Les nits que van fent la nit

La nit és el meu regne. Tinc un desig enorme

d’escriure per la nit, de llegir per la nit,

de pensar per la nit, de plorar per la nit,

de jaure, de deixar d’ésser a poc a poc

enfonsant-me així, en un habitual naufragi.

Vicent Andrés Estellés

La nit és cruel

com un tigre a l’aguait de la presa.

Vigilant.

Al seu reialme, cal passar de puntetes

i amb equipatge lleuger

per no destorbar el seu sobec.

Ho saps i no en fas cas.

Ets presa fàcil. Objectiu incaut.

Ho recordes quan les urpes se’t claven a l’espatlla

i sents la seua esgarrifança a sobre.

T’asseus al llit.

Les darreres imatges s’esmunyen,

sorres movedisses del somni.

No saps on estàs, ni si has traspassat el seu llindar.

La lluna plou espills en la cambra adormida,

traça camins de funàmbuls per arribar-hi.

Al davant,

dues lluernes es delaten,

estels erràtics escolats del cel nocturn,

et fiten, silencioses, en la fosca.

A fora,

caçadors de nits ensumen rastres,                       

rondinen, deambulen.

Trompes de caça! Ressò de tambors!

Els monstres de les tenebres

acovardeixen gossos al barri perifèric.

Udolen, contagiant-se els uns als altres

com un cor polifònic.

Amagats entre el brancatge,

mussols delimiten territori.

Clarinets deixen petges profundes

sota la gespa humida.

Tens por d’eixos ulls

que et sotgen, atents,

les nits de fa tant de temps.

Aquesta nit, però parpellegen.  

Sou al mateix costat.

Aquesta nit sou somni del somni.

Saps,

hauràs d’alleugerir la càrrega,

si vols continuar camí.

                                                                                    [Mercè Lloret]