[Francesc Parcerisas]

VII

La verité de l'érotisme est trahison.
G. Bataille

Ja la nit s'esmicola com fullaraca que crema
en el tumult aspriu de l'avidesa del meu cos.
Penso que d'aquests moments n'he fet els millors records.
Hi ha música i m'agradaria veure't com abans,
en l'interval estrident entre fred i desig,
movent tota l'herba vers l'angle del futur.
M'agradaria veure't com abans, i veure'm jo,
entre balmes i llances d'amor,
interrogant la presencia adelerada de tots dos.

Hi ha la repetició del dibuix, la violència dels mots,
i m'agradaria veure't com abans, en el silenci imminent
on tot amor és una escumosa cambra lenta
  i el cos doll fruitós
on el vianant,
en secret,
la via acaba. 

M'agradaria veure't en la intermitència d'una nit
(la flor i el tigre
i, al límit superior,
anells de foc),
però ja l'ombratge s'esmicola i duu al goig
í els límits obstinats, els dons tangibles,
l'allunyament afrós que el matí ordena,
lligant-me amb llavis lents a la quimera.
Cau el corb esquinçant la cortina dels records:
No hem perdut el temps, no hi ha temps perdut, penso.
Però el camí s'engalza d'ombres estranyes
  que són les meves cendres.

Ŋ

(…)

¿Quin record tens? i ¿quina veu somorta

et reclama des de la seva memòria avara?

¿Quina imatge abrusadora de jardins abandonats,

de serps emplomades, d’oblit i gravetat,

et ret, Airín, el trepig desconegut de la paraula?

El tigre no saltarà per la finestra,

belle dame sans merci. Els reis,

i els prínceps, i els guerrers,

s’honoren ja amb la mort.

Ni tan sols et cal fer oració,

belle dame sans merci. El sol ardent no pot

deixar de venir en aquest jardí

colgant la bardissa amb la bonior de les cigales.

Vine fins al palmerar, fins a la immobilitat

on canta el zumzeig de l’ona i de l’estiu,

i obre’m aquest llençol on batega

el meu sotmetiment desert,

la insolació d’aquest salvatge cercle d’atzur,

que mai, mai, mai no morirà

i que, ara, em reconforta.

Ŋ

FRAGMENT DEL «DIARI»

Al principi no hi havia mots que distingissin el tot del no-res, el palau del reflex a les aigües, la serp del verí; tot era quietud en el silenci de l’espai on el temps reposa. Així el camí no es fa entre bardisses i còdols, serralades, tossals i fondes valls, sinó vers l’horitzó il·limitat que clouen els sentits i el seny, vers el refugi on tot és amor de tot, i el dring de l’aigua i dels estels la mateixa música del teu pensament. Camí vers l’arbre on el gos i el tigre reposen, vers l’arrel que llepa la roca freda i el branquilló on nia l’ocell del paradís. Camí del peix i del foc que et duu la potència i l’acció, el misteri del repòs i el sojorn ombriu al cos. Camí de l’ull i de l’espurna que t’obren passatges de nit i d’oceà fins a la cendra de la posta on t’espera l’albada coral·lina del nou dia. En un principi no calia abandonar-se als treballs de la violència, a les modificacions y glòria dels mots, perquè en un principi tot era tu, i tu ho eres tot, sense dissolució. En un principi, quan la sang i el record no podien turmentar-se amb la copa buida, la corda trencada, i la divisió del nostre amor.

Puig Pere Toni, agost del 1974

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |