palol

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |

 

 

 

 

[Miquel de Palol]
 

El Laberint de Lotarius, emperador del cor ponent
El joc dels anells
Gone with the wind
Cave tigrem
Llor
 

 

 

El laberint de Lotarius, emperador del cor ponent



Després que neixen, els homes volen viure
i accepten la seva mort, o més aviat pre-
fereixen reposar i deixar darrere els seus
fills perque pateixin el seu destí.

HERACLIT


El cor que no ha trobat repos en l'oblit ni la ironía
encara em demana si cal fer-se l'estret davant del dubte
i esperar que l'ocasió del salt es presenti lliure d'entrebancs
que no hi hagi retrocés en el somrís insinuant dels astres.
Jo li pregunto si aixo és possible, i ell tampoc no em respon.
Aquests pins meravellosos que emplenen tot el blau
fan adéu les llums que es perden amb gravetat veloç rere els contoms;
la tarda riu i plora alhora:
una rosa en el cor del llac;
el falcó pren la coloma al mig del cel:
només l'home prematurament envellit en la desconfiança es venç
en els glaços horribles de la mt, escampats per 'qui en enllà
i el tom del seu odi no té desviacions.
Com s'estimaria més de fer com l'atzavara
que, morint en la culminació de la flor, no es veu en la caiguda lenta!
Ha arribat a creure's un combat que no sap de retorn.
La barca arriba lentament a la tenebra porticada
de les costes de la follia.

Però encara no sóc prou gran per no trobar refugi a la meva mesura;
he fet de fantasma, he fet de rata; incapaç d'una indignitat reposada,
he volgut ser digne rebolcat als obstacles més petits,
(m'estic fent una barraca al peu del penyal que he renunciat a pujar)
t'he parlat de tu i de mi fent veure que et parlava dels altres
i encara sóc capaç de dir-me que és l'hora de la serp 
i l'hora del tigre no ha arribat encara:
He exhalat un personatge més noble que jo
que pateixi en lloc meu,
però la tarda li riu a ell i em plora a mi
i el cor no respon a cap dels dos
sota els pins que amb divinitat absoluta suporten la bufetada del fanal, 
aquests mateixos pins que han vist l'amistat serena dels nostres avis...
però hi ha moments, com aquest, que, negant-se, rebrota l'esperit del perdedor,
que la gàbia se li fa petita i provarà de mossegar la mà
d'un anònim subtil guardià de records hereditaris.
Caldrà inventar noves virtuts per la crèdula veneració d'aquells que vindran?
Els arguments del teatre són vulgars: són sempre els mateixos;
canvia la música que hi poses, coro la corba del sorral i el camí;
llança, doncs, a la fortuna l'ofrena tota entera,
i hauràs guanyat un dia a la mort.

[El Porxo de les Mirades ECSA, 1983]

Δ

El joc dels anells

Qui de vosaltres gap el que és fer l'amor amb qui va morir fa més d'un any!
Però la carn que m'envolta mossega de debó, i no sóc més que una criatura que rep
l'estigma de la destral i del cingle, no sóc més que un animal enlluernat de pànic.
La vanitat de la mort lluita pel mateix amor que la recança de la vida?
Prou crido l'oblit en altres delers, però el cor no me'ls vol rebre.

Si surto dematí i l'aire em duu aquella cançó, el meu cor és un missatger:
Duc l'anell negre, i l'anell de pell de tigre és la meva malaurança en el seu dit.
Duc l'anell de pell de tigre, i l'anell negre és la bona fortuna en el seu dit:
Una visió fugaç, una nit inconfessable, una mirada d'odi, els senyals del canvi.
L 'anell negre s'ha tornat una tigressa fulgurant que amb un sol somrís
posa en ridícul el progrés del mar damunt la roca;
perquè l'anell daurada de pell de tigre era l'anell
d'aquella que viu encara a l'altra banda del mirall.

¿Qué val més: el mite de la tigressa enterrada, o l'enamorament d'una dama viva?
L 'ociós Emperador del cor ponent medita amb caprici les tristeses inefables del seu poder
tant és quin anell s'engalzi en el seu dit: no vindra l'estiu rere la tardor,
ni els ulls tornaran a brillar amb aquella bogeria de l'ànima de l'àguila.

Jo sóc aquí per acomplir els designis de l'absent, en el cos encadenat
que de la mort ha pres l'amor, i és alhora víctima i botxí de la meva condemna.
La tigressa negra porta un anell daurat clavat en el front: la tigressa d'or
és l'esfinx que em fa les tres preguntes: «Com puc enyorar la condició de la morta?
mort, amor... quin és el combat de la teva seducció?
Viu la mort en l'enamorament,
o que sigui de l'altra l'amor engendra mort dins el teu cor?»
No respondré cap pregunta -ni puc convertir-me en l'anell pigallada d'or- 
i he de ser devorat per l'esfinx que més tard morià somrient com al principi, .
perquè no hi ha lluita de llum i tenebra en el signe dels anells,
i ets tu la morta sota el cuc entristit que em vaig tornant.

[El Porxo de les Mirades ECSA, 1983]

Δ

Gone with the wind

El brivall, ociós i literari, ocupa molt de temps en meditacions
poc substancioses i repetides. Fa malabarismes amb els calendaris,
(i s'equivoca sovint) però hi ha moments en que pot sentir-se
noble i maliciós, i practica el joc a tres bandes com un autèntic estilista:
somriu la celístia de l'alba, salvatge i canviant endolceix el risc calculat.
El tigre es prepara per saltar damunt la peça:
corre amb passes baixes, és una daga guspirejant sota les herbes;
s'arronsa, tots els músculs miren els colors exaltats de la presa, ors i carmins
pressentint la calor en la calor, el retorn de la sang en el pes del sol;
els seus ulls es trabaran un instant de mai més
en el dibuix de la velocitat i la dislocació de la llum.

Dins la polseguera, per sentir-se bondadós, ha de ser totalment brutal:
Metamorfosi de la memòria en propòsits, dels records de propòsits en histories exòtiques,
de les inclinacions fallades en records forçats, de... la reina negra en un paó blanco
Si hem de caure en un judici d'intencions, si no n'hi ha prou
que una història vulgar hagi donat tantes nits al daltabaix,
no tocaré més la pols que va rebre l'abraçada de les bèsties,
-i no voldria haver confós una tigressa amb una gallina-
que la vida està molt cara, i la factura de la mort és per als vius.
La primera pausa és en una plaça que ja té historia: dues civilitzacions
antiquíssimes, que es desconeixen l'una a l'altra, s'han trobat casualment;
el gest d'un comiat és el mateix gest d'una benvinguda;
ella ja s'ha girat i se'n va: endevino el seu somriure que s'apaga en poques passes:
així mateix es pensa que el meu cos ha sortit de la seva vida.

[El Porxo de les Mirades ECSA, 1983]

Δ

            Cave tigrem

                         I

                  El jo de la Victòria
               capital Matriarca de l'àcid
               la fred insoluble d'estiu
               l'estigma de l'astrolabi
               del Jo fel i reverència
               del Jo preludi a l'oratge

Raptat jo l'estigma de l'astrolabi al front
la vaig arrosegar per cavernes on jo
era el rei i em besaven les flors i les mans
les parets de verd sorprès de trobar-hi suc
i a la nit que jo miro el colós pel mirall
dels seus ulls que el miren per sobre meu kudú
i em giro déu pictòric de la llar i ric
i li pico la panxa que ell riu i tremola
sol fosc l aincreïble roba estesa a la selva
al pilar madrepòric la nit dels microbis
i ara la causa del meu esclat ortiu
no tu: el tronc pel llit i barba de tres dies
ulls macats dement amb tres mixelins de panxa
i quatre plecs de sotabarba tanca alpina
flors de gos lligat a l'aigua màcules ull
penjant a la nuesa bruta de l'oblit
i jo em vaig mudar per queixalar el somrís
ferotge estat de tigre a les celles urc
i el bell vestit de prepotent es va errar
quan ja temia el sabor del meu triomf magne
pels amaneios dels meus còmplices nocturns
u de cop a les taules i jo m'ho pressento
L'espiral solar del somni em fibla equilibri
l'aigua que xiscla sang a l'astrevent el vespre
uniforme de l'asfalt aquàtic de l'ombra
No és sang! És lava!!! Quan no podia tabú
l'oblit de negres fumeres de matinada
que recorden l'incendi nocturn sol jo jo...
Si va poder obrir una porta finalment
fugint de les feres em va trobar a mi
que l'espero hieràtic al peu dels miralls

 

                             II

               Raptat l'escarni pitó
               fullaraca impossible

              
blanc partim extern destí
               ni hem plegat de jugar
               fes que esbalço en rodó
               records del futur triomf
               jo content abaltit jo...
               de tu de mi repta fuges
               et somriuré mut com l'alfa
               a la vora dels et llits

 

[Llet i vi Barcelona 1974 ]

Δ

Llor


                     Homenatge a René Magritte,
                         que ha fet «L 'imperi de la llum»


Aquesta nit vindran
Ous d'alba encoratgen l'arc
És un vol de gavines
als pous aeris del port

Vindrà la nau amb ales
de venustat ustòria
al poble cantaran
el meu si per molts segles

M'han trobat
                     les dones ploren
és el veire que un d'ells
haurà badat el clos
del meu món nou feliç

Entrara a la taverna
a esbullar-me el joc maligne
plomes de l'au al meu casc
herba de lluna al meu tron

El Tigre anirà amb ells
nou Jo us manaré
al set galàctic forn
del meu odi d'Edip

Anit arribareu
l'espasa us ha cridat
el dol del meu son mític
rebentarà en el roig

Ja veig la nau m'aixeco
els ulls són mar agònic
la nit m'ofrena via
per fer el teu cau enyor

[Llet i vi Barcelona 1974]

Δ

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |