O forma, plaga oberta

ferida de qui, sense fi,

torna l'espasme al capil·lar

irisat i fuig la catatonia.

I trenca l'estatuària:

cap perill d'esclerosi

sinó pol, pol·len, rosada

ardent de l'aspersió.

Verge de rosada a l'estuari

on aiguamoll de l'ebrietat

i dansa de l'agonia

escanden l'himne sedentari:

O forma, acte potencial

que ens fa esclaus del distint.

*

Vençut el drac de les legions

reneix llavors el rei,

que n'informa la viuda,

i l'ornament de la veritat,

el vestit de glòria

es plega i es recull,

pigallat d'ulls cerulis

sobre fons de pèl llustrat.

Lluny del monumental,

lluny de l'arena, rebeca,

la toisó s'obre a la retina,

assabentada d'allò que l'acció

podia ensenyar-li.

La intriga no canvia

perquè la forma sigui.

*

Va tenir una fi tràgica?

A tots els feia feredat.

L'home-bèstia, impossible

de procurar-se un fetitxe

tocant aquest monstre. Camina

sobre el fil d'una espasa o

porta un tigre pel ronsal.

Pintor, no menjar bé?

“La meva desgràcia portarà

la teva i cada u per ell

farà”.  Ja en tornarem a parlar

una vegada ens haurem rigut

de la dificultat i haurem

matat el botxí sota la capa.

*

Horror, sacrifici bàrbar

o art, moral, de l'exemple.

Vet ací el quadre dels amants,

llur sageta i llur ascesi,

llur vi i llur coadjuvant.

El ritme, set inapaivagable

de la marca i del tatuatge

entre fluència i velocitat,

s'alimenta amb els ultratges

de l'abús òptic que rapta,

a la fulguració, la fixedat.

Fixador de la C giratbria,

i del pal, de la I original,

del picador de l'art profund.

*

Ensems home i bèstia

en la cova de Remigia

salta, brama i es gira,

rasca el sò1 amb el peu.

Bé, trabuca la polaritat.

Es desenganxa de l'U,

es desenganxa de 1'Idèntic.

Xèquina sempre dol.

Qui posa la mà sobre la paret

renova i el gest i la seva ordre,

ja és llest pel ball llastat

amb el folro. Melodia

que aprova l'ull, encadenant

les passes cap al desenllaç.

[Patrick Gifreu]