Per què als cants de la guerra los himnes de victòria

seguixen, i mut calla lo món? Per què la glòria

un home a sos peus lliga, junt ab l’orgull romà?

Per què, soldat que el mires, del ferro no et despulles?

¿De l’olivera santa no són les verdes fulles

               lo que ell porta en la mà?

Per a tancar del temple de Jano ab ses mans fortes

les ventalles de ferro de les obertes portes,

la clau de les victòries li va donar la sort.

No guerrejant la terra, ja en contra d’ell s’esforça;

ceptre s’ha fet l’espasa i home s’ha fet la força.

               Vítor i llau al fort!

Gents de la terra tota, pobles d’antigues races,

de la Ciutat senyora vingueu a omplir les places:

la filla de la lloba vos crida ab dolça veu.

Vingueu i una paraula porteu nova a sos llavis,

i a sos jocs una fera, i una idea a sos llavis,

               i a sos temples un Déu!

Als cadafals de marbre a on tot un món s’apinya,

pugeu, pobles, a vore los gladiadors en rinya

ab lo tigre de l’Índia, d’Scítia ab l’orso blanc:

allí de tots los ànguls del món los esclaus vénen;

i per primera volta germans a dir-se aprenen

               en comunió de sang.

Vingueu també vosaltres, les de les rulles trenes,

que en falagueres danses rodeu en les arenes

de les líbiques platges ab sos descalços peus;

vosaltres també, oh verges de sonrosades galtes,

com les montanyes vostres quan de les serres altes

               colora el sol les neus;

vosaltres, que en los atris dels temples Grècia mira,

coronat de violetes lo front, de dolça llira

puntejant les daurades cordes ab trèmuls dits;

vosaltres, que entre els arbres, collint sagrades herbes,

canteu llaus a la lluna i aneu pels boscs, superbes,

               en les gelades nits.

Ja soltes les corretges de la triomfal espasa,

lo fill aspre de Ròmul, que en foc d’amor s’abrasa,

vos estén los seus braços, que no pot omplir res.

En son llit l’estrangera los peus cansats espolsa,

i sa boca és als llavis de l’estranger tan dolça,

               que els fa germans un bes.

Lo món se sent commoure, com la innocent donzella,

quan son tendre cor omplin sospirs nous per a ella,

i baixa, ple d’ensomnis, sobre son pit lo cap;

i quan que lo mal diga que tant l’aflig li preguen,

ella sent en sa gola paraules que s’ofeguen,

               i lo que té no sap.

Com la infantina verge, trem i es condol la Terra:

a l’Orient la mà dreta i a Ponent la mà esquerra

vol estendre foll l’home, cercant lo nou consol:

aixís quan en nit fosca lo jorn volgut aplega,

entre los rogencs núvols, abans de que aparega

               ja s’endevina el sol!

De tots los déus son temple fa l’home tabernacle;

se vist ab blanca túnica i a pregar va a l’oracle

de les antigues faules, a son desig ’vui mut.

Per què remou les cendres de flama un temps encesa?

Altars alça ja el savi, dubtant de sa saviesa,

               al Déu desconegut.

Lo vat que cantà tendres, aconcoixades trobes,

los ulls, plens de llum, gira vers esperances noves,

com si l’alba ja vera d’un altre segle d’or.

Mes, ai!, la nova vida que el món pensava rebre,

no aplega, i rebolcant-se en lo llit de la febre,

               ell desfallix i mor.

Ell mor, i los ulls, cego, del cel a la llum tanca!

Ell mor, i de la terra lo pensament no arranca;

i al món un cel demana, al fang demana un Déu!,

i en les montanyes santes a l’Home-Crist no mira,

que al món estén los braços i a Déu los esguards gira

               en l’arbre de la Creu!

No mira que el sol, ombra de Déu, trist s’anuvola,

i que les tombes s’obrin i que lo món tremola,

i que de l’antic temple s’ha desgarrat lo vel!

La veritat cercava, cansat ja de ses faules:

i sense trobar eco ací baix, les paraules

               del cel tornen al cel...

A la llum, d’a on baixara, ja l’esperit se’n puja.

Com en camps pedregosos a perdre’s cau la pluja,

cau, oh Déu, ta paraula dins lo cor dels humans?

No; la fe quan l’apòstol feneix rep nova vida:

«Què s’ha fet? A on s’amaga?» —No oïu la pleb que crida

               «Als tigres los cristians!

Als tigres!»— Perquè l’home del cor li faça un temple,

i a la pols lo front baixe, i agenollat contemple

la imatge que un jorn, cego, tirà en lo mig del fang,

portar deu, com la porten los reis, una corona;

i eixa és la que el martiri, feta de palmes, dóna

               i es compra ab preu de sang!

La sang del sacrifici! La sang que santifica

al món, que la veu córrer a rius, i al fi li explica

per la mort l’existència, la fe per lo dolor;

i agermanant als hòmens, els diu lo sentit tendre

d’eixa paraula santa que el món no pogué entendre

               fins aquell jorn: l’Amor!

[1859]

                                                                                                    [Teodor Llorente]