, el bosc, el mar, el buf,
el cel, el cul-de-sac i l'àtom. Uf!

[Omissió, Llibres del Segle, 2001]

L'emperador de la Xina

La irreductible vocació del verb, un cos un que dansa amb pits de sorra i es desfà entre els dits: llengua que reclama somni i món, més enllà del rictus animal i els panteons de boira. L'emperador de la Xina defuig sampans, palaus, túniques de seda. Anhel d'uns llavis seminals xuclant la vida: xarrup, xarop. No posseir sinó ésser. No comprendre: intuir. Així el nom edifica, aviva pensaments, es resol en carcassa de canyes i miratges, de llunes i fogueres. I crepita.

                    No tinc ni cel ni llum ni falç
                    i el món és blau i trist i fals:
                    si canta el rossinyol
                    ninó-ninon,
                    si crida l'esparver
                    empassa't el pinyol.

                    Salta xarranca,
                    canta la xamba:
                    la porta s'obre
                    la porta es tanca.
                    Un, dos,
                    tres, quatre:
                    salta i arramba't.

L'emperador de la Xina té els llavis de seda i teixeix l'ampla nit amb mans d'aranya. Hi ha una celístia que s'esmuny al fons d'un estany de núvols i diamants. L'Emperador llegeix Eliot i Lezama Lima mentre rauquen granotes i l'horitzó es desvesteix amb un polsim de quatre taules lligades al crani de l'absent. Una porta entreoberta ¾miratge blau per on s'escolen les aigües tatuades amb el ferro dels mots¾ deixa passar la llum dels foscos gats, de les panteres mòrbides, dels linxs esquius i dels tigres de Borges ¾aquells tigres indòcils, sepulcrals, que sols existeixen en el text del poema¾. I ara vosaltres, núbils reis, deutors de l'ombra a l'àgora dels folls, sou aquí entre mil lletres: perduts en un gran bosc de roures amb ce i alzines amb os: el cos. Perquè el poema és el cos que estima el fosc no-res. I que, en amar-lo, el nega.

L'emperador de la Xina ja somriu. Alena...

[Contraventor (inèdit)]