He mesurat el teu nas de gasela inquieta
amb la geometria d’una poètica efectiva,
la retòrica del teu perfil m’atrapava
dins una cadència de nostàlgia selvàtica,
el sol ens il·luminava plaents expectatives
de les que malauradament et feies fonedissa,
vas beure una lleuger glopet d’esperança
i marxares cap al bosc de figures humanes,
¿temies que jo fóra tigre d’afilades urpes,
un felí que devora cors de femelles inexpertes?
¿no vas endevinar que la meua mirada traspuava
un desig perdurable, un plaer constant,
una cançó que podia convertir-se en himne vital?
¿quina por t’impedia calcular la meua adoració
sana? ¿quin plec de la túnica de la teua ànima
et va velar la vista? ¿per què vas marxar?

                                                                 [Joan-Carles Ortega i Berenguer]