|
| entrada
| Llibre del Tigre | sèrieAlfa
| varia | Berliner Mauer
| [Jaume
Pérez Montaner] Ni plors, ni dols, ni
rituals antics |
||
|
tot és aquí més clar i rosa i monyó llavi i espasa conflueixen en la pàl·lida textura de les coses corre la sang ferida com un riu corre l'odi sirgant núvol i roure marbre petrificat
i pedra morta a les entranyes lluminoses de la bèstia cimbell dubtós
encara d'ànimes eixutes cossos espletats de tots els qui no han
vist que arriba el temps del reconeixement i que s'instal·la als rellotges l'hora exacta del bé i el mal definitiva estructura de cera edificada sobre segles d'acer cadàvers d'hemisferis paraules diccionaris de buidor que engrunes justifiquen ombra i somni mort i ceguesa i engany democràcia napalm nivell de vida pol·lució ecologia zero population growth earth day verticals creixen els punys cercant la nit dels tigres per canyars i maresmes fins a la torre de l’espera
perquè aquí baix s'ha convocat la mort pansits fantasmes esquinçats vagarejen per camins i ciutats
les finestres no s'obren guarden la pestilent tebior de la derrota s'entronitza el fuet a les escoles ganivet i fusell a les esglésies molsa i teranyina al cor feixuguesa de ferro cal la
proximitat per a capir que tot
s'esmuny cap a l'abisme veure la rutilant
caiguda del cel gris sobre les
boques
crims furtius de clars capvespres o albes
bromoses déus llars arraulits a les òrbites
buides bibelots mutilats quantes papallones moren i han de morir arran la llum de l'alba cal la proximitat de l'escuma verdosa el límit obsessiu del desig i la mort cruïllada a
l'interstici de les coses i escoltar la
remor de les fulles podrides d'ull en ull la
basarda dels autòmats per a trobar de
nou el centre on no hi ha deus ni cels on només el silenci clivellat de
sanglots ens parla d'ones sagnant
entre les roques naus d'acritud
illes violades missatgers
d'espavents a la caiguda de les hores. [Adveniment de l’odi, 1976] Ni plors, ni dols, ni rituals antics, Passen anys i
deserts sota els meus ulls, [L'oblit, Edicions 62, 1996] No sabíem el nom ni l'hora exacta: la llum només i el clamor de la pedra, el foc sobre les celles, el record, l'esglai irrepetible de la vida i la mort més enllà de la memòria. Vàrem tornar a nàixer o
a morir en aquest cos desfet o renegrit: cent mil sols il·luminaven com cent mil brases; era la
terra com una boca seca desdentada i fumosa;
ens repetíem paraules enganyoses i onejants entre la pols i les branques insomnes; (no sabíem el nom ni l'hora exacta). Planures, llacs, bèsties i déus, l'espai de la basarda, engrunes encisades; només tu i jo
i l'aspre borrissol sota els teus braços, l'ull orb del desig, només
tu i jo i els tigres llampejant i la llarga esperança de la nit alletada de besos
i memòries. [L’heura del desig, 1985] La mar només, el ritme il·limitat de la desfeta, la sorra assedegada, l’íntim terror de retrobar les petges oblidades, el cor s’esmuny entre cotons sollats mentre s’enfonsa tot en un silenci profund com el silenci de
les ones i em conta a cau
d’orella la
nit els seus secrets d’algues i escumes. I et pense, amor, com no ens ha estat
possible. Mire el
teu cos remot com una illa, amb laberints que em porten
al no-res, amb ulls que no són ulls, amb llacs
de gel o tigres adormits,
amb vells records de paraules
humides com cabells, llavis, corals, aixelles. Més enllà del no-res et pense, amor, i et sé oblidada en somnis, la teua mà sobre la meua pell, nàufrag com sóc en les aigües verdoses, fang, joncs, tast salobrenc a les genives, arrape amb dits sagnants les roques poderoses. [L’heura del desig, 1985] ELS VESTIGIS DEL CRIM Qui va trencar
els vidres del migjorn? Són per aquest
moment els cotxes serpentejant
entre els carrers ardents, i el plany que es multiplica en mil bocins? Sobre el meu pit el pes mort del capvespre. Cau abatut en
la penombra un cos, com caus, tot
nit, més enllà de les ombres. Ho vas veure
ben clar quan t'ho contaren amics o coneguts que sabien de
passes i xarols, que en les nits
somiaven amb els tigres o els cossos
sinuosos. I amb la
llum de les torxes les urnes del
desig, els mil colors de les urnes perdudes. Amb la llum de
les torxes les arrels i els homes que
buscaven les arrels i l'antiga fageda, i tu que vas
vagant sense esma entre despulles i jo que amb tu
me'n vaig deixant enrere els vestigis del crim, ombres petrificades. [La llum de l’ombra.
Paisatges per a Mark Rothko Dins
de Defensa d’una forma. Poesia completa 1976 – 2018 Institució
Alfons el Magnànim, 2018] I de sobte I de sobte la foscúria Qui il·lumina el ressò dels ulls enlluernats? És que estic mort? Potser,
o així ho van decretar. Qui crida llibertat? Jo escolte lluita i amb un cos encongit impotent em rebel·le. Una veu que és l’ofec del meu ofec, una veu que vull creure i tanmateix, aquesta persistent urpada al pit, les agulles del plor en els dos braços. Sota la pell les ungles que m’arrapen, màquina que s’atura, sota la pell el tigre que em devora, dotze, deu, zero, and suddenly the darkness, la rigidesa del temps i el lament que entre la gent s’escanya, la rigidesa del temps que s’esmuny. Qui trobarà consol en els carrers i en les goles desertes? Mormoleig i basarda, les hores manllevades. La meravella oculta dels ulls esbatanats, el perquè de les coses que amargament s’obliden, tot el record antic, tot el que no retorna.
1 de maig de 2019 [Abans del vers, Edicions del Buc, 2024] | entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa
| varia | Berliner Mauer
| |