|
|
Os poetas, repito,
são os piores de todos nós.
Já alguma vez viste, por exemplo,
um poeta de dedo em riste
a escorraçar Deus da sua vida?
O dedo é um ceptro,
escorre autoridade.
Terminado o esconjuro,
o poeta sacode-se do pó
da debandada de Deus
assim como quem diz
"este já está, venha o seguinte",
convencido de que não há seguinte.
Mas há seguinte, e vem.
E reata-se a espiral do entremez.
Rectifico: os poetas, tigres de papel,
não são os piores de todos nós.
Serão talvez
os que mais se amotinam,
os que mais armadilham as palavras —
mas isso come Deus todos os dias
ao pequeno-almoço.
[As
Têmporas da Cinza]
Δ
Els poetes, repetesc,
són els pitjors de tots nosaltres.
Ja has vist, per exemple, alguna vegada
un poeta amb el dit alçat
foragitant Déu de la seua vida?
El dit és un ceptre,
degota autoritat.
Acabat el conjur,
el poeta es trau de sobre la pols
de la desbandada de Déu
així com qui diu
"ja en tenim un, que vinga el següent",
convençut de que no hi ha següent.
Però hi ha següent, i ve.
I es reprèn l’espiral de l’entremès.
Rectifique: els poetes, tigres de paper,
no són els pitjors de tots nosaltres.
Seran potser
els que més s’amotinen,
els que més paranys posen a les paraules —
però Déu menja això cada dia
al desdejuni.
[Traducció:
Joan Navarro]
Δ
Los
poetas, repito,
son los peores de todos nosotros.
¿Viste ya alguna vez, por ejemplo,
a un poeta con el dedo en ristre
haciendo desparecer a Dios de su vida?
El dedo es un cetro,
gotea autoridad.
Terminado el conjuro,
o poeta se sacude el polvo
de la desbandada de Dios
así como quien dice
“éste ya está, venga el siguiente",
convencido de que no hay siguiente.
Pero hay siguiente, y viene.
Y se retoma la espiral del entremés.
Rectifico: los poetas, tigres de papel,
no son los perores de todos nosotros.
serán talvez
los que más se amotinan,
los que ponen más trampas a las palabras —
pero Dios come eso todos los días
en el desayuno.
[Traducción:
Joan Navarro]
Δ
|
entrada
| Llibre del Tigre |
sèrieAlfa
| varia |
Berliner
Mauer |
|
|