alberti

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |

 

 

 

 

[Jaume Pérez Montaner]

 

 

La torre de l'espera

Ni plors, ni dols, ni rituals antics

Passen anys i deserts 

No sabíem el nom

La mar només, el ritme il·limitat

Els vestigis del crim

La torre de l'espera 

 

tot és aquí més clar i rosa i monyó llavi i espasa

conflueixen en la pàl·lida textura de les coses 

corre la sang ferida com un riu

corre l'odi sirgant núvol i roure

marbre petrificat i pedra morta

a les entranyes lluminoses de la bèstia 

cimbell dubtós encara d'ànimes eixutes cossos espletats 

de tots els qui no han vist que arriba el temps 

del reconeixement i que s'instal·la als rellotges

l'hora exacta del bé i el mal definitiva 

estructura de cera edificada 

sobre segles d'acer cadàvers d'hemisferis

paraules diccionaris de buidor

que engrunes justifiquen ombra i somni 

mort i ceguesa i engany democràcia 

napalm nivell de vida pol·lució ecologia 

zero population growth earth day

                                                   verticals

creixen els punys cercant la nit dels tigres

per canyars i maresmes fins a la torre de l’espera

 

perquè aquí baix s'ha convocat la mort

pansits fantasmes esquinçats vagarejen

per camins i ciutats

                                      

les finestres no s'obren

guarden la pestilent tebior de la derrota

s'entronitza el fuet a les escoles ganivet i fusell a les esglésies molsa

i teranyina al cor feixuguesa de ferro 

 

cal la proximitat per a capir

que tot s'esmuny cap a l'abisme veure

la rutilant caiguda del cel gris

sobre les boques

                           crims furtius de clars capvespres

o albes bromoses déus llars arraulits

a les òrbites buides bibelots

mutilats   

             quantes papallones moren

i han de morir arran la llum de l'alba

cal la proximitat de l'escuma verdosa

el límit obsessiu del desig i la mort

cruïllada a l'interstici de les coses

i escoltar la remor de les fulles podrides

d'ull en ull la basarda dels autòmats

per a trobar de nou el centre

on no hi ha deus ni cels on només el silenci

clivellat de sanglots ens parla

d'ones sagnant entre les roques

naus d'acritud illes violades

missatgers d'espavents a la caiguda de les hores.

 

[Adveniment de l’odi, 1976]

 

 

Δ

 

 

Ni plors, ni dols, ni rituals antics,
només com un estigma
aquest dolor sobre les coses,
com un tigre a l'aguait
la pupil·la i les dents,
com si sota la pell
la sang insubornable grinyolàs
entre escumes i nacres.

En la foscor profunda
s'obriren els teus ulls
com llunes de paper, incrèduls llacs
d’inhòspites recances,
ferma llisor de paraules obscures.

[Màscares, 1992]

 

 

Δ

 

 

Passen anys i deserts sota els meus ulls,
un riu de gel m'acarona els turmells,
ah com si els sols abrasits s'abeurassen
entre les meues mans. En els teus ulls
dos tigres a l'aguait, fidels només
al més lleu aleteig del teu desig.
Com un somni lentíssim de tardor,
com la neu que clivella el roquissar,
la renovada força dels teus ulls,
les paraules engrunes dels teus llavis,
quins llacs has dibuixat sobre l'arena?
quina escuma o quin vent puja furtiu
entre les teues cames?

 

[L'oblit, Edicions 62, 1996]

 

 

Δ

 

 

No sabíem el nom ni l'hora exacta:  

 la llum només i el clamor de la pedra,  

 el foc sobre les celles, el record,  

 l'esglai irrepetible de la vida  

 i la mort més enllà de la memòria.  

 Vàrem tornar a nàixer o a morir  

 en aquest cos desfet o renegrit:  

 cent mil sols il·luminaven com cent mil  

 brases; era la terra com una boca seca  

 desdentada i fumosa; ens repetíem  

 paraules enganyoses i onejants  

 entre la pols i les branques insomnes;  

 (no sabíem el nom ni l'hora exacta).  

 Planures, llacs, bèsties i déus, l'espai  

 de la basarda, engrunes encisades;  

 només tu i jo i l'aspre borrissol  

 sota els teus braços, l'ull orb del desig,  

 només tu i jo i els tigres llampejant  

 i la llarga esperança de la nit  

 alletada de besos i memòries.

 

 

[L’heura del desig, 1985]

 

Δ

lamar

 

La mar només, el ritme il·limitat

de la desfeta, la sorra assedegada,

l’íntim terror de retrobar

les petges oblidades,

el cor s’esmuny entre cotons sollats

mentre s’enfonsa tot en un silenci

profund com el silenci de les ones

i em conta a cau d’orella

la nit els seus secrets d’algues i escumes.

I et pense, amor, com no ens ha estat possible.

Mire el teu cos remot com una illa,

amb laberints que em porten al no-res,

amb ulls que no són ulls, amb llacs de gel

o tigres adormits, amb vells records

de paraules humides com cabells,

llavis, corals, aixelles. Més enllà del no-res

et pense, amor, i et sé oblidada en somnis,

la teua mà sobre la meua pell,

nàufrag com sóc en les aigües verdoses,

fang, joncs, tast salobrenc a les genives,

arrape amb dits sagnants les roques poderoses.

 

[L’heura del desig, 1985]

 

 

Δ

 

els

ELS VESTIGIS DEL CRIM

 

Qui va trencar els vidres del migjorn?

Són per aquest moment els cotxes

serpentejant entre els carrers ardents,

i el plany que es multiplica en mil bocins?

 

Sobre el meu pit el pes mort del capvespre.

Cau abatut en la penombra un cos,

com caus, tot nit, més enllà de les ombres.

 

Ho vas veure ben clar quan t'ho contaren amics o coneguts

que sabien de passes i xarols,

que en les nits somiaven amb els tigres

o els cossos sinuosos.

                                    I amb la llum de les torxes

les urnes del desig, els mil colors de les urnes perdudes.

 

Amb la llum de les torxes les arrels

i els homes que buscaven les arrels i l'antiga fageda,

i tu que vas vagant sense esma entre despulles

i jo que amb tu me'n vaig deixant enrere

els vestigis del crim, ombres petrificades.

 

[La llum de l’ombra. Paisatges per a Mark Rothko

Dins de Defensa d’una forma. Poesia completa 1976 – 2018

Institució Alfons el Magnànim, 2018]

 

| entrada | Llibre del Tigre | sèrieAlfa | varia | Berliner Mauer |